nebuloses

el temps

2011-12-30T11:29:00.000+01:00

Aquest vers és el present. El vers que heu llegit ja és el passat -ja ha quedat enrera després de la lectura. La resta del poema és el futur, que existeix fora de la vostra percepció. Els mots són aquí, tant si els llegiu com no. I cap poder terrestre no ho pot modificar.
Joan Brossa

avui, no em ve res més innocent al cap...

2011-12-28T11:04:00.000+01:00

... que els nostres fills preguntant-nos per què... i res més innocent que nosaltres responent-los: per amor, fills nostres... ni més ni menys que per amor

jo confesso

2011-12-25T18:14:00.000+01:00

fantàstica novel·la la de Cabré i, tot i que encara sóc a la pàgina 441, no me'n puc estar de copiar un dels fragments -n'hi ha molts i molts altres- que m'ha frapat; parla de la mort, la solitud, l'allunyament, la fredor, la falta de comunicació i, per descomptat, de l'amor:

"La teva mare és morta. Stop. I jo no vaig plorar. Em vaig imaginar la vida sense la mare i vaig veure que seria ben igual que fins llavors (...) I la meva pregària amb lletanies va ser mare, t'has mort sense dir-me per què tu i el pare estàveu tan allunyats de mi; t'has mort sense dir-me per què estàveu tan allunyats entre vosaltres; t'has mort sense dir-me per què no has volgut mai tirar endavant cap investigació seriosa sobre la mort del pare; t'has mort sense dir-me, oh mare, per què mai no em vas acabar d'estimar. I vaig pensar aquesta pregària perquè encara no havia llegit el seu testament."

i per acabar...

2011-12-23T20:00:00.000+01:00

... la mort, com acaba tot,
com acaben les coses importants,
i les que ens van agradar,
i aquelles que vam estimar,
i també les que vam odiar.

La mort, com a principi de tot,
i com a final també, sí,
però insisteixo, el teu principi,
i el meu, sí, el meu.

Atles

2011-12-15T21:50:00.000+01:00

Vaig fugir… però amb elegància,

allò que en diuen retirada estratègica.

Després d’allò, no hi va haver res.

A vegades, el destí decideix el camí,

d’altres, és el camí el que tria un destí llunyà.

Si penso en les fronteres de la meva pròpia por

no n’estic segura d’on comencen,

però conec, clarament, els límits del fracàs:

aquesta és la solitud més pregona,

la que sento dins el moll de l’os

i m’atrapa l’ànima.

Vaig fugir… sí.

Quan em persegueix la distància

tot es torna proper, i amable, i càlid.

Vestir-me per desvestir-me,

plorar per tornar a somriure,

veure-hi per encegar-me,

mostrar-me per tornar-me a amagar,

escapar… per desaparéixer,

fugir a esperons batuts,

galopant sobre el cavall de la pura malenconia…

Fugir, sí…

fugir d’estudi, de fam i de feina,

del born, del foc i de les brases també,

fugir per la tangent

fins a la línia de l’horitzó,

i caure-hi, sí, caure ben avall,

allà on el món s’acaba,

perquè Atles em reculli i em faci seva.

infern

2011-12-13T22:34:00.001+01:00

Una dona sola, que camina,

examina els aparadors de nadal

mentre agafa la bossa negra

amb la mà dreta;

amb l'esquerra, oculta, esgarrapa

els plecs de la butxaca de l'abric.

Només Persèfone sap

quina és la data exacta de l'arribada,

i tothom coneix, tanmateix,

la dona sola que camina.

cosmogonia

2011-12-10T23:25:00.000+01:00

Un home alt i prim, esfilagarsat pel temps,

camina pels carrers amb passes desaforades;

s'hi creua una dona dolça, grassa,

manyaga, castigada per les onades i la sal coent,

i voreja la noia suau, verge encara,

lliure de qualsevol pecat,

però temptació que viu a prop.

Aquest és el seu microcosmos particular;

aquest i quatre rampoines més

acumulades a la botiga del carrer Major.

Gira la cantonada i el vers es torna home,

entra en un portal, les cames tremolen

-impaciència feta carn.

L'habitació és a les fosques,

res no fa preveure el que ha de passar.

I s'esdevé:

fúria impetuosa que travessa pantalons,

i túnels inèdits,

i decreptituds joves,

i desitjos coneguts

-però no per això realitzats.

Forats pecaminosos

omplen la vida interior.

Sortir al carrer proporciona la mesura de tot,

tornar a la llum amb els membres relaxats,

i la cintura satisfeta.

S'hi seu, badalla. Tremola. s'aixuga les mans.

Ella entra. Saluda. Comenta el temps.

S'imagina el seu ventre, conmogut per les onades

i la sal coent -també.

Vides solitàries, creuades, amoroses.

Observeu el cosmos, un cop ordenat.

foscor

2011-12-08T17:20:00.000+01:00

T'endinses en el nostre oceà
i ofegues el teu crit en l'onada més rebel,
sospitosa escuma de petons dolços.
Nedes mar endins, cansat,
lluitant a mar obert,
et deixes portar pel corrent fosc
i Eol m'explica històries
de la teva aneris singular.

Sé que et banyaràs en altres aigües,
i que nedaràs les vides que no he gosat oferir-te.
Reconec el teu batec
a cada roca
de cada platja,
i a cada port
de la teva llum.
Ningú m'il·luminarà com tu ho has fet.

El meu far.

ara sí

2011-11-29T09:30:00.000+01:00

«Vindrà la mort i tindrà els teus ulls –
aquesta mort que ens acompanya
del matí al vespre, insomne,
sorda, com un vell remordiment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit callat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan t’aboques sobre tu mateixa
al mirall. Oh estimada esperança,
aquell dia nosaltres també sabrem
que ets la vida i ets el no-res".

Cesare Pavesse

© de la traducció: Israel Clarà
i Maria-Isabel Segarra, 2008

portes tancades

2011-11-12T18:57:00.002+01:00

Vius davant d'una porta,
tancada,
sense marc ni paret:
la sustenta la por.

Ni Sísif ho hagués pogut fer millor.

cossos

2011-11-02T21:05:00.000+01:00

divendres 4 de novembre a les 20 h. a la biblioteca de Sant Sadurní, presentació del llibre Poesia a la frontera. Aquí deixo un tastet d'un dels meus poemes:

Una línia tènue assenyala els límits

dels nostres territoris:

tu, que ensorres els llavis

en la nocturnitat de la vida;

jo, que conreo –alumna aplicada-

records lluminosos de petitesa extrema.

Tu, ombra de mi mateixa,

jo, opacitat silenciosa.

I en qualsevol dels nostres cossos

trobarem una frontera de possibilitats.

Envaeix-me, doncs,

contra la teva voluntat,

sense el consentiment del meu amo,

sense dret a fer-ho.

III

Perquè així,

mil núvols de mil colors

plouran petits trossos de mi

i tu, soldat submís a les meves ordres,

podràs reconstruir tot el que vas esquinçar.

enyoro els meus morts

2011-10-31T20:59:00.002+01:00

la meva àvia S. –bona bàsicament, carinyosa, valenta, tendra, patidora, lluitadora-, el meu avi J. –divertit, innocent, treballador i bàsicament bo també-, el meu veí Òscar –petit, molt petit, bonic, amic meu, Òscar-, la meva àvia M., els meus tres fills –diminutes estrelles que viuen a la meva nebulosa-... familiars, amics, coneguts, desconeguts...els que ja no hi són, els que ens fa por que no hi siguin... enyorem els nostres morts. I cadascú, els seus.

el somni d'Alice

2011-10-25T22:34:00.000+02:00

Puc dir que hi havia

una muntanya de porcellana,

i un estol d’ocells

que marcava la línia de l’oceà més profund;

“el desig no té límit”

va dir sobtadament la garsa.

En el meu mapa físic,

els rius i les pedres ballaven agafats de bracet,

columnes de fum

tallaven el pas d’una filera de lleons afamats.

Quan vaig obrir la boca per empassar la ràbia

i vaig fer el gest –obscè- de mostrar el meu cos,

un llençol taronja ple de nusos veritables

va relliscar i deixà oberta la porta del mirall.

fa 30 anys que et conec

2011-10-02T14:47:00.000+02:00

Fa 30 anys que et conec,

la persona que ha il·luminat la meva vida.

