30 de març 2009

LLENGÜES


Quan es moren, les llengües van al cel, llegit ara mateix a Ucronies. Després de llegir-ho, no he pogut deixar de pensar en el poema d'Atxaga:


EL ERIZO

El erizo despierta al fin en su nido de hojas secas,
y acuden a su memoria todas las palabras de su lengua,
que, contando los verbos, son poco más o menos veintisiete.

Luego piensa: El invierno ha terminado,
Soy un erizo, Dos águilas vuelan sobre mí;
Rana, Caracol, Araña, Gusano, Insecto,
¿En qué parte de la montaña os escondéis?
Ahí está el río, Es mi territorio, Tengo hambre.

Y vuelve a pensar: Es mi territorio, Tengo hambre,
Rana, Caracol, Araña, Gusano, Insecto,
¿En qué parte de la montaña os escondéis?

Sin embargo, permanece quieto, como una hoja seca más,
porque aún es mediodía, y una antigua ley
le prohibe las águilas, el sol y los cielos azules.

Pero anochece, desaparecen las águilas, y el erizo,
Rana, Caracol, Araña, Gusano, Insecto,
Desecha el río y sube por la falda de la montaña,
tan seguro de sus púas como pudo estarlo
un guerrero de su escudo, en Esparta o en Corinto;

Y de pronto atraviesa el límite, la línea
que separa la tierra y la hierba de la nueva carretera,
de un solo paso entra en su tiempo y el mío;
Y como su diccionario universal
no ha sido corregido ni aumentado
en estos últimos siete mil años,
no reconoce las luces de nuestro automóvil,
y ni siquiera se da cuenta de que va a morir.

Bernardo Atxaga

28 de març 2009

HANAMI

Trobo que és una idea bonica, aquesta de celebrar el Hanami - la festa japonesa del cirerer en flor- i força interessant, a més, perquè cal estar preparats culturalment... o no recordeu la invasió subtil del Pere Calders?

ki yori ki ni
kayoeru kaze no
haru asaki

ARÓ

Lleu és la primavera
només un vent que va
d'arbre en arbre


hana saku ya
yoku no ukiyo no
katasumi ni

ISSA

Floreix el cirerer.
D'aquest món egoista
en un racó.

oki-oki ni
mono omou haru no
yukue kana

BUSON

Cada mati
on va pensativa
la primavera?

Haikús extrets de Jaikus inmortales, Ediciones Hiperión

27 de març 2009

l'home que comença de nou

Una idea em ronda pel cervell fa setmanes. Però, com totes les que em travessen la massa gris a diari, deixo que vagaregi pels llocs més recòndits, que s’instal•li poc a poc dins el meu cap i que, finalment, es converteixi en una obsessió quotidiana, fins al moment que ha de prendre forma real i s’ha de materialitzar en alguna acció concreta, en un pensament particular o en una iniciativa específica, com ara comprar-me un pinzell nou, decidir si realment em cau simpàtic el nou veí o bé desfer la bufanda de mitja que vaig teixir l’any passat, perquè em va quedar massa ampla i enguany la vull llarga i estreta per embolicar-me-la al coll en dues o tres voltes. Si no ho faig, em tornaré boig.

Malgrat tot, he de reconèixer que res no és comparable a Ell.

Ell hi és i no hi és. Més aviat no hi és, fa temps que no, realment. Els àpats o les fotografies dels viatges omplen les nostres converses quotidianes. Quan va començar aquest camí sense retorn? Cada vegada que miro enrera buscant l’origen de la pèrdua, la pèrdua de les nostres paraules compartides, trobo cents d’anècdotes, imatges sostingudes per fotografies antigues, records i emocions on s’entremesclen les baralles, els matins de primavera i algunes nits de solitud, però cap rastre de les paraules. Potser mai no han estat amb nosaltres; a vegades començo a dubtar-ne, a admetre que només van ser una mena de miratge dins la meva percepció distorsionada –he de creure- de la realitat.

