25 de juny 2009

Viure pels altres


Indiferència.
I, a vegades, definició.
És el que t’envolta.

22 de juny 2009

Per què el blog es diu nebuloses?


Per contestar la pregunta, he de fer una reposició de l'estiu, és a dir, he de tornar a publicar el primer escrit que vaig enviar en començar el blog. Em pensava que això del blog només seria un exercici pràctic per proposar-lo als alumnes, però s'ha convertit en... no sé ben bé, un ull que tot ho vol veure? ja m'ho direu:

L'home que regala pedres

L'home que regala pedres no sóc jo, sinó un amic. Jo, per dir-ho d'alguna manera, sóc la mare secreta de la noia que somnia peixets de colors, bombolles d'aigua i bastonets de pa. I així podríem continuar fins arribar als moments més definitius de la meva existència, però no és aquest el moment.

La primera vegada que ho va fer, em va sorprendre que fos una pedra ploranera i, malgrat això, ambiciosa. Coronada amb un barretet d'un metall moldeable, la seva ànima es delia per copsar l'instant. En girar-la, vaig trobar un ull plorant un altre ull, i la pedra es va créixer per uns moments. L'home que regala pedres em va prevenir contra ella, contingudament, com és ell. Les pedres amb ànima melangiosa -em digué- com és ara aquesta, sempre volen ser més que els seus propietaris, no facis veure mai davant seu que et captiva.

El cert és que vaig esdevenir presonera durant molts anys d'aquella pedra sorneguera, que m'observava des del seu lloc a l'estudi, fent veure que no sentia, ni veia, ni olorava res del que es cuinava allà. Fins que un dia blau, i violent, de primavera -el recordo bé- em va arribar la segona pedra, delicada, senzilla, bellíssima.

Vaig col•locar la pedra amb ànima pura al costat de la primera, sense adonar-me del que feia. Només puc dir, en defensa meva, que mai no m'hauria imaginat del que pot ser capaç una pedra. Aquell ull viu, aquella nebulosa de contorns imprecisos, porfidiosa i extremadament llesta, va ser incapaç de resistir la temptació de corrompre-la. I altra vegada, al llarg de més i més anys, vaig haver de carregar amb les orgies entusiastes de dues pedres convertides, després d'un seguit de crisis espirituals, en dues veritables harpies.

Després vingueren moltes més. La generositat de l'home que regala pedres no té límit, i és per això que el seu cos pot albergar el màxim de sentiments possibles i que, sense saber-ho, ens delecta gairebé cada dia amb la contemplació de les nostres pròpies virtuts. He de dir, però, que no he tornat a trobar cap altre esperit inquiet com el d'aquelles primeres peces i penso, cada dia més, que no va estar una casualitat, sinó més aviat una causalitat i que, gràcies al meu amic estimat, vaig poder assistir a un encontre que, probablement, ja estava predestinat.

I els vostres blogs, per què es diuen com es diuen?

15 de juny 2009

Afany de viure

Ja que ho preguntes, et diré:

Llegeixo a favor teu,
escric, també, contra tu.
Els ànims tendres d’ahir
seran, probablement, demà, paraules meves per a ella.
Escric, doncs, i llegeixo, per a mi, contra mi.

12 de juny 2009

la dona que admira Klimt


Tria de mots i
llums de colors.
Potser cal res més,
per ser mare?

10 de juny 2009

viure, somniar, potser escriure



Somniar cada nit un conte diferent,
viure cada dia amb el somni nocturn,
escriure, potser, tal vegada,
un somni.

02 de juny 2009

la dona que observa formigues


Què en feia, d'anys, que no em parava a observar la tasca laboriosa i feixuga de les formigues... però ara, amb la meva filla, hi passem moltes estones i ella, amb la seva curiositat inacabable, m'ha fet recordar aquells moments de la infantesa, asseguda a terra amb dos o tres dels meus germans... Aquests dies, a l'institut, tots ens hi semblem una mica, a les formigues...

Les formigues
trafegueres,
bellugoses
i feineres,
que caminen
en fileres,
arrepleguen
a l'estiu
les llavors escadusseres
que han pispat
de les garberes;
les traginen
per dreceres
i les guarden
dintre el niu

Àngels Garriga