30 de novembre 2009

Fins als núvols


La meva filla sempre em demana que la gronxi "fins als núvols, mama" i em sembla preciós perquè vol dir que encara no s'ha posat límit a res... Els límits ens els posem nosaltres mateixos: el que pensin els altres, els prejudicis, les pors, voler fer content a tothom... Aquesta setmana que comença jo també em vull gronxar fins als núvols...

26 de novembre 2009

Ha tornat a passar

Estem d’avaluacions, molta feina a l’institut. Tothom va atrafegat i enfeinat –fins i tot l’alumnat! Així i tot, tinc un moment per escriure al blog, perquè m’ha tornat a passar i no podia deixar d’explicar-ho.

Fem l’última classe del trimestre i, com acostumo a fer, demano que escriguin una autoavaluació de la seva feina i que valorin la meva com a professora i les meves classes. A primer d’ESO els alumnes i les alumnes obren uns ulls com a taronges. “T’hem d’avaluar a tu? Sí, la meva feina, per això, no pas la meva persona”. Amb paciència –els costa entendre el com i el per què- els ho explico i finalment se’n fan al càrrec i es posen a escriure.

I torna a passar: l’alumnat respon d’una manera admirable, cares d’interès quan intento fer-los entendre per què hem de ser crítics amb nosaltres mateixos i de què serveix ser-ho, també, amb la feina dels altres. Escriuen, em comenten el que més els agrada de les classes, el que podem millorar –ells i jo-, com veuen la feina que han fet ells mateixos, quina nota creuen que tindran... tot això en un ambient relaxat, de força silenci i tranquil•litat. Els veig concentrats, alguns fins i tot pensatius.

L’expressió d’interès dels seus rostres i la seva resposta a aquesta proposta meva és un dels motius per continuar endavant amb la meva feina d’educadora. N’hi ha més, és clar, però sens dubte aquest n’és un de molt important.

25 de novembre 2009

com és possible, encara?

Tot just avui en parlàvem, a la sala de professorat , de la violència de gènere i de com ens esgarrifa comprovar que va a més. Els nostres adolescents estableixen relacions basades en la por, el domini i sovint la humiliació de la dona. No sabria dir si totes les dones hem experimentat en algun moment de les nostres vides aquesta sensació, però podria ser molt bé la que explica La dona que va ser home en un altra vida. És un post de fa uns mesos, però em sembla que avui val la pena recuperar-lo:

La dona que va ser home en una altra vida no sap exactament que és el que li passa, però ha començat a sospitar-ho arrel de l’últim cop que va fer l’amor amb el seu marit, ja fa més de dues setmanes. No és que tingui cap pensament concret ni cap idea estranya, ni tampoc no ha llegit res que parli de la reencarnació, dels móns paral•lels o del poder de la física quàntica. Simplement, té percepcions.

A vegades, per exemple, la dona es desperta amb la sensació que té entre les cuixes alguna cosa més que la seva mà agafada fortament a la banda interna del pijama, en actitud desafiant, violenta, estremidora. No té ganes de plorar, sinó de riure bruscament i de sacsejar aquell penis invisible que de cop i volta es torna esfereïdor i massa real per ser cert. No té por de res, llavors, ni tan sols té por d’Ell.

La dona que es pensa que va ser home, i que no sap quina serà la seva pròxima reencarnació, té una germana gran que li fa la vida impossible, una germana que molt bé podria haver estat una mena de gos guardià en la seva vida anterior, o potser el seu propi gos quan era un homenot gras i baixet, amb un bigoti fi i delicat i amb unes mans grolleres. Tot això ella s’ho imagina quan pensa en aquesta possibilitat, i no pas perquè hagi tingut cap somni premonitori ni cap visió inquietant, simplement sent que les seves mans no li pertanyen, que són massa petites per a totes les coses que necessita fer, abraçar, agafar o retorçar. Sovint, mentre va passejant pel carrer, es fixa en el clatell de la dona que camina davant seu i l’envaeix un sentiment plaent en imaginar-se la possibilitat d’acaronar amb els seus dits aquell coll, i encara més quan els estreny amb força fins a deixar-hi les empremtes marcades al voltant, talment com si es tractés d’un collaret fet de petjades liles.