Finalment em nego –com sempre- a deixar-me guanyar per l’oblit o el desànim. Capbussar-me una vegada i una altra en el passat ha esdevingut la meva gimnàstica de cada dia, a la recerca del tresor perdut, tal vegada oblidat, sí, però mai inexistent, no real o somniat. I per mirar de trobar el que no hi és, per intentar discernir entre la realitat i la ficció, per tornar a començar de nou, busco la solució als meus problemes, en una temptativa una mica desesperada, ingènua i agosarada, a la recerca dels mots pronunciats una vegada.

24 de març 2009

l'home que escriu per viure


Escric per viure.
O bé al revés, tal volta:
Visc per escriure.
Miquel Martí i Pol

L'home que escriu per viure és el Martí i Pol; la primavera sempre m'hi fa pensar, potser perquè va néixer al març, i ell sempre em fa pensar en el fet de llegir...

el secret està en el plaer
El verb llegir no suporta l’imperatiu. Aversió que comparteix amb d’altres: amb el verb “estimar”, amb el verb “somniar”... Clar que sempre es pot provar. Endavant: “Estima’m!” “Somnia!” “Llegeix!”....Resultat? cap ni un....

els drets del lector/a
Dret a no llegir. Dret a saltar-nos els fulls. Dret a no acabar un llibre. Dret a rellegir. Dret a llegir qualsevol cosa. Dret a llegir en qualsevol lloc. Dret a fullejar. Dret a llegir en veu alta. Dret a callar-nos.

quan ja no tenim temps per llegir i viure...
A partir del moment que un es planteja la qüestió del temps per a llegir, això significa que no en té ganes. Perquè, ben mirat, ningú no té mai temps per llegir. Ni els nens, ni els adolescents, ni els grans. La vida és un obstacle perpetu per a la lectura. Llegir? Ja m’agradaria, però la feina, els nens, la casa, ja no tinc temps... quina enveja em fas de tenir temps per llegir! I per què aquesta dona que treballa, que va al mercat, que educa els nens, que condueix el seu cotxe, que estima tres homes, que va al dentista, que canvia de casa la setmana entrant, troba temps per llegir, mentre que el cast solter que viu de renda no? El temps per llegir sempre és un temps robat, com el temps per escriure, o el temps per estimar. Mai no he tingut temps per llegir però res, mai, no ha pogut impedir-me acabar una novel•la que m’agradava. La lectura no depèn de l’organització del temps social, és, com l’amor, una forma de ser.

Fragments extrets de Com una novel•la, Daniel Pennac

trobar-se amb un mateix...
El lector o la lectora és la persona que llegeix quan vol, el que vol, que ho deixa quan vol i que dóna explicacions d’allò que ha llegit a qui li sembla i quan li sembla. A més, tota aquesta activitat la viu d’una manera plaent... En la majoria de casos, l’acte lector comporta trobar-se amb un mateix.

Fragment extret de M’agrada llegir. Com fer els teus fills lectors, Joan Portell

20 de març 2009

l'home que és músic, i mestre


A través del seu blog, l'home que és músic, ara, al cap dels anys –qui m’ho havia de dir- s’està tornant el meu mestre i, sense ell saber-ho, m’incita a tornar a tenir 20 anys...tot i que penso que no cauré en el parany de l'eterna joventut...

Us desitjo que gaudiu escoltant aquests ulls de Filio tant com ho he fet jo, i per això també us regalo una imatge del color dels ulls -preciosos- de la meva filla.

Si me miran tus ojos, vuelo con la esperanza
Si me miran tus ojos, claros como mañanas
Si me miran tus ojos, no encontraré palabras
Si me miras, si me abrazas

Si me miras, para volver el camino andado
Si me miras, me encontraré fresco, renovado
Si me miras, podré gritar a los cuatro vientos
Que lo espero, que lo intento

Será que en tus ojos puedo ver
Lo que antiguamente fue
Lo que nunca de mi niño rescaté

Será que se vuelve a repetir
Cada historia por vivir,
O tus ojos me devuelven lo que pierdo, lo que fui
Con tus ojos me devuelves lo que pierdo, lo que fui

Si me miran tus ojos, muere la desventura
Si me miran tus ojos, cobra sentido el sueño
Si me miran tus ojos, vuelvo a tomar altura
Si me miras, si te tengo

Si me miran tus ojos, es un jardín el mundo
Si me miran tus ojos, siento avanzar mi paso
Si me miran tus ojos verdes, claros, profundos
Si me miras, si te abrazo

Alejandro Filio

19 de març 2009

la dona que mor a Florència

La dona que mor a Florència ha vingut gairebé de casualitat. Treballa en un supermercat; és molt morena i avui porta els llavis vermells i un vestit verd, molt ajustat i molt curt. Les tires de les sandàlies se li claven als peus, hi té mal, però haurà d’esperar-se al costat d’una estàtua molt gran que hi ha a la Galleria dell’Accademia perquè ha quedat amb aquell noi de l’anunci del diari.

