Eres allà, mort, et vaig veure a prop;
allà, palplantada, davant la meva filla.
Eres tu o era jo, qui cridava?
La por, encara, enterboleix els records.
PS: El dilluns un gos va atacar la meva filla de dos anys. Tot i que sembla que està bé, encara no puc ni parlar-ne, però sí que he pogut escriure les ratlles anteriors, suposo que tot anirà sortint poc a poc...
6 comentaris:
Molts ànims, maca.
Quan sigui hora, ja et sortirà.Dóna't temps a tu i a la petita.
Cuideu-vos molt.
Gràcies, Maria, és veritat que ens cal temps per assimilar aquestes coses. Afortunadament, sembla que la meva filla està bé i és un miracle.
Entenc que no et surtin les paraules. Una experiència així ha de ser terrible per tots. Una abraçada molt forta i que la recuperació sigui ben ràpida.
Gràcies Salvador, és una sort que la meva filla sigui tan forta, es recupera físicament molt bé i espero que com que és tan petita no ho recordi i tot quedi en un bon ensurt per als seus pares. Quin esport de risc la maternitat/paternitat!
Segur que no se'n recordarà, ja veuràs. Jo em vaig caure d'un segon pis quan tenia tres anys i de què no em mato i mato els meus pares de l'ensurt. M'ha quedat una mica d'acrofòbia residual, però a part d'això he crescut bastant normal! Els nanos han vingut a aquest món a fer patir els pares...
caram, si tu no te'n recordes segurament la meva filla tampoc. Deu n'hi do, caure així, i els teus pares... per sort, els nostres fills també ens donen molta felicitat, no només patiment (ja començo a remuntar :-)
Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada