28 de maig 2009

Isabel-Clara Simó, quin tros d’escriptora!


Torno de la biblioteca a peu, olor forta de gessamí pels últims carrers pròxims a casa i una brisa fresca que agraeixo després de la calor i els nervis durant la tertúlia. Penso en tot el devessall de paraules que acabem d’escoltar, la Isabel-Clara Simó, quin tros de dona i d’escriptora!

Ens ha fet, primer, una explicació magistral de la novel•la que hem llegit, La salvatge, de com la va gestar i del que volia transmetre: parlar de l’amor possessiu. Ha detallat cadascun dels ingredients que va utilitzar per elaborar-la i de com va cuinar-los: el personatge del Quim, superior i amb el poder suficient per posseir la Dolores, una noia jove, anodina, i la Victòria, la dona vulgar però amb sentit comú suficient per fer de columna sostenidora de la relació Quim-Dolores; l’escala maçònica que metafòricament pugen els personatges a través dels capítols fins arribar a la mort de la Victòria i comença els descens que es completa amb un final que redimeix el Quim i allibera la Dolores; el llenguatge poètic i l’estil construït amb monòlegs i parèntesis que recullen els pensaments més secrets i interiors dels personatges...

I llavors hem anat enraonant, enraonant i la tertúlia –perquè ho ha estat de veritat, els clubaires i els oients han participat activament- ha esdevingut, a més de tertúlia literària –altres personatges d’altres llibres seus, elogis al seu últim llibre Els racons de la memòria, el paper de les dones escriptores i de les dones lectores-, un reguitzell de comentaris lúcids, intel•ligents i esplèndids sobre política, sobre la societat actual, sobre l’ensenyament...

Gràcies, Isabel-Clara, per la teva lucidesa, per la teva espontaneïtat, franquesa i rotunditat a l’hora de parlar de literatura, de sexe, dels homes i les dones, dels oprimits i dels que no tenen res, del país i de la llibertat. Que per molts anys més en puguem gaudir.

21 de maig 2009

Desig (o no)

No sempre sabem trobar el desig precís...

Això diuen que era una dona molt pobra, molt pobra i molt sacrificada. Un dia es disposava a fer una sopa de quasi no res per a la seua família i, en passar el drap per la cassola, va aparéixer dins un gnom.

-Demana'm un desig i te'l concediré -digué el gnom.

Però aquella dona tan pobra no tenia ja cap desig. I com que era tan pobra, no contestà i va incorporar el gnom a la sopa.


Josep V. Marquès, Amors impossibles

18 de maig 2009

La dona que espera un fill


La dona que espera un fill té un nom, i unes mans grans, llargues i primes, que acaronen suaument la capsa, les agulles, els botons. Avui, aquesta dona es mira sorpresa els pits i la panxa, més avall del melic, i tanca els ulls lleugerament per imaginar-se la criatura, i li canta fluixet, gairebé xiuxiuejant, perquè no s’espanti, perquè no marxi. Només queda per fer un homenatge als nombres. I és que avui les xifres són molt importants: 12 anys, 250 mUI/ ml, 3 de juny, 9 mesos.

Mentre canta, la dona que ja sap que espera un fill remena un cosidor fet de fil d’or, i busca, secretament, botons de la mida d’una formiga, perquè els ha d’enfilar en una jaqueta molt petita, breu, gairebé minúscula. I ara tot serà petit, i breu, i minúscul, i els minuts seran llargs, i profunds, i feliços. I en respirar fons sent un dolor dins el pit que sembla ser una mena d’avís de l’enhorabona futura.

Cintes de gafets es mesclen i barallen amb fils de cotó i els clips cobreixen sense cap ordre els didals de diferents mides, perquè ara tot serà desordre, i mescla, i una barreja de les emocions perdudes durant anys. I trobades, finalment, com els botons o els didals daurats, dins un cosidor.

13 de maig 2009

l'home que es donaria a qui el volgués


encara impregnada de la visita del dissabte...

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me; com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, però que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.
JOSEP PALAU I FABRE


Afortunadament, em puc donar cada dia una miqueta als altres, no hi ha res millor...

09 de maig 2009

la dona que és vora la mar. Fundació Palau


Avui, a Caldes d’Estrac, els membres del club de lectura hem pogut gaudir d’un grapat de versos, recitats esplèndidament per l’Anna Maluquer, corresponsal poètica, com a ella mateixa li agrada definir-se; d’un itinerari literari per la vila i la vora del mar, i d’una visita breu però intensa a la Fundació Palau, on, a més de la col•lecció de pintura permanent del Josep Palau i Fabre (Picassos, Nonells i Palaus i Oller en barreja original amb Perajaumes i Yagües, entre d’altres), s'hi pot trobar l’exposició temporal d’escultures de bronze d’Apel•les Fenosa, l’espiritualitat de la matèria, fins al 21 de juny. Tot plegat un dia brillant, humit i refrescant per al cos i per a l’ànima. I doncs això, vora la mar.

Al cim d’un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l’astre rei cap al ponent declina,
me’n pujo a meditar.

Ab la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells, en eixes ribes,
que m’ha aterrat lo vent,
ab ses torres i cúpules altives
de vori, d’or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons:

vaixells que ab veles i aparell s’ensorren
en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
del sol al primer raig:

idees que m’acurcen l’existència
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que s’endú ab l’essència
l’emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
digueu-me: què voldran?

Ab les del mar o ab les del temps un dia
tinc de rodar al fons;

per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?
Per què escriure més versos en l’arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré ab estels?

JACINT VERDAGUER

07 de maig 2009

La dona que va ser home en una altra vida

La dona que va ser home en una altra vida no sap exactament que és el que li passa, però ha començat a sospitar-ho arrel de l’últim cop que va fer l’amor amb el seu marit, ja fa més de dues setmanes. No és que tingui cap pensament concret ni cap idea estranya, ni tampoc no ha llegit res que parli de la reencarnació, dels móns paral•lels o del poder de la física quàntica. Simplement, té percepcions.

A vegades, per exemple, la dona es desperta amb la sensació que té entre les cuixes alguna cosa més que la seva mà agafada fortament a la banda interna del pijama, en actitud desafiant, violenta, estremidora. No té ganes de plorar, sinó de riure bruscament i de sacsejar aquell penis invisible que de cop i volta es torna esfereïdor i massa real per ser cert. No té por de res, llavors, ni tan sols té por d’Ell.

La dona que es pensa que va ser home, i que no sap quina serà la seva pròxima reencarnació, té una germana gran que li fa la vida impossible, una germana que molt bé podria haver estat una mena de gos guardià en la seva vida anterior, o potser el seu propi gos quan era un homenot gras i baixet, amb un bigoti fi i delicat i amb unes mans grolleres. Tot això ella s’ho imagina quan pensa en aquesta possibilitat, i no pas perquè hagi tingut cap somni premonitori ni cap visió inquietat, simplement sent que les seves mans no li pertanyen, que són massa petites per a totes les coses que necessita fer, abraçar, agafar o retorçar. Sovint, mentre va passejant pel carrer, es fixa en el clatell de la dona que camina davant seu i l’envaeix un sentiment plaent en imaginar-se la possibilitat d’acaronar amb els seus dits aquell coll, i encara més quan els estreny amb força fins a deixar-hi les empremtes marcades al voltant, talment com si es tractés d’un collaret fet de petjades liles.

Però aquests moments passen com si fos dins un somni, i quan acaben la dona torna a ser una dona feliç qualsevol, d’aquelles que estenen la roba al terrat i fan el dinar per als seus marits sense fixar-se en l’estona que porten a la cuina. I val més així, perquè Ell no consentirà que cap home s’interposi en les seves vides, cosa que la dona entén perfectament. Perquè aquest és un altre exemple, ella és capaç de posar-se en el lloc del seu home, d’entendre els seus sentiments, de copsar l’instant en què està a punt de perdre els nervis, quan plega el puny i la mira fixament, contingudament, tristament fins i tot. I llavors la dona recorda; vagament recorda aquella fúria que es belluga inquieta i veloç des del fons del cervell i recorre l’esquena, fins al clatell, fins a les mandíbules, quan les dents cruixen i les espatlles es tensionen i un rampell volador acciona el braç i el puny cau solitari i corprenedor en la galta de la dona que va ser home en una altra vida. I és això el que ella comprèn, no tant el fet en si mateix, sinó la sensació, l’emoció del moment, l’alleujament que segueix el cop, el descans final.

Ja fa més de dues setmanes que la dona va fer l’amor amb el seu marit. I no pas perquè ella ho vulgui, o no ho vulgui. Afortunadament, té clar que no és ningú per demanar o desitjar res. Ell sempre li ho recorda, això, que ella és un tros de merda i calla la boca perquè si la tornes a obrir ja te la tancaré jo d’una hòstia. Quan la dona sent aquestes paraules el mira amb els ulls bens oberts i fins i tot la boca oberta, però paralitzada. Les paraules es queden a la gola i no volen sortir, malgrat que volten i volten dins el seu cervell, paraules com ara ets un cabronàs de merda i jo sí que et trencaré les dents amb un cop de puny. I quan la dona sent tot això en el fons del seu cap s’adona que no és la seva veu la que està sentint, sinó una de forta, greu i segura, la veu d’un home fort, greu i segur d’ell mateix, d’un home com Ell?