Però aquests moments passen com si fos dins un somni, i quan acaben la dona torna a ser una dona feliç qualsevol, d’aquelles que estenen la roba al terrat i fan el dinar per als seus marits sense fixar-se en l’estona que porten a la cuina. I val més així, perquè Ell no consentirà que cap home s’interposi en les seves vides, cosa que la dona entén perfectament. Perquè aquest és un altre exemple, ella és capaç de posar-se en el lloc del seu home, d’entendre els seus sentiments, de copsar l’instant en què està a punt de perdre els nervis, quan plega el puny i la mira fixament, contingudament, tristament fins i tot. I llavors la dona recorda; vagament recorda aquella fúria que es belluga inquieta i veloç des del fons del cervell i recorre l’esquena, fins al clatell, fins a les mandíbules, quan les dents cruixen i les espatlles es tensionen i un rampell volador acciona el braç i el puny cau solitari i corprenedor en la galta de la dona que va ser home en una altra vida. I és això el que ella comprèn, no tant el fet en si mateix, sinó la sensació, l’emoció del moment, l’alleujament que segueix el cop, el descans final.

Ja fa més de dues setmanes que la dona va fer l’amor amb el seu marit. I no pas perquè ella ho vulgui, o no ho vulgui. Afortunadament, té clar que no és ningú per demanar o desitjar res. Ell sempre li ho recorda, això, que ella és un tros de merda i calla la boca perquè si la tornes a obrir ja te la tancaré jo d’una hòstia. Quan la dona sent aquestes paraules el mira amb els ulls bens oberts i fins i tot la boca oberta, però paralitzada. Les paraules es queden a la gola i no volen sortir, malgrat que volten i volten dins el seu cervell, paraules com ara ets un cabronàs de merda i jo sí que et trencaré les dents amb un cop de puny. I quan la dona sent tot això en el fons del seu cap s’adona que no és la seva veu la que està escoltant, sinó una de forta, greu i segura, la veu d’un home fort, greu i segur d’ell mateix, d’un home com Ell.

24 de novembre 2009

Només tu i jo

Només tu.
En exclusiva, per a mi sola.
I, després d’aquesta estona, potser
et compartiré amb la resta.
Ja ho saps, el món pel forat del pany:
petiteses al març, roses grogues i gots de vi.
Al final, el teu silenci i la meva veu,
sense esperar res més, però desitjant-ho tot.

22 de novembre 2009

mama, avui m'he clavat un fil de coco dins un ull

Com que aquest cap de setmana ha estat de mar (que l'he somniat) i de música (santa Cecília), el més adient són els Antònia Font, Bamboo... com m'agraden! si algú els coneix en persona, que me'ls presenti...

19 de novembre 2009

Badlands

Baixem les escales del Badlands
i tot torna a ser com abans.
Juguem una mica a billar,
prenem quatre copes,
parlem del present i riem junts.
M’agrada recordar el Badlands i
enyorar-te, amic.


18 de novembre 2009

A través del vidre

Veure’t a través del vidre
i comprovar que encara hi ets.
Somniar-te –només alguns dies.
I, com si això no fos prou,
Recordar-te, somriure’t, desitjar-te
sempre; a través del vidre.

16 de novembre 2009

Sortir de l'armari

Avui em falta un mes just per fer els 40. No diré que no hi he pensat, en el fet de complir anys, i si toca un número tan rodó, doncs encara més. I no pas perquè pensi que són molts, o importants o definitius, sinó perquè d’alguna manera m’han servit per fer balanç i mirar enrere. Quantes coses han passat, de tots colors, i quantes em queden encara per fer, o per somniar, si més no... Les dones no hem de perdre la perspectiva del que som ni de qui som, tot el que tenim viatja amb nosaltres i, com molt bé diu el Ricard en aquest post, les marques del temps –les físiques i les que resten a l’ànima- conformen la nostra existència.

Viure en una societat com l’actual, on predomina la visió de la dona esquarterada, no és fàcil. Pits, culs i arrugues han de conviure amb tasques domèstiques i feines fora de casa, i l’ideal de la dona seductora que està sempre perfecta i a punt se’n va en orris quan arriba la nit i ens despullem de tot el que ens disfressa durant el dia. Potser per això val la pena tancar aquesta disfressa dins l’armari i sortir-ne amb la cara neta, el cos ben lliure i els sentiments a punt. Només així podrem esdevenir les dones que realment desitgem ser.

13 de novembre 2009

Tres voltes rebel

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel".


Avui fa 57 anys que va néixer la Maria Mercè Marçal.