Enyoro quan teníem quinze anys

i ni tu ni jo sabíem res més que allò que vam veure –i viure.

L’institut, una caçadora de pell,

el cabell ros i pentinat enrere, crec que ho recordo.

Em vaig haver d’aixecar un dia per interpretar Ofèlia

mentre mirava per la finestra

per no mostrar les meves galtes vermelles a tota la classe,

i tu, asssegut a l’últim seient, provaves d’escoltar la meva veu.

Enyoro tot el que podríem haver tingut i no vam ser.

Hagués estat amb tu per sempre. Ho saps, i jo també ho sé.

En quin moment el destí es va voler riure de nosaltres?

Recordo, encara, l’antiga biblioteca.

De ben segur ens havíem creuat a les escales,

o potser davant les prestatgeries dels llibres,

o tal vegada a prop de les cortines verdes envellutades amb pols extrema.

Sempre has estat amb mi, i jo amb tu,

malgrat que no ho sabíem.

Cada petjada de la nostra vida ha conformat el camí.

Has viscut als meus llibres,

als meus poemes,

a les meves altres parelles,

als meus dies solitaris,

a les meves pors passades.

Hi eres totes les vegades que vaig anar a teatre,

quan marxava de vacances,

a la feina, a casa, al carrer, al món.

Has ocupat trenta anys de la meva vida d’una manera absoluta,

mentre treballaves, cuidaves els fills, jugaves, reies, feies l’amor, ploraves...

I quan finalment el destí decideix que ja és hora,

després de tantes nits enyorant-nos sense conéixer-nos,

buscant-nos sense veure’ns, estimant-nos sense tocar-nos,

quan finalment em busques, i et trobo, i et veig, i et parlo, i t’estimo,

i t’abraço, i ja no t’enyoro perquè sóc amb tu,

i tu ja no m’enyores perquè em reconeixes,

llavors... la vida se’ns cau a trossets,

i mirem de recompondre-la a poc a poc, sense voler fer mal a ningú,

amb desesperació continguda, envoltats d’amor sense límit,

intencionadament agosarats però tristament dolguts.

I plorem amb amargor, perquè ja fa trenta anys que ens estimem

i la vida ha jugat amb nosaltres.

l'últim post

2011-08-29T21:36:00.000+02:00

Doncs sí, me'n vaig de vacances... de blog, i és que el dia 1 començo a treballar i aquest any, més que cap altre, necessito totes les neurones disponibles per treure'm la feina de sobre i fer-la bé. Apa, a reveure, amenaço amb tornar. Una abraçada a tothom que em llegeix:

No he estat mai a NY, i penso que no hi aniré mai. No importa. Tampoc no he vist Niàgara, la Xina, el Pol Nord, ni tan sols Islàndia o Escòcia. No tinc diners, només una feina que abans m’agradava. Ja no sóc jove, no tinc somnis o desitjos impossibles. Només vull agafar-te de la mà i fer un cafè plegats a qualsevol bar de la ciutat, somriure per coses senzilles, escriure junts el nostre epitafi i decidir quin dia de la setmana podem anar a comprar al supermercat; agafar de la mà la meva filla i portar-la al parc a la tarda, i al vespre fer el sopar i riure mentre li explico el conte d’abans d’anar a dormir.

I amb això, la felicitat.

dir

2011-08-26T22:47:00.000+02:00

M’hi agafo fort per no caure,
és el vertigen de la por.

Si vols recuperar les hores perdudes,
les sabates sense rumb,
abraçades càlides d’agost...
l’has de venir a buscar.
Potser naufragarem en un mar de felicitat
-de nou.

Cavalco descontrolada,
és el vertigen de la por.

Fes servir tot el que abans va ser teu,
però no em parlis de propietats:
jo sóc l’única que no té res.

Entrar i sortir per la mateixa porta,
trucar-te sempre que et trobi a faltar,
estimar-te sense que faci mal,
seure a la platja mentre m’acaricies les cames
perquè no tingui fred:
no necessito res, no demano res més.

Mossego la vida amb neguit,
és el vertigen de la por.

Ja ho he dit.

i si no, val més callar

2011-08-13T11:20:00.003+02:00

Les últimes paraules que Amaranta li va dir a Pietro Crespi van ser: "No seas ingenuo, Crespi -sonrió-, ni muerta me casaré contigo." I no va voler tornar a parlar amb ell.

I és per això que "Pietro Crespi perdió el dominio de sí mismo. Lloró sin pudor, casi rompiéndose los dedos (...) agotó los recursos de la súplica. Llegó a increibles extremos de humillación. (...) Descuidó los negocios. Pasaba el día en la trastienda, escribiendo esquelas desatinadas, que hacía llegar a Amaranta con membranas de pétalos y mariposas disecadas, y que ella devolvía sin abrir."

Finalment, com sempre passa amb la incomunicació, tot es va perdre: "El dos de noviembre, día de todos los muertos, su hermano abrió el almacén y encontró todas las lámparas encendidas y todas las cajas musicales destapadas y todos los relojes trabados en una hora interminable, y en medio de aquel concierto disparatado encontró a Pietro Crespi en el escritorio de la trastienda, con las muñecas cortadas a navaja y las dos manos metidas en una palangana de benjuí. Úrsula dispuso que se le velara en la casa."

Amaranta va embogir, no tant, crec jo, perquè Crespi se suicidés, sinó perque les últimes paraules que ella li va dir van ser aquelles. I és que no sabem mai si els mots que pronunciem a una persona seran els últims que li podrem dir... només per això, val la pena pensar-se molt i molt bé el que surt per la nostra boca... I si no, val més callar.

Fragments citats extrets de Cien años de soledad

endavant

2011-08-04T12:35:00.000+02:00

Una bona opció de vida, anar endavant salvant les dificultats del camí:

"Lord David era mort i per tant havia fet tard. Massa tard. Era massa tard per a tot. Però ella va continuar endavant, tan decidida com sempre, i sempre provant de posar-se al dia."

Alan Bennett: Una lectora poc corrent

en territori hostil

2011-07-26T20:06:00.000+02:00

Mantens el meu record

en territori hostil:

aquests són els meus límits,

aquells, els vostres.

Un gos petit udola,

i tu, dins el camió

-guarnit de molt recel-,

jugues a amagar-te

i a omplir-te els pensaments

amb tendresa acumulada

durant les hores de bressol.

Ells dibuixen una fina línia equidistant

que va des del teu cor al seu,

i de la calidesa dels braços amatents

a la fredor absoluta de la venjança dolça.

I finalment ets tu -sí, tu-,

qui, entre dues aigües,

neda, desconsolada,

i intentes sobreviure en terra de ningú,

allà, a la frontera,

on abans vivia el nostre amor.

TROBADA D’AUTORS AL MATARRANYA: 7 d'agost de 2011

Llibreria Serret i March Editor més la suma de tots vosaltres fem possible any rere any la possibilitat de publicar els diferents llibres que fins ara hem editat dins de la col·lecció paraula ebrenca, per tant us convoquem pel dia 7 d’agost a la trobada del 2011.

Estem confeccionant un programa d’activitats que el eix central serà dins d’un dinar, la presentació del llibre: poesia en la frontera.

Tot i que és agosarat voldríem comptar amb autors/es de Catalunya, de ses Illes, de València, d’Aragó, d’arreu, de parla castellana o catalana i que aquesta suma englobi la frontera, fronteres que realment no existeixen, simplement en la burocràcia.

Per tant nosaltres Serret i March i amb la coordinació de Santi Borrell, escriptor penedesenc, tenim el interès i posarem tot el que faci falta perquè el llibre sigui un èxit.

Llibreria Serret / March Editor

diumenge

2011-07-24T16:41:00.000+02:00

Potser la llibertat era això,

preparar-se per a la solitud,

sentir el pes, contingut, de la nostàlgia,

dibuixar el moment...

Qui sap si així tornaràs.

Jo et regalo el que era teu...

I amb això...

la llibertat.