03 de maig 2009

La dona que es guareix amb haikús

Ha trobat aquell llibre de casualitat, mentre passeja distretament per la llibreriapapereriaunamicadetot Abacus Cooperativa, la del carrer Àusias March. Hi ha arribat amb l’autobús, gairebé sense voler, més aviat com una equivocació, en baixar un parell de parades abans del seu destí. Quan s’ha adonat, els seus passos ja l’han conduït fins a la porta de la botiga i, un cop allà, empesa per les gotes que tot just comencen a caure del cel, decideix entrar a fer-hi una ullada.

Sempre és agradable moure’s entre el material de papereria que hi ha exposat: quaderns de totes formes i colors, d’anelles, de grapes, de ratlles, de quadres, amb fulls blancs, de colors, reciclats, din A 3 o din A 4; bolígrafs normals, de punta fina, de punta gruixuda, de la marca Pilot-Ball i Pilot GP, vermells, negres, blaus, verds, en paquets de dos o de tres, individuals, amb recanvi o sense; cartolines grans, petites, de colors diversos i de mides diferents; papers de seda, vegetal i xarol; Tippexs i Post-its de molts colors. I això és només una petitíssima mostra de tot el que s’hi pot trobar.

Generalment, la dona que es guareix amb haikús es passa moltes estones contemplant tots aquells objectes, triant un retolador vermell o buscant una llibreta adequada per anotar el que sigui. És tan tranquil•litzador començar un quadern de fulls blancs, escriure-hi lletres rodonetes i perfectes amb un bolígraf negre de punta fina, irrompre ordenadament en aquella monòtona harmonia monocrom i marcar les paraules amb seguretat, rectes, decidides, contundents... Avui, però, fa una ullada breu i de seguida baixa les escales que condueixen a la planta baixa. Fa massa dies que res no és segur ni ordenat.

Passejar entre llibres, en canvi, continua sent relaxant. O com a mínim, això és el que sent en aquells moments i, després de constatar que fora ha començat a caure una pluja fina i persistent que l’allunya del seu propòsit inicial de caminar pel port, gairebé amb una sensació d’alleujament ha pensat quedar-se una estoneta, si més no fins que el temps decideixi què vol fer amb ella exactament.

Exemplars de l’últim Harry Potter destaquen a la taula on s’exposa tota mena de literatura juvenil. La dona que es guareix amb haikús deixa enrere aquest prestatge i el de poesia i es dirigeix a la taula de la narrativa de ficció. Moltes obres es fan nosa les unes a les altres en un batibull de paraules inintel•ligibles; títols coneguts es barregen amb d’altres totalment desconcertants. Potser hi ha anat massa aviat, potser el seu cervell encara no està preparat per enfrontar-se novament a la paraula escrita.

Una veu familiar l’ha sobtat i es vol decidir ràpidament entre les dues obres que sosté a les mans. Es gira amb precipitació i fa unes passes furtives; no vol pas trobar-se amb ningú conegut ni donar cap explicació de res que no sigui extremadament necessari. I és llavors, en ensopegar amb el prestatge de poesia, que li ha saltat literalment als peus el llibre de haikús. Com que no el pot recollir a temps, perquè encara té les mans plenes de paraula, l’exemplar cau a terra amb una tranquil•litat esfereïdora. De seguida, reordena mans i llibres i és lliure per poder agafar, obrir i observar el que conté aquell exemplar de color fúcsia amb lletres negres i signes xinesos a la portada.

Sí, gràcies a qui l’hagi enviat, perquè és exactament el que necessita. Poemes breus de tres versos, amb una forma mètrica determinada però no intocable, pel que sembla a primera vista, que contenen descripcions delicioses, brevíssimes, d’alguna escena relacionada amb la natura o les estacions de l’any. Simplement el que està succeint en aquell moment, en aquell lloc. Tal com és el seu sentiment, en aquell lloc, en aquell moment, fugisser, immediat, com les seves passes, com la seva tristor.

Ha sortit de la llibreria amb una empenta diferent, i somriu en veure que un sol tímid ha fet aparèixer l’Arc de Sant Martí entre les gotes de pluja que encara s’escapen dels balcons antics i plens de flors d’aquell carrer, on abunden les botigues de roba amb rètols de “venda al major”. El temps l’acompanya i això ha de ser bo per força. També ella sent dins seu un petit arc de colors que il•lumina un tros minúscul de la seva ànima.