El meu amor sense casa

El meu amor sense casa.
L’ombra del meu amor sense casa.
La bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
Les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu
amor sense casa.
El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa
l’ombra del meu amor sense casa.
Els meus ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles
que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor
sense casa.
El meu amor que s’emmiralla en els ulls que arrelen en el vent
que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa
l’ombra
del meu amor sense casa.

10 de novembre 2009

De secreta vida

Feia dies -o setmanes, o mesos, o potser fins i tot un any- que volia parlar del llibre del Ricard Garcia, De secreta vida. I ara, quan ja molta gent ha dit la seva, doncs em sembla que puc recordar la tertúlia que vam fer amb ell al club de lectura i com ens va agradar i vam gaudir d'aquest poeta que tinc tan a prop, per sort meva.

Què ha estat per a mi De secreta vida?


• Una mirada a allò que m’envolta, una mirada diferent, com si després d’haver llegit cadascun dels poemes hagués de tornar a tenir en compte les olors, els colors, els sorolls... tots els meus sentits, adormits, es posen en funcionament una altra vegada... “la vida exterior”, com diuen els que han comentat el llibre del Ricard, a la primera part, “Geografia”.

• Intimitat, paraules per al lector, xiuxiuejades a cap d’orella, descobrint-me secrets, dient els mots en veu baixa.

• El triomf de la prosa poètica, que m’encanta i em fascina...

• He vist com un escriptor que parla de muntanyes, vinyes, ocells, arbres, dies, minuts, mesos i anys ha fet que dies, minuts, mesos, anys, muntanyes, vinyes, ocells i arbres es moguin i ballin i visquin vides com la meva davant els meus ulls fixats en les lletres estàtiques.

• Tornar-me a trobar amb La Muntanya de l’Ànima (de Gao Xingjian) en versió penedesenca, o garcianenca per dir-ho d’una altra manera, una versió del que és una vida, plena de colors, olors i sons, com he dit abans, i que em parla a mi, que sóc jo però que també sóc tu (No saps on et porta el camí que camines, Llast, p. 24). Com m’ha agradat la tria del pronom! I quantes coses –i cossos- sóc jo, que desconeixia...

• I una altra mirada al que hi ha dins, dins del cos, dins de la nineta dels ulls, dins del moll de l’os, a tocar dels budells, una mirada a tot allò que ens alimenta, al cor que et menjaries de viu en viu, si no fos perquè tant de dolor se’t faria insuportable. I això ho dic perquè quan obres la vida, és difícil tornar-la a tancar sense que res hagi canviat, i, tot el que s’ha trencat en llegir aquesta segona part De secreta vida, ni un déu ni un home ni una dona no ho podran refer.

I aquesta és la força de la paraula.

08 de novembre 2009

Un petonet, com una aranya boja

Avui ha fet un dia d'hivern.
Sort que corren petonets bojos fins i tot pels carrers...



Somni per a l'hivern

A l’hivern, anirem en un petit vagó rosa
amb coixins blaus.
Estarem bé. Un niu de petons folls reposa
a cada racó flonjo.

Tancaràs els ulls, per no veure, per la finestra,
les ganyotes de les ombres nocturnes,
aspres monstruositats, de dimonis negres i llops negres.

Després sentiràs que t’esgarrapen la galta...
Un petonet, con una aranya boja
et correrà pel coll...

I tu em diràs: “busca!” inclinant el cap,
i perdrem el temps buscant aquella bestiola
-que viatja molt.

Arthur Rimbaud (traducció de Ll. Mª Todó)

04 de novembre 2009

9 poetes insòlits: Perejaume

Conegut sobretot com a artista visual, però amb un treball poètic i assagístic sòlid, comparteixo amb Perajaume el paisatge del Montnegre i les hores passades a Sant Pol (no érem junts, per cert)


Els noms ventriloquials

Parlem en nom dels llocs.
Parlem, amb el ferm sota paraula,
sense saber si els noms els són, els llocs,
o bé només els diuen. Sense saber
si són els llocs les terres natives d'aquells noms
o bé les són els seus parlants.
Cel enllà, amb el nom que els fa la veu,
els llocs semblen orejar-se.
Ells ens miren amb un sot a la boca
i nosaltres parlem del seu nom, en el seu nom,
sense saber mai si és això que volen dir-nos.


(20è Festival Internacional de Poesia de Barcelona 2004)

03 de novembre 2009

Pensament

Creus que he de començar
a viure intensament?