Camí de sirga

2011-07-15T18:20:00.001+02:00

ensulsiada, mortoïns, bromalles, garbinada, vigoria, esllissar-se, abornades, ranera, sonsònia, quera, brama, dallar, cerç, rufagada, regolfar, corpenta, estrop, ensibornar, inèpcia, llangorosos, panolla, espellotar, estamordit, codissos, plastró, cabotades, batall, forrolla, espingardes, gumies, osques, enllaminits, fintes, cabilenc, avarament, semellar, estrop, tabola, escornava, helicó, bombardí, desalenava, gernació, enflitja,ensobinà, sellons, argoletes, saguer...

batec

2011-07-10T19:17:00.000+02:00

Fa estona que has marxat

i encara tens les mans sobre la meva pell.

Enyorat, recorres, poc a poc,

cuixes i braços, natges i esquena,

i recolzes el teu desig altiu

sobre el meu pit,

amb l’instint primigeni

de tot el que ha d’esclatar.

auntie Mame

2011-07-05T19:37:00.001+02:00

Acabo de llegir aquest llibre del Patrick Dennis, La tieta Mame, publicat l'any 1955 i traduït al català pel Francesc Parcerisas tot just fa un any a Quaderns Crema, i m’ha semblat tan divertit, ben escrit, fresc i original que no puc deixar de recomanar-lo com a lectura d’estiu.

No us perdeu la vida d’un nen de deu anys, orfe en l’Amèrica dels anys 20, que queda sota la custòdia de la seva tieta, un personatge fascinant que us atraparà en la seva teranyina de seducció, una dona tendra, intel·ligent i sense prejudicis que no dubta a l’hora d’encarregar-se de l’educació d’un preadolescent que entra a la seva vida de manera sobtada.

Ara que està tan de moda parlar de l’educació, les custòdies i altres temes tan entretinguts, llegiu-lo, no us decebrà:

“Amb aquella covardia que fan servir tots els homes quan volen desempallegar-se d’una dona, per treure’m la Bubbles del damunt abans del ball de la universitat vaig intentar tots els estratagemes, llevat de dir-li directament que no. Vaig assajar el tractament silenciós i no vaig acostar-me pel bar de Newark durant dies. Va semblar que a ella no li feia ni fred ni calor (...) Després vaig intentar barallar-m’hi. Feia morros i estava de mala jeia, poc comunicatiu i esquerp, però la Bubbles, que tenia una llegendària disposició a canviar de temperament, es va mantenir serena com la Mona Lisa (...) Em feia venir calfreds. No sabia com resoldre-ho, però hi havia una cosa que tenia clara: la Bubbles no aniria al ball amb mi”.

no sé pas qui sóc

2011-06-25T18:42:00.000+02:00

"(...) segons els dies em quedo com de vacances de mi mateix: com si congelés la voluntat, el sentiment i totes les manifestacions físiques que els acompanyen (paraules, posats...). Són moments que em duren dies durant els quals sóc incapaç de sentir res, bo o dolent. Com si dormís, despert. Mantinc una vida vegetativa que no m'impedeix de fer res del que s'espera de mi. Fins i tot sóc capaç de ser el legionari més fill de puta de la història de la Legió. De vegades, no sé pas qui sóc. "

Per un sac d'ossos, Lluís-Anton Baulenas

una vida després de la mort

2011-06-11T20:18:00.001+02:00

ha plegat la roba després de planxar-la,

cada peça al seu lloc,

armaris plens de desig.

Una calaixera somriu descaradament,

i una butaca envellutada

recorda, enyorada, el passat llunyà.

Si la foto d'un senyor amb bigoti

baixés del seu altar, per un moment,

i ell obrís els ulls davant la lluita inesperada,

cauria fulminat davant del més profund dels misteris:

ella encara s'obre de cames

pensant en el més enllà.

jo també estic indignada

2011-05-28T11:44:00.001+02:00

conclusions de la xerrada mantinguda ahir amb la meva amiga caixera del supermercat

Els bons pares (homes) responsables i madurs respecten les mares dels seus fills, no les insulten ni escampen rumors falsos sobre elles, accepten el moment evolutiu de les criatures i la intensitat de la relació materno-filial, no ningunegen les mares davant els fills, no les expolien econòmicament i es mostren disposats a dialogar per arribar a acords favorables als fills i al seu benestar emocional.

Dones! tingueu tot això en compte a l’hora de triar un company que hagi de fer de pare, que això és per sempre...

nua veritat

2011-05-25T21:48:00.000+02:00

Un genet cavalca
la gropa de la nit
a punta de silenci.
Nua veritat,
enlluernadora certesa
endins els epitelis
de les humitats
canonitzades.

Guillem Viladot, Zona personal, 1996
dins Poesia completa V

mesurant la vida

2011-05-15T21:37:00.000+02:00

t’agrada ser la veu de l’altre,

i l’altre té la seva pròpia veu.

Necessites mil orelles que t’escoltin,

cinc-cents nassos que t’ensumin,

tres-cents seixanta-cinc braços que t’envoltin.

Però jo només sóc mitja taronja,

una quarta part de la teva ànima,

cinquanta grams del teu desig,

uns quinze centímetres d’amor, si fa no fa.

vídeos del recital

2011-05-10T22:16:00.000+02:00

La Marta www.martaperezsierra.com

m'ha enviat aquests vídeos del recital de divendres, gràcies Marta! espero que us agradin

http://youtu.be/OK6_MR7KsMI

http://youtu.be/DuPZHSdEqH8

POESIA I CAVA 6 de maig

2011-05-02T23:06:00.000+02:00

Us hi espero... passaré llista :)

un problema de tres pipes

2011-05-01T21:46:00.000+02:00

mirada clara,

somriure de tres petons;

jo, fugissera.

una rosa groga

2011-04-23T19:18:00.000+02:00

penso que la generositat viu dins les ànimes grans, la mesquinesa no és pròpia dels cors purs. Probablement, cal moltes vides per arribar a ser, a entendre, a comprendre, a estimar sense esperar res, a canvi de res, o de tot. Un ésser humà que arriba a ser prou madur per viure sense jutjar, per estimar amb totes les conseqüències, per gaudir del que vol i del present, per acceptar l'altre, per ocupar-se d'un mateix i dels que l'envolten amb tendresa i empatia... Vull aprendre-ho, amb senzillesa, com ets tu, com voldria ser jo.

quan em mori

2011-04-13T19:18:00.000+02:00

la teva roba m’adreça un somriure trist:

tu no volies marxar.

Dins els armaris,

voletegen papallones de records,

princeses i fades recorren el menjador,

nines adormides seuen al sofà,

trencaclosques sense vida

envaeixen la cuina,

plena, també, de pots i capsetes

i collarets i papers de colors

i disfresses...

Quan em mori,

què passarà amb les meves joguines?

em vas preguntar.

Vaig fer un gest imprecís,

amb la mà,

allà on vagis, seran amb tu.

potser demà

2011-04-03T13:13:00.000+02:00

Avui,

tu ets el meu poema.

Sense mots...

una brisa d’escuma

ens gronxava entre els arbres.

Avui,

jo visc dins el teu vers.

Amb delit...

i mil aromes de mel

acaronaven les flors.

Avui,

mimoses grogues

jugaven a fer l’amor amb tu.

Només amb tu, amor.

poesia i cava i amics i més poesia

2011-04-02T13:36:00.000+02:00

Ja només falta un mes perquè comenci el Poesia i cava de Sant Sadurní, vindreu?

malson

2011-03-28T01:00:00.002+02:00

Un vaixell carregat de tristor

navega prop de les teves paraules;

no saps qui ets,

no saps on ets, ni per què, ni com.

Crida! perquè em fa mal a dins,

i no puc respirar,

i perquè tu ho vols passo la nit vetllant

el cadàver de les nostres hores.

I aquí estic, sí, encara,

fins que el teu cos em digui prou.

Si m’estimes,

porta’m mimoses i torna’m el teu jo.

dia mundial de la poesia

2011-03-20T14:42:00.000+01:00

jo ja hi he participat :)

http://diamundialpoesia.wordpress.com/aportacions/nuria-talavera/

aquest silenci

2011-03-11T19:54:00.001+01:00

La tarda molt intensa m' ha portat
aquest capvespre plàcid.
Reposo els ulls cansats
en l' ordre dels prestatges plens de llibres,
en l'ordre de la cambra.