Quan entra, li dol el preu i pensa que potser no valdrà la pena. Avança pel passadís i de cop i volta el veu, és allà, amb la mirada perduda, esplèndid, fort, l’espera. Has trigat molt. Ho sé, ara m’adono.

La dona se’n penedeix d’haver-se pintat els llavis tan fort i de sobte se sent vulgar amb aquell vestit verd i les sandàlies negres, de taló. Mira de baixar-se la faldilla, inconscientment es deixa anar la cua, tan tibada, i amb un gest mou la melena llisa i negra. Ara estàs molt més bé. Ho sé, em sento millor. Seu al banc, s’observen, molta estona. És hora de tancar i ella ha de marxar.

Torna l’endemà i així molts dies, setmanes, i mesos. Ell també pateix, sempre envoltats de gent. Ja no n’hi ha prou amb la mirada, falten els gestos, les carícies, els petons, la calor dels cossos. La dona és a la caixa del supermercat i no pot pensar en res més. Ell tampoc. Necessiten una nit, el silenci, la intimitat, la complicitat.

Arriba per fi. Ella s’hi acosta, i l’abraça. Ell sembla fred, s’esforça, mou un braç, intenta abraçar-la també però és massa fort i la dona que mor a Florència cau a terra, desagnada, ferida d’amor. El David plora, sol, sense consol.

17 de març 2009

JOC LITERARI

El blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com) arriba avui al 100è joc literari, i per celebrar-ho em plau col•laborar amb el següent text:

Querido Marco:

He ido esta mañana a ver a mi médico Hermógenes, que acaba de regresar a la Villa después de un largo viaje por Asia. El examen debía hacerse en ayunas; habíamos convenido encontrarnos en las primeras horas del día. Me tendí sobre un lecho luego de despojarme del manto y la túnica. Te evito detalles que te resultarían tan desagradables como a mí mismo, y la descripción del cuerpo de un hombre que envejece y se prepara a morir de una hidropesía del corazón (...) Es difícil seguir siendo emperador ante un médico, y también es difícil guardar la calidad de hombre.


Es tracta del fragment inicial d’un llibre que heu d’endevinar. Per tal de facilitar-vos la feina us regalo un parell de pistes:

- Són les memòries d’un dels últims esperits lliures de l’Antiguitat...

- El que heu llegit és la traducció d’aquest llibre feta pel Julio Cortázar del seu original, escrit en francès.

Trobareu les instruccions per participar aquí

Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres de Tibau dedicat.

Bona sort!

16 de març 2009

la dona que estima Girona



Brevíssim compendi il•lustrat de bèsties estranyes i fantàstiques
Edició a càrrec de la dona que estima Girona

Cocollona, -onis: la cocollona té la part superior del cos en forma de cocodril i la part inferior en forma de papallona, normalment de color lilós i taronja. És una criatura molt difícil de veure, ja que s’amaga als boscos i, degut al seu tamany diminut, passa totalment desapercebuda per a uns ulls no habituats. La seva característica principal és que no deixa de plorar, i únicament es poden trobar les seves llàgrimes.

Mosca, -aris: tot i que el seu nom pot portar a enganys, aquesta espècie de mosca no és vulgar ni una qualsevol. Es tracta d’una mosca de Sant Narcís, amb sis potes i dos ulls, capaç de parlar la llengua humana. Els seus trets distintius inclouen uns pèls negres i gruixuts que li cobreixen el cos; és carnívora, i prefereix les preses de grans dimensions. La femella és més gran que el mascle, i pot arribar a pondre fins a cent ous d’una vegada. Tous i blancs, aquests ous són tan grans com pilotes de platja. Tot i posseir una intel.ligència humana -o potser per això-, la mosca de Sant Narcís és indomable.

