sucre dolç

Com una tempesta de llum i avarícia,
com un raig de força discontínua,
com un xiuxiueig calent, delicat, imprevisible,
així arriba la força de l'enyorança.


Només un fil transparent ens uneix,
més enllà de qualsevol distància 
i per sobre de l'amargor que ens envolta.
La teva dolçor, vidre de sucre,
omple la meva vida.

paradisos I

Toco els teus dits amb la punta dels meus,
mires de fer-te enrere però el contacte et referma.
Només el fred és més dur que la teva carícia,
-mentre un vent suau ens gronxa des de la finestra.


Pretenies vendre'm un paradís d'orquídies
i passegem entre cards i bestioles immundes;
res no és el que sembla,
ni tan sols les nostres obscures ombres.

el temps

Aquest vers és el present. El vers que heu llegit ja és el passat -ja ha quedat enrera després de la lectura. La resta del poema és el futur, que existeix fora de la vostra percepció. Els mots són aquí, tant si els llegiu com no. I cap poder terrestre no ho pot modificar.
Joan Brossa

avui, no em ve res més innocent al cap...

... que els nostres fills preguntant-nos per què... i res més innocent que nosaltres responent-los: per amor, fills nostres... ni més ni menys que per amor

jo confesso

fantàstica novel·la la de Cabré i, tot i que encara sóc a la pàgina 441, no me'n puc estar de copiar un dels fragments -n'hi ha molts i molts altres- que m'ha frapat; parla de la mort, la solitud, l'allunyament, la fredor, la falta de comunicació i, per descomptat, de l'amor:

"La teva mare és morta. Stop. I jo no vaig plorar. Em vaig imaginar la vida sense la mare i vaig veure que seria ben igual que fins llavors (...) I la meva pregària amb lletanies va ser mare, t'has mort sense dir-me per què tu i el pare estàveu tan allunyats de mi; t'has mort sense dir-me per què estàveu tan allunyats entre vosaltres; t'has mort sense dir-me per què no has volgut mai tirar endavant cap investigació seriosa sobre la mort del pare; t'has mort sense dir-me, oh mare, per què mai no em vas acabar d'estimar. I vaig pensar aquesta pregària perquè encara no havia llegit el seu testament."

i per acabar...

... la mort, com acaba tot,
com acaben les coses importants,
i les que ens van agradar,
i aquelles que vam estimar,
i també les que vam odiar.

La mort, com a principi de tot,
i com a final també, sí,
però insisteixo, el teu principi,
i el meu, sí, el meu.

Atles

Vaig fugir… però amb elegància,

allò que en diuen retirada estratègica.

Després d’allò, no hi va haver res.

A vegades, el destí decideix el camí,

d’altres, és el camí el que tria un destí llunyà.

Si penso en les fronteres de la meva pròpia por

no n’estic segura d’on comencen,

però conec, clarament, els límits del fracàs:

aquesta és la solitud més pregona,

la que sento dins el moll de l’os

i m’atrapa l’ànima.

Vaig fugir… sí.

Quan em persegueix la distància

tot es torna proper, i amable, i càlid.

Vestir-me per desvestir-me,

plorar per tornar a somriure,

veure-hi per encegar-me,

mostrar-me per tornar-me a amagar,

escapar… per desaparéixer,

fugir a esperons batuts,

galopant sobre el cavall de la pura malenconia…

Fugir, sí…

fugir d’estudi, de fam i de feina,

del born, del foc i de les brases també,

fugir per la tangent

fins a la línia de l’horitzó,

i caure-hi, sí, caure ben avall,

allà on el món s’acaba,

perquè Atles em reculli  i em faci seva.