Es fa fosc lentament, s' encenen llums,
i és més pausat el batec de la vida.

Estimo aquest silenci i aquesta hora
i més ara que em gronxa fins perdre'm
en el record de tu
que mai no m'abandona.

Miquel Martí i Pol

quina estafa

2011-03-08T12:24:00.000+01:00

dones treballant, dones amb el carret de la compra, dones que crien els seus fills -que prèviament han portat a dins i han parit i han anat a buscar allà on ha calgut- , dones valentes, dones fortes, dones que cuiden, dones grans, molt grans, i dones joves -a vegades massa joves i tot-, dones capaces, dones agosarades, dones esportistes, dones que parlen i escriuen i reciten i obliden, dones amb dones, dones amb filles, dones que escolten, i dones que guarden paraules, que vessen paraules, dones arrugades, dones que canten, i que fan l'amor, dones que donen...

...i encara n'hi ha que els hi sembla poc...

carnaval

2011-03-05T14:25:00.002+01:00

et vull viure cada dia,

petita Charlie Rivel de mirada trista.

Camuflada sota celles blanques

i nas vermell,

m’enyores abans de l’absència,

i una llàgrima rellisca

per les nostres galtes.

És carnaval.

per sempre

2011-03-02T22:55:00.000+01:00

lligada a tu per sempre,

les pedres somriuen

i cauen les paraules.

Només un rellotge de sol

m’assenyalarà

–tal vegada demà-

l’hora del comiat.

tu i jo

2011-02-22T16:16:00.000+01:00

tu vas néixer al mar,

entre l’escuma

d’una onada impossible,

i entre nosaltres,

coses simples, senzilles, absolutes:

passejades nocturnes,

delicades,

rodones;

matins precoços,

dolços,

ignorants de res més

que tu i jo,

la sorra

i els silencis compartits

al peu del mar.

en aquestes hores estranyes

2011-02-09T17:57:00.000+01:00

La Núria m'ha demanat que pengi aquest seu últim poema fins que es vegi capaç de tornar a escriure. Crec que no cal cap més comentari; de part seva, gràcies i fins aviat:

cap amic m’acompanya

en aquestes hores,

més enllà dels silencis

o de les carícies liles.

Cap estel de llibertat,

cap mot entenedor,

ni entendridor,

cap soroll,

cap moixaina.

Només mirades,

dits acusadors,

orelles avergonyides,

estòmacs que ho paeixen tot.

Fins i tot un nomhopucreure

m’acompanya. Això,

i la solitud extrema.

la sinrazón de la imposición

2011-02-03T19:38:00.000+01:00

http://contralacustodiacompartidaimpuesta.blogspot.com/2011_01_01_archive.html

troballa

2011-01-26T15:54:00.000+01:00

ressegueixo els contorns
del teu cos
com si fossis un somni
acabat d'atrapar
dins les meves mans.
Vull conèixer els racons,
descobrir-ne els secrets,
ensumar-te l'ànima
i trobar-te dolç,
tendre i amorós.

enyor

2011-01-19T23:12:00.002+01:00

camines pel passadís

de la teva pròpia ombra,

enyorada del que vindrà:

els gestos suaus,

el futur incert,

la tristesa continguda...

només un bri de tendresa

cobrirà el desig.

tarda de reis

2011-01-12T15:20:00.000+01:00

i la tarda s’ha escolat entre els nostres dits

mentre féiem veure

que qualsevol regal era bo de tenir.

Truques a casa teva

i demanes un polsim de tendresa.

Tota la resta, no importa.

paradís perdut

2011-01-09T00:32:00.000+01:00

prestatgeries plenes de llibres
on descansen els somnis;
llençols acabats de rentar
-ella encara somica.
Paelles lívides,
espantades per tanta solitud.

Fins i tot el gos udola
-ells tenen nostàlgia de tu.

una vegada vaig ser Ofèlia

2011-01-06T18:56:00.000+01:00

Aquest és el regal que m'han portat els reis:

OFELIA
[...]
Cielo, Amor, Libertad... ¡Qué sueños, pobre loca!
Tú te fundías en él como la nieve al fuego:
tus visiones enormes estrangulaban tu palabra
-y el Infinito terrible turbó tu azul mirada.

LAS PRIMERAS COMUNIONES
¿Quién será, de vosotros, el que diga esa sarta de inmundos,
lastimeros y lánguidos sermones, quizás llenos de odio,
oh, locos repulsivos cuya tarea divina aún deforma los mundos?
¿Cuándo, por fin, la lepra comerá el dulce cuerpo?

Poesía completa, A. Rimbaud, trad. de Gabriel Celaya

Pel que fa a la resta de regals, són d'impossible publicació però ha estat, també, un gran plaer rebre'ls.

urgències

2010-12-27T18:52:00.003+01:00

la meva urgència

és més alta

que els horaris dels carrers,

i la teva veu,

càlida i trencada,

arrossega les lletres

d’un t’estimo a la platja.

Estem envoltats d’humanitat.

A dins la meva boca,

torno a tenir

un pessic dels teus llavis,

i, entre les meves cuixes,

ara és la teva urgència

dolça i tendra

la que esclata en silenci.

Deixa’m el teu cos, amor,

que m’hi pugui enfonsar,

i que m’hi pugui perdre.

I els teus ulls clars,

tros de mar en el teu rostre,

que ens hi puguem reflectir

tal com som,

amarats de desig.

dir

2010-12-23T18:34:00.000+01:00

les paraules que pronuncio
no es poden perdre
dins els silencis que compartim...
perquè els silencis compartits
són plens de mots verticals

ponts

2010-12-15T18:57:00.000+01:00

Puc caminar dins un matí blau,
sota la pluja, al teu costat.
Puc resseguir una vella paret
amb la punta dels meus dits
i, engolits tu i jo per un pas subterrani
de blanc de mar,
podem abraçar-nos
alhora que vivim
móns paral·lels.

pols, o l’odi contingut

2010-12-06T18:24:00.000+01:00

Passejo ben a prop del camí
que porta cap als teus orígens
i descobreixo, en cada rostre, el teu.

¿Qui ets, monstre,
amagat sota la meva por,
la por coberta per un munt de pols bruta,
d’orins bruts,
d’excrements d’odi,
la por d’aquells que observen
la finestra mig oberta
del poc que queda de mi?

sobre la veritat

2010-12-04T12:02:00.000+01:00

marxar per sempre

2010-12-02T16:03:00.000+01:00

Bru, i dur, i ple,
en aquest cos mig amagat de tot
hi ha el teu desamor.
I a voltes l’estimes -o a vegades-,
de sobte sense cura;
a mitges,
a les palpentes.
A contracor.
A l’engròs.
A estones.

Hi tornes perquè sí,
o perquè no.
El busques, silenciós,
en aquesta nit callada, tendra i explícita.
Com tu.

Quan arriba el dia
no saps dir que no.
Llavors t’adones:
un sac ple de paraules inhòspites
dins un cap buit, en un cos sense budells.
Només així descobreixes la lluita
pel teu cos, per l’ànima dels qui deixes enrere.

I en el moment més planer, més perfecte,
més res o més tot,
caus, i t’aixeques, i et negues a tu mateixa
amb la mirada,
i t’arrenques aquella matriu fastigosa,
i tornes a ser tu.
Buida, esdentegada, mísera –si ho vols dir així-,
arrossegues la vida
pels carrers més amagats de la ciutat.
Malgrat tot, ets tu. Sempre, tu.

com les gavines

2010-11-30T20:22:00.000+01:00

Creuant els temporals
s'aprèn a planejar
sobrevolant la vida.
A avançar fent servir
la violència del vent.
Com les gavines.

No era lluny ni difícil, Joan Margarit

maternitats

2010-11-24T17:38:00.000+01:00

Cavalls i tortugues i tasses voladores
i altres bèsties encegades
per la llum del carrussel infantil
formen un cercle, frapant i encisador,
de tortuoses formes, que em mena cap a tu.

plenamar

2010-11-21T23:22:00.001+01:00

com una onada lasciva
que rellisca pel teu cos nu
fins a cobrir-lo,
així, el vespre es fa càrrec
del dia i, feinejant amb la llum,
omple la carcassa dels carrers
amb la foscor de la nit.