S’acabà aquest compendi el 21 de desembre de l’any 2001

l'home que juga amb els mots


L’home que juga amb els mots és per a mi, a partir d’avui, el Jesus Tibau, qui, des del seu blog Tens un racó dalt del món, m’ha proposat molt amablement col•laborar en el seu 100è joc literari. Per tant, a partir del dimecres 18 de març caldrà que estiguem molt atents i atentes…

13 de març 2009

homes i dones que seuen al voltant del foc



Presentació del Club de lectura de la biblioteca de Sant Sadurní d'Anoia, 29 de setembre de 2006

Quan la Glòria em va fer la proposta de moderar el Club de lectura, de seguida em va agradar la idea. I després, pensant-hi, suposo que va ser perquè als lectors apassionats -jo m’hi considero- ens encanta compartir l’experiència lectora, el que ens uneix: la passió pels llibres. Crec que de petits tots sentim aquesta emoció, no la de llegir, perquè encara no en sabem, sinó la de les històries, la de sentir explicar una història. I és que ja des que naixem vivim en un mar de relats. Aquesta frase tan bonica és d’un psicòleg nordamericà, el Jerome Bruner, que sosté que les persones construïm el nostre pensament a través de les estructures narratives. És a dir, naixem, i, quan comencem a parlar, expliquem i ens expliquen, ens conten.

Però, quin és el salt del relat quotidià al relat novel•lat? Nabokov fa la següent reflexió sobre el naixement de la literatura: “imagineu-vos fa milers d’anys, imagineu éssers humans al voltant del foc explicant històries; devia ser llavors quan va néixer la literatura, bé, no quan va arribar un noi corrents a la foguera dient que el perseguia un llop i tenia realment un enorme llop gris i ferotge al darrera, sinó, probablement, uns dies abans, quan va arribar aquest noi cridant “el llop, el llop”, i no hi havia cap llop a la seva esquena (el fet que després el pobre xaval acabés devorat per una bèstia de veritat pel fet d’haver fabulat tantes vegades és un petit accident)”.

Tot escriptor/a és un mag creador, que domina les tres facetes: la de narrador, la de mestre (el verb “narrar” té la mateixa arrel que el verb “conèixer”, tots dos tenen el seu origen remot en una paraula del sànscrit, gna, que vol dir coneixement; narrem perquè busquem conèixer-nos, pot ser per això ens eduquem a través d’històries), i -deia tres facetes, narrador, mestre- i la tercera és la d’encantador, la d’artista que construeix i que ens fa somniar i estar pendents de què passarà. De fet, a aquells homes i dones que es reunien al voltant de la foguera només els mantenia desperts el suspens: què passarà a continuació? És així com Sherezade va poder escapar del seu destí. Bé, doncs sembla que a tots ens passa el mateix que al marit de Sherezade, tots volem saber què passarà després...

Si seguim el fil d’aquesta història, que estem creant ara aquí entre totes i tots, ja tenim l’autor i tenim l’obra, però és clar ens falta el tercer element principal, ... què passa després de l’autor/a, quan ja ha creat la seva obra? Hi som nosaltres, els lectors. Però és que nosaltres també som creadors, bé, més aviat re-creadors. Quan llegim, tornem a crear de nou, i la història es re-crea milers o milions de vegades, diverses interpretacions per diverses lectures. Suposo que els clubs de lectura han anat encara més enllà i estan re-re-creant les obres literàries... fem el pas de la lectura íntima, individual, a la lectura col•lectiva, compartida. De fet, és com un bucle, tornem al principi, ens tornem a trobar asseguts i assegudes al voltant de la foguera, compartint històries.

Doncs suposo que és per tot això -i més-, que ens agrada llegir. La literatura és apassionant, divertida, fa vibrar, ens fa feliços, ens descobreix móns nous. Sí, si, Núria, em diuen els meus alumnes adolescents, però finalment, per a què serveix la literatura? Doncs no serveix per a res, els contesto, però per al que la gaudeix, per a l’addicte a la lectura, és una part de la seva vida.