Per això, predestinada a estimar-te,
embolcallats per la lluna,
deixo que m’abracis
en qualsevol portal.

temps difícils

2010-11-18T10:54:00.001+01:00

Quan t’enfilis, inexpert,
al núvol de la franquesa
i vegis el món girant
al voltant del teu propi jo,
t’adonaràs -petit explorador
de llacs plens de pelicans-
de quin és el sentit
de la teva existència.

I amorós, loquaç,
esquitxat de vida i de llum,
cauràs, en flagrant harmonia,
en els braços del que
més estimes.

fent l'amor amb el mar

2010-11-05T18:31:00.002+01:00

"Mi cuerpo se sentía a gusto sobre el calor de la arena. Tenía los ojos cerrados, los brazos abiertos, desdobladas las piernas a la brisa del mar. Y el mar allí enfrente, lejano, dejando apenas restos de espuma en mis pies al subir la marea (...)Era temprano. El mar corría y bajaba en olas. Se desprendía de su espuma y se iba, limpio, con su agua verde, en ondas calladas.
-En el sólo me sé bañar desnuda -le dije. Y él me siguió el primer día, desnudo también, fosforescente al salir del mar. (...) Volví yo. Volvería siempre. El mar moja mis tobillos y se va; moja mis rodillas, mis muslos; rodea mi cintura con su brazo suave, da vuelta sobre mis senos; se abraza de mi cuello; aprieta mis hombros. Entonces me hundo en él, entera. Me entrego a él en su fuerte batir, en su suave poseer, sin dejar pedazo.

- Me gusta bañarme en el mar -le dije.
Pero él no lo comprende.

Y al otro día estaba otra vez en el mar, purificándome. Entregándome a sus olas".

Susana San Juan a Pedro Páramo, Juan Rulfo

com, i per què, i quan, i on

2010-11-03T00:26:00.004+01:00

Tant de bo se m'empassés la sorra i m'arrossegués el vent... així em netejaria de tot el que em cau al damunt...

Com és possible tant d'odi?

Per què aquella gent que jo estimava han demostrat no estimar-me tant com deien?

Quan s’acabaran els rumors, les mitges mentides, les versions incompletes, les amenaces subtils?

I finalment... on ha d’anar una dona per no patir cap mena de violència?

Reflexió sobre la lectura Una dona de verd

quan la humitat arriba als nostres morts

2010-10-29T09:41:00.004+02:00

"-¿Eres tú la que ha dicho todo eso, Dorotea?
-¿Quién, yo? Me quedé dormida un rato. ¿Te siguen asustando?
-Oí a alguien que hablaba. Una voz de mujer. Creí que eras tú.
-¿Voz de mujer? ¿Creíste que era yo? Ha de ser la que habla sola. La de la sepultura grande. Doña Susanita. Está aquí enterrada a nuestro lado. Le ha de haber llegado la humedad y estará removiéndose entre el sueño.
-¿Y quién es ella?
-La última esposa de Pedro Páramo. Unos dicen que estaba loca, otros que no. La verdad es que ya hablaba sola desde en vida.
-Debe de haber muerto hace mucho.
-¡Uh, sí! Hace mucho. ¿Qué le oíste decir?
-Algo acerca de su madre.
-Pero si ella ni madre tuvo...
-Pues de eso hablaba.

[...]

-¿Qué es lo que dice, Juan Preciado?
-Dice que ella escondía sus pies entre las piernas de él. Sus pies helados como piedras frías y que allí se calentaban como en un horno donde se dora el pan. Dice que él le mordía los pies diciéndole que eran como pan dorado en el horno. Que dormía acurrucada, metiéndose dentro de él, perdida en la nada al sentir que se quebraba su carne, que se abría como un surco abierto por un clavo ardoroso, luego tibio, luego dulce, dando golpes duros contra su carne blanda; sumiéndose, sumiéndose más, hasta el gemido. Pero que le había dolido más su muerte. Eso dice.
-¿A quién se refiere?
-A alguien que murió antes que ella, seguramente.
-¿Pero quién pudo ser?
-No sé. Dice que la noche en la cual él tardó en venir sintió que había regresado ya muy de noche, quizá de madrugada. Lo notó apenas, porque sus pies, que habían estado solos y fríos, parecieron envolverse en algo; que alguien los envolvía en algo y les daba calor. Cuando despertó los encontró liados en un periódico que ella había estado leyendo mientras lo esperaba y que había dejado caer al suelo cuando ya no pudo soportar el sueño. Y que allí estaban sus pies envueltos en el periódico cuando vinieron a decirle que él había muerto.
-Se ha de haber roto el cajón donde la enterraron, porque se oye como un crujir de tablas.
-Sí, yo también lo oigo."

Pedro Páramo, Juan Rulfo

des del cau

2010-10-12T15:18:00.001+02:00

Que brollin les paraules,
i de les paraules, les veus;
i que tornin els càntics,
i amb els càntics, els gestos.

Perquè dels càntics brolla l’ocasió,
el torrent imparable,
incontestable,
brolla el silenci
dels ulls oberts,
la bombolla de la felicitat finita,
passatgera, inconstant.

Brolla la mort, amiga,
i és per això
que aviat entonarem
cançons esplèndides.
Arrecerats en l’ombra
de la llum nocturna,
paràsits dels llibres,
forniquem amb la xarxa
que ens uneix, tendra i maleïda.
La xarxa.

no em parlis de papallones

2010-09-29T23:07:00.001+02:00

Baixo per Enric Granados,
rondino en veu alta.
Cotxes elèctrics travessen el carrer.
Soroll de martell,
no hi ha voreres en guaret
i l’indi fa dringar la bombona.
Maleeixo.
Arrugo el front.
Ell em mira. Somriu,
assegut en una escala.
“Tot just comença la setmana”.
És cert. Els dilluns urgents.

Sol de matí fred.
No em parlis de papallones
ni de bestioles semblants.
En lloguer. En venda.
Nostrum. Menjars per emportar-se.
El caliu dels cables,
de les muntanyes de vidres,
dels autobusos en processó
-erugues dels pins urbans-
de les maletes de ciutat,
boscos de persones inquietants.

Veig un home embarassat.
Rastes i perruques es fan la guitza.
Giro per Balmes,
enfilo i afilo el carrer.
Més endavant, l’Hostal Neutral
-per fi alguna cosa neutral.
No sóc dona de flors, jo.
Dibuixos de pedra,
maduixes de plàstic,
bicicletes deformes.
Enyoro les voreres en guaret!
Deixa’t portar, Sensualove.
Giragonses.
COL
ECT
IVA.
Roxy i CalvinKlein queden per sopar.

Continuo per Rambla Catalunya.
Ell em torna a mirar.
Somriu del tot, recolzat en un fanal.
“Tinc gana”.
És cert. Els dimarts urgents,
ja se sap...
Un cotxet travessa el carrer,
degoten tones de melmelada.
Allà diu Oportunitats. Quines?
I Casa Viva. On?
Ell ara m’observa.
Mig somriu, estirat en un banc.
“Aquí, al meu costat, sempre,
A qualsevol lloc, enlloc. Com tu”.

Arribo a Plaça Catalunya.
Servired. Sospiro fons,
m’hi agafo fort. Instants casuals,
vides transparents.
A Ciutat.

Ell ja no hi és. Jo tampoc.

sota els estels

2010-09-16T23:09:00.001+02:00

Tu i jo,
complidors de somnis...
i de cada somni,
un triomf:
la lluita per la llibertat continguda.

Demà t’abraçaré, amor meu,
sota els estels,
i que ens vegi el món,
i la lluna,
i que canti el vent
entre les meves cuixes
i les teves mans.
Perquè demà, amor meu,
serem reals.

esquitxos

2010-09-08T22:02:00.003+02:00

Deixo aquí tres poemes d'un amic que aviat publicarà el seu blog:

Golut
Glopejo amb delit
l'aura del teu ésser,
tot un doll de sentits
esmolats, cridaners
i confiats que,
com el xumet oblidat,
m'apaivaguen.

Alquímia
Evaporant el meu jo,
condensant-lo gota a gota
i baixant en espiral,
sol per l'alambí,
conformo una dosi
llesta per inocular-te.

Camins
Cap a tu.
Nu, sense urgències,
acaronant el desig
contingut del futur.
A quatre mans,
cap a tu.

agost

2010-08-30T21:56:00.002+02:00

ara que encara sóc
arran de mar
i que no tinc cap altra vida
que la meva,
veig i sento els vaixells,
impossibles, i la pluja
d'aquest agost
que no s'acaba mai més
però que no vull
que s'acabi mai...
I només petons blaus
damunt la sorra

el teu nom

2010-08-14T13:09:00.001+02:00

Escric el teu nom només per escriure’l,
perquè no te’l puc dir
en la mesura en què vull,
a cau d’orella,
fluixet,
arrossegant-te les lletres,
mossegant-te la pell.

Que no vingui ningú
i em xiuxiuegi el teu nom
com si en fos propietari,
que no el pronunciïn en va.

Profanar-lo, en la mesura justa,
dir-lo, cridar-lo, escampar-lo...
Quan siguis amb mi,
emmudiran les veus,
i, perdut, el buscaràs
entre els plecs
dels meus sentits.
Fluixet,
com més t’agrada a tu.

cançó per a una filla

2010-08-05T11:56:00.001+02:00

Non, non,
vine, vine son.

Ai la meva filla
sola en l'alta nit,
dimonis jugaven
a ditperati.

Ai la meva filla,
òrfena de son,
ton paret et cerca
per un raig de sol.

Ton pare et cercava
pel crit de la sang,
es dreçaven totes
les ones del mar.

Ai la meva filla,
soledat del bres.
Colomes volaven
camí del no-res.

Non, non,
vine, vine son.

Josep Maria Llompart

veritats creades

2010-07-28T19:20:00.001+02:00

"También la verdad se inventa"
Antonio Machado

Veritats creades

Si és cert
que la veritat s’inventa,
diga’m de quina materia està feta
la teva solitud.

de vacances per obligació

2010-07-27T13:26:00.002+02:00

If you wanna be happy

2010-07-23T19:26:00.001+02:00

If you wanna be happy for the rest of your life
never make a pretty woman your wife ;)

floretes d'estiu

2010-07-22T12:13:00.001+02:00

no la veuràs, no em parlis, no et crec, mentidera, prepara’t, ja t’ho trobaràs, no em molestis amb tonteries, aparta’t, falsa, no parlaré més amb tu, apa ves, ja ho veuràs, abans et cansaràs tu que jo, tens per anys, ets un saldo, t’has equivocat i ho pagaràs car.

per a tu, S.

2010-07-12T21:54:00.002+02:00

El verb estimar no té imperatiu, “Estima’m” no és en cap diccionari, no es pot ordenar, ni suplicar, ni demanar, ni exigir... només es pot somniar que algú t’estima per sempre.

Estimar no té res a veure amb tenir, ni amb posseir, ni amb limitar. Si l’amor que sentim cap a algú ens fa lliures, és que llavors hem trobat la clau de l’amor veritable.

És per això, S. que ni tu ni jo, per sort, no podem posseir ningú; només, si de cas, somniar que algú ens acull en els seus braços avui, demà, i qui sap si per sempre.

poètics comiats i combats tristos I

2010-07-08T20:45:00.002+02:00

O el que és el mateix, tristos comiats i combats poètics.

El dissabte 3 de juliol vaig tenir el plaer d’assistir amb la millor companyia possible al combat poètic que va tenir lloc a la Fundació Palau dins el festival Poesia i +, una acció poètica per celebrar el 40 aniversari del Price dels Poetes, el I Festival Popular de Poesia Catalana que va tenir lloc el 25 d’abril de 1970 a la sala Gran Price de Barcelona, i que va aplegar grans poetes del segle XX com Oliver, Espriu, Vinyoli, Palau i Fabre, Brossa, Ferrater, Sarsanedas...

Vam veure una projecció del documental que en Pere Portabella va enregistrar clandestinament de la jornada i tot seguit quatre poetes, aquesta vegada del segle XXI, van recitar els seus poemes dins un ring mig improvisat, mig preparat, que va acollir una genial batalla de versos.

Enric Cassasses, David Caño, Núria Martínez i Carles Rebassa eren les veus, una combinació molt encertada que deixava entreveure els ritmes personals de cadascú i la complicitat de tots quatre a l’hora d’intercalar veus i versos. Vaig trobar a faltar un Cassasses més present, diguem-ho clar. La Núria Martínez va ser el plaer de la descoberta, benvinguda al meu reduït –encara- univers poètic. El Carles Rebassa, suggeridor, tendre i ferm, em va atrapar en els seus versos i en la seva veu dolça, i el David Caño em va captivar amb el ritme i la música que desprenen les seves paraules i la seva mirada... què més es pot demanar a una nit de poesia?

en la incertesa de l'absurd

2010-07-05T22:28:00.002+02:00

He tornat de nit, com un lladre,
per abraçar el teu cos
i ja no hi era, se l’havia endut la ràbia.
Jugaves a escacs amb el teu propi odi;
les figures queien unes sobre les altres,
en una orgia blanca i negra sense reina.

No saps quin d’ells et convé més,
però els dits, apressats, premen tecles sonores.
Desconeixes el sentit de les tardes rodones,
dels versos caòtics,
de les garlandes vocàliques.

És per això que busques companyia
en les agendes dels altres
i, per un grapat de diners,
et deixaràs llepar l’ànima
i moriràs de gust, en qualsevol replà,
en la incertesa de l’absurd.

viure al límit

2010-06-28T21:01:00.000+02:00

decideixes creuar en vermell
i no fixar-te en el trànsit obscur
que travessa el carrer.
t’arrisques i abandones la cita
amb el metge,
les revisions,
les analítiques trimestrals.

Tot és més profund, i més clar.
Tanques els ulls i encens una cigarreta
-una cigarreta, oh sí!
Demanes un cafè amb cafeïna,
i penses en la causa –oh sí, la causa.

i tu no seràs la mateixa

2010-06-20T22:41:00.003+02:00

"Y tú en verdad la atravesarás, claro está. La violenta tormenta de arena. La tormenta de arena metafísica y simbólica. Pero por más metafísica y simbólica que sea, te rasgará cruelmente la carne como si de mil cuchillos de tratase. Muchas personas han derramado allí su sangre y tú, asimismo, derramarás allí la tuya. Sangre caliente y roja. Y esa sangre se verterá en tus manos. Tu sangre y también, la sangre de los demás.

Y cuando la tormenta de arena haya pasado, tú no comprenderás cómo has logrado cruzarla con vida. ¡No! Ni siquiera estás seguro de que la tormenta haya cesado de verdad. Pero una cosa si quedará clara. Y es que la persona que surja de la tormenta no será la misma persona que penetró en ella. Y ahí estriba el significado de la tormenta de arena."

Kafka en la orilla, Haruri Murakami

a vegades, el destí

2010-06-13T22:22:00.001+02:00

"A veces, el destino se parece a una pequeña tempestad de arena que cambia de dirección sin cesar. Tú cambias de rumbo intentando evitarla. Y entonces la tormenta también cambia de dirección, siguiéndote a ti. Tú vuelves a cambiar de rumbo. Y la tormenta vuelve a cambiar de dirección, como antes. Y esto se repite una y otra vez. Como una danza macabra con la Muerte antes del amanecer. Y la razón es que la tormenta no es algo que venga de lejos y que no guarde relación contigo. Esta tormenta, en definitiva, eres tú. Es algo que se encuentra en tu interior. Lo único que puedes hacer es resignarte, meterte en ella de cabeza, taparte con fuerza los ojos y las orejas para que no se te llenen de arena e ir atravesándola paso a paso. Y en su interior no hay sol, ni luna, ni dirección, a veces ni siquiera existe el tiempo. Allí sólo hay una arena blanca y fina, como polvo de huesos, danzando en lo alto del cielo. Imagínate una tormenta como ésta.”

Kafka en la orilla, Haruki Murakami

absència de mi

2010-06-09T00:10:00.001+02:00

Potser l’única manera
de recobrar el silenci
és perdent el silenci.
Potser esperes que les paraules tornin
al seu cau absurd i infinit
de la vida en companyia.
Potser no tens raó,
esperança liquada,
no pots fugir del mot,
de la selva de síl•labes en moviment.

Trobes en l’absència de tot
el refugi dels covards,
la teoria del caos i de l’absurd
-que en algun lloc vas llegir
i que torna a existir per anomenar-te:
eh! Vida, abandona la gàbia
dels pensaments forasters,
impropis, rodamóns de lletres.

No caiguis en el teu propi abandó
-encara.
Sotmetre’s i/o deixar-se fer:
és aquest el principi que mou el món?

ser amb tu

2010-06-02T21:44:00.001+02:00

La impunitat que sento
la dec als teus gestos,
la mirada clara,
les carícies precises
acabades de fer
en un plec dels meus dits.

Busques marques a la meva pell,
amb el detall meticulós
que exigeix el moment.
I jo, presa per tu,
gaudeixo del delit
de ser amb tu.

... i pels que hem deixat enrere

2010-06-01T13:30:00.000+02:00

pels moments que arriben...

2010-05-30T21:37:00.001+02:00

... val més estar preparada ;) bona setmana!

responsabilitat

2010-05-26T09:23:00.002+02:00

Encara que ens baixin el sou o que ens retallin dies de vacances, hi ha mestres que treballarem igual de bé, amb responsabilitat, com fins ara, i és que comença la recta final i anem molt i molt atrafegats… tancar un curs i programar el següent...

Sigui com sigui i passi el que passi, per sort em continua agradant molt la meva feina.

tendresa

2010-05-24T02:09:00.001+02:00

Si et puc imaginar,
tot recupera el sentit,
la forma del teu rostre,
el color dels teus ulls,
el tacte del teu silenci…
En tu, tot el que és dispar és lluny,
i el que és absolut
roman amb mi.

teranyina

2010-05-18T22:49:00.002+02:00

Et fas el ferm propòsit
de contenir el moment
i arribar a la nit verge,
intacta, innegociable.

Però és el moment
el que et captiva a tu,
teranyina dolça
de pensaments liquats,
brillants,
profunds,
saborosos.

I caus, finalment,
al pou discret
de la nocturnitat,
amb plaer senzill, absolut;
llavors, ho vius tot.

descobrint poetes

2010-05-17T15:54:00.002+02:00

A la meva edat, i encara havia de descobrir aquest poeta... mai no viurem prou per a la poesia...

Ha venido tu lengua; está en mi boca

como una fruta en la melancolía.

Ten piedad en mi boca: liba, lame,

amor mío, la sombra.

Antonio Gamoneda, Libro del frío, 1992

un home dolç

2010-05-15T23:36:00.000+02:00

Homes dolços regalimen tendres paraules,
dones brutes despullen cossos decrèpits,
infants eterns busquen inacabables pits.

A la vida que vols, a la nebulosa,
tot és tendre, decrèpit, inacabable i absurd.

una música constant

2010-05-11T23:57:00.003+02:00

En aquesta novel·la, Vikram Seth relata la història de Michael Home, un violinista amb molt de talent que ha acabat tocant com a segon violí en el Cuarteto Maggiore, on no té gaires expectatives professionals però on semblen trobar-se còmodes tant ell com el seu Tononi, un violí que li deixa tocar la seva amiga i mentora Mrs Formby, la qual el va iniciar de petit en el plaer de la música i la poesia.

La vida plàcida i sense ensurts de Home es veu sotragada per la visió, una tarda en mig de la ciutat de Londres, de la seva estimada Julia, una pianista a qui va estimar profundament i a la qual va abandonar enmig d’un mar de dubtes i incerteses. Michael fa l’impossible per trobar-la, i aquest camí el portarà a un retrobament ple de desconcert i sorpreses cruels.

La música, l’amor, la passió i la poesia com a motor d’una vida, la de Michael. Es tracta d’una història escrita amb un estil evocador i poètic, i un tempo lento que en alguns moments es torna tranquillo i en d’altres allegretto. Seth utilitza una primera persona i un present que no deixa al lector ni allunyar-se de la història ni restar-ne indiferent.

Crec, en definitiva, que és una novel•la extraordinària, i sort, doncs, que me la va recomanar un amic!

el costumisme metafísic d'Empar Moliner

2010-05-08T23:16:00.005+02:00

Avui hem tingut el plaer d’escoltar l’Empar Moliner al club de lectura de Sant Sadurní i la veritat és que feia temps que no ens ho passàvem tan bé. L’Empar ha estat una persona encantadora, vital, enginyosa, àgil, directa, trepidant, brillant... vaja, com són els seus textos. Quin gust sentir parlar de literatura de la manera en què ho ha fet ella: les veus narradores, les diferències entre contes i relats, el periodisme, com fer del català una llengua moderna per poder crear aquestes situacions quotidianes, aquests retrats “costumistes metafísics” –quina gran definició del seu material literari! I és que m’ha agradat tot, ja ho veieu. Hem fet una copa de cava, hem rigut, hem reflexionat amb ella, ens hem deixat portar per un camí ple de referències literàries apassionants –Raymond Carver, John Cheever, Bukowski, Truman Capote, Emili Vilanova, Nabokov, Chéjov, el meu idolatrat Salinger!

I sobretot, molt, molt, però que molt recomanable la lectura del seu últim llibre, No hi ha terceres persones, un exercici d’estil i de narració increïble.
Doncs això, i unes fotos, per fer-vos morir d’enveja...

Cèlia seu a la taula del mig

2010-05-04T12:12:00.002+02:00

M’agrada molt escriure aquest comentari sobre el llibre de poesia A la taula del mig, de la Cèlia Sànchez-Mústich (Editorial Moll, col•lecció Balanguera) per diverses raons, entre elles perquè acaba de rebre el Premi Crítica Serra d’Or 2010, dins la categoria de poesia, i aquesta pot ser una bona manera de felicitar-la, però també perquè és un recull de poemes que em va recomanar un amic i que em va captivar quan el vaig començar a llegir, tant que no he pogut evitar tornar-hi diverses vegades sobre alguns dels poemes -Reserva natural, Insubmissió, A la taula del mig- i alguns dels seus versos “L’una a espatlles de l’altra/tristesa i eufòria/s’enfilen dalt de tot/de les carrosses en pal/buscant un cos entre la multitud/un sol cos per a totes dues/urgent, el meu. Li fan senyals”.

Podria ser quelcom generacional, sens dubte, el fet que la veu de l’autora faci visibles sensacions i moments quotidians amb aquella lucidesa que proporciona el fet de situar-se, tal com diu el títol del llibre, A la taula del mig, és a dir, al centre de la vida, “quan no tot el temps és memòria, i quan ja ha deixat de ser un costum parlar del futur”, explicita a la introducció l’Esther Zarraluki. És una veu propera, una primera persona, a voltes plural, que omple el lector, la lectora, de preguntes profundes i d’una certa inquietud existencial “¿I si fos que les persones, ignorants de la trampa, enllaçant despropòsits, estimem, mentim, debatem, pactem, morim en aquestes llengües aspergides a l’atzar?”, no pas perquè es tracti de poemes plens de preguntes, sinó més aviat al contrari, perquè hi trobem força respostes.

Trobo molt interessant, també, la metàfora que fa servir Sànchez-Mústich: la casa, la taula, les fotografies d’éssers estimats, la llar…observar i escoltar des de l’interior de nosaltres mateixos: “Tots hi són, a les taules del costat./ No els amoïna que jo els pugui sentir/potser perquè ignoren/que he vingut per sentir-los,/paràsit voraç i benigne/de l’arítmic cor de veus,/agusant l’orella, desviant els ulls/espectadora d’incògnit/d’un teatre de contraban.”

Tot i que mai no sabrem del cert quina és la intenció de les paraules dels poetes, és ben cert que cada lectura comporta una nova creació de l’obra i és per això que us convido a re-crear per vosaltres mateixos aquesta breu, concisa i captivadora obra de la Cèlia. Desitjo que us agradi.

lost

2010-04-28T21:13:00.002+02:00

enyorats 80, enyorats 15 anys...

paraules al cibercafè

2010-04-26T10:02:00.003+02:00

Escric des de l’interior.
La vida s’ha tornat interior.
(Contamina).

El so del vers colpeja
amb força el front.
Camino d’esma,
perduda en sentiments inquietants.
(Trencadís).

Deixo la vida,
abraço el mot,
abandono el tresor
i el cibercafè es torna
recer. A recer de tot,
de la vida, del mot.
(Només quimeres).

"...perquè m'estic escrivint a sobre"

2010-04-19T10:40:00.002+02:00

La setmana passada vaig tenir el plaer d’assistir a la conferència que Jaume Cabré va fer a la biblioteca de Sant Sadurní amb el títol “Escriure vivint i viure escrivint”. Vam passar una estona molt interessant escoltant les reflexions en veu alta del acabat d’estrenar Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i autor d’obres tan reconegudes com Senyoria, Viatge d’hivern o Les veus del Pamano. Cabré va ser un conferenciant agradable i amè, que va saber transmetre la passió per la literatura i pel fet d’escriure i que va escoltar amb atenció les intervencions del públic per anar responent eloqüentment i pacientment cadascuna de les nostres preguntes. Aquestes són algunes de les seves paraules sobre el fet d’escriure:

“L’escriptura dona sentit al viure”. “Sempre duus a dintre els personatges que estan creant, t’hi aboques”. “L’angúnia de la creació”. “Quan començo una novel•la mai no sé com anirà (...) Començo a treballar sense saber què vull fer (...) Començo a escriure, és com caminar per un paisatge ple de boira, no tinc idea d’on vaig”. “Si no escric no em trobo bé, no puc deixar de fer-ho”. “Comences a perfilar els personatges, sempre hi ha alguna cosa que t’encanta... la mira d’un, el gest d’un altre... (...) durant mesos col•loco els elements, amb la paciència de reconèixer que estàs escrivint una novel•la”. “Vas creant un possible món del caos... com que sé que tinc temps, m’habituo a aquest caos... no sé quin serà el final perquè tampoc no sé el principi, mai no començo pel principi”. “El que transmet l’escriptor són sensacions, passions, anhels, somnis, temors, contradiccions”.

Calamaro i Raimundo Amador

2010-04-15T18:12:00.001+02:00

ai qué gustito pa mis orejas...

pluja i República

2010-04-14T09:54:00.002+02:00

Al final serà cert
que el món s'ha tornat boig,
i que plouen margarides,
i granotes, i pols en equilibri.

I que d'aquesta pluja constant,
esquizofrènica,
entabanadora de mots i de persones,
d'aquesta pluja -deia-,
en sortiran poemes,
paraules,
pensaments,
papers mullats.

Finestra d’emergència.
Martell trenca-cristalls
de finestra d’emergència.
Guant de martell trenca-cristalls
de finestra d’emergència.

Emergència.
Guant de cristall.
Finestra de pensaments.
Fugida.

Només això, papers mullats.

i després de la independència, què?

2010-04-12T09:56:00.003+02:00

Ahir, a Torà, vaig aprofitar l’estona de diumenge al matí per anar a escoltar una conferència que feia l’Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, convidat pels organitzadors de la consulta sobre la independència de Catalunya en aquesta població de la Segarra.

Em va interessar el punt de vista que va aportar. Ell mateix em va comentar en acabar la xerrada-col•loqui que, “aquest no és el meu tema, però aprofito per parlar del que realment conec i m’interessa”, però penso que va estar molt bé fer una reflexió sobre quin podria ser el panorama després d'haver assolit la independència, i és que sovint a la vida tenim molt clar el que no volem i, en canvi, ens costa molt més definir el que realment ens agradaria.

Oliveres va parlar d’una Catalunya independent nova, no una rèplica del que és ara l’Estat Espanyol, amb un tarannà bàsicament solidari i cooperatiu en els àmbits econòmic, polític i social. Com hauria de ser la nova Catalunya?

1/ Una Catalunya que donés feina a tots els seus ciutadans/es. Per aconseguir-ho, caldria repartir entre tots el treball existent (reduir la jornada laboral) i revitalitzar les cooperatives.

2/ Un país que moderés el seu consum, reduint tot el que és superflu.

3/ Un país amb un sistema autònom de finançament, òbviament, sense que això volgués dir deixar de ser solidaris amb altres llocs del món, però amb qui vulguem i com vulguem. Caldria, també, una revisió de la funció de les caixes d’estalvi, les quals haurien de ser institucions amb beneficis bàsicament socials!

4/ Un país sense centrals nuclears, on les energies renovables fossin la principal font de subministrament.

5/ Catalunya hauria de tenir uns ajuntaments rics i potents, que poguessin estar al servei dels ciutadans d’una manera pròxima i que comptessin amb els recursos suficients per cobrir les necessitats bàsiques de tota la població.

6/ És evident que Catalunya haurà de ser republicana! i tenir una presència activa i visible com a Estat a Europa.

7/ Un país pacifista, sense exèrcit, com els altres 24 estats independents del món que no en tenen.

8/ Caldria perfeccionar la democràcia: tots els partits polítics haurien de fer eleccions primàries i a les eleccions hauríem de poder votar llistes obertes.

9/ Tancaríem moltes presons i activaríem les polítiques de reinserció social.

10/ Aquest nou estat s’asseguraria de cobrir les necessitats bàsiques de tota la població quant a educació, sanitat, infrastructures i habitatge, evidentment amb bons serveis públics.

11/ Un estat amb el català com a única llengua oficial i amb uns mitjans de comunicació al servei -real- dels ciutadans i ciutadanes.

12/ Catalunya hauria de ser generosa i acollidora amb els immigrants.

Moltes idees amb les quals podem o no estar-hi d’acord. Reconec que a mi no em desagrada aquesta ... utopia?

bellesa

2010-04-08T13:59:00.004+02:00

Parlant de bellesa...

Progressió

L'home culte
em parlava de la bellesa de l'Amazònia
de l'amor en la literatura,
de la guerra del Pacífic,
dels miracles segons la ciència.

L'home savi,
de la guerra,
dels miracles,
de la bellesa,
de l'amor.

L'home
em va fer l'amor i la guerra.
Va ser aleshores,
que vaig aprendre a fer miracles
per tal d'arreplegar, d'un sol braçat, tanta bellesa.

Cèlia Sànchez-Mústich
A la taula del mig

Dones II: Frederica Montseny

2010-04-06T23:34:00.005+02:00

"Ella va demostrar que es podia ser àcrata, ministra i dona".

Política i sindicalista anarquista espanyola. Va ser ministra durant la II República. Les seves mesures foren d’un abast nou i volien afectar la normalització de l’avortament, la integració de les prostitutes a la vida social, la igualació de sous... Era filla dels també anarquistes Joan Montseny i Teresa Mañé, que editaven la Revista Blanca, publicació destacada dins del pensament llibertari espanyol durant el primer terç del segle XX. Frederica hi escrigué sobre filosofia, literatura i feminisme.

A l’exili mantingué una continuació de la seva tasca intel·lectual defensant els valors de tota una vida.

Empar Moliner al club

2010-04-04T23:53:00.004+02:00

El dissabte 8 de maig a les 11 del matí, els membres del club de lectura de la biblioteca de Sant Sadurní farem una mena d'esmorzar literari amb l’Empar Moliner per comentar el llibre que llegim aquest mes, T’estimo si he begut, i per parlar –espero- de moltes altres coses que tinguin a veure –o no- amb literatura, llibres, actualitat...

Reconec que tinc moltes ganes de conèixer l’Empar en persona i alhora em fa una mica de por: i si en el seu pròxim conte la protagonista és una moderadora d’un club de lectura? Ja tremolo només de pensar-ho... i és que quan recordo els contes del T’estimo se m’apareixen tan clarament algunes situacions i personatges quotidians retratats amb aquella dosi de clarividència barrejada amb ironia demolidora... Ets bona Empar, no és fàcil observar en comptes de mirar simplement, adonar-se en comptes de veure, i explicar en comptes d’escriure... Observar, adonar-se’n i explicar-ho de tal manera que ens puguem riure de nosaltres mateixos... com diria el meu psicòleg -si en tingués- riure és la millor teràpia.

Doncs això, que hi esteu convidats i convidades (Empar, no em tinguis en compte aquesta llicència políticament i genèricament correcta:) a l'acte durant el qual, com acostuma a passar al Penedès, no hi faltarà el cava ben fred.