Malauradament, resulta que, com a mínim de moment, l’única manera coneguda que tenim d’esbrinar què contenen els llibres és llegint-los, i això és un mal assumpte, perquè és una activitat que requereix TEMPS, SILENCI I SOLITUD, tres valors dels quals no en podem disposar fàcilment en aquests temps que corren.

I el fet que siguem aquí avui, parlant de llibres, no vol dir que disposem de més temps que altres persones o que tinguem una alta capacitat de concentració i de silenci, ni que siguem uns solitaris vocacionals. Crec, més aviat, que hem buscat aquest temps, hem triat tenir moments de silenci, volguts, i hem cercat la companyia, primer, en els llibres, i finalment aquí i ara amb altres lectors amb qui compartir-los. Que vagi molt de gust, doncs... ens tornarem a trobar l’últim divendres de cada mes, i llavors ja serà amb un llibre a les mans per compartir-lo amb tots vosaltres.

12 de març 2009

la dona que no és mare

Conte frígid: (del llatí frígidus, -a, -um) adj. 1. Molt fred

La dona que no és mare –ni és res- guarda al bagul unes claus de plàstic perquè jugui el bebè. També hi posa aquells peücs blancs, de ganxet; un ós de peluix verd; la pinta de propaganda, blau, amb les pues rodones perquè no facin mal el nadó, i una piloteta suau i molt tova, petita, de propaganda també, de la casa Fuji.

La mare –que no és mare, ni és res- amaga tots aquells objectes perquè li recorden el bebè –que no és bebè ni és res.

El temps d’espera ha estat massa curt i, en canvi, el després és llaaaarg, com la cua d’una núvia de les d’abans. El bagul és rectangular, de fusta de pi, enfosquit pel vernís i els records. Té un pany per posar-hi la clau, però la clau no hi és, no hi ha estat mai.

10 de març 2009

la dona que llegeix Ulisses



La dona que llegeix Ulisses té un nom molt propi, és la Marilyn Monroe. L'Stefan Bollman recull la seva fotografia en el llibre Las mujeres, que leen, son peligrosas. Aquest llibre em va arribar a les mans no fa gaire, directament de les mans d'un amic, qui, al seu torn, també el va rebre de les mans d'una amiga -si no ho vaig entendre malament. Tot plegat, per deixar constància que els llibres viatgen tant o més que les persones, i justament avui o ahir en parlàvem, amb aquest amic, del que passa quan deixem un llibre i no torna, o bé quan el deixes i fa el retorn amb un comentari entusiasta -o no.

Bollman aplega una selecció de pintures, dibuixos, gravats i fotografies de dones llegint, realitzats per artistes des de l’Edat Mitjana fins a l’actualitat. Es tracta d’una mena d’història de la lectura femenina, prologada per l’Esther Tusquets, la qual es pregunta si realment són perilloses aquestes dones que llegeixen.

He anat passant pàgines; hi ha dones, nenes, velletes, que estan assegudes, dretes, estirades, vestides i despullades, en solitud o acompanyades, vives i mortes, concentrades en la lectura o bé fent el desmenjat, totes amb un llibre –o més- a les mans –o a prop. I m’han fet sentir feliç –una altra vegada-, perquè m’han ajudat a recordar el plaer que se sent en olorar, tastar, tocar i assaborir no solament un llibre sinó totes les coses bones, i vives, i boniques, d’aquest món.

09 de març 2009

la dona que es gira i es torna a girar

(del llatí gyrare). Verb. 4 pron Sobrevenir. Es girà una tramuntana terrible. Se m'ha girat molta feina. Se li ha girat un mal dolent

La dona que es gira i es torna a girar no es troba bé de cap manera. Cada vegada li fan més mal els ronyons, més sovint, ara gairebé és cada minut. Ha tornat a entrar la infermera per controlar-li la temperatura; té febre. No gosa cridar, ni demanar aigua, ni res. Està sola, amb el fetus, però sola -òbviament.

Pensa que ha trencat aigües, a la infermera li sembla que no. Encara falta –afirma amb indiferència, amagant un badall traïdor. No pot ser, tot i que és la primera vegada, nota que s’acosta el moment. Si no passa aviat, es morirà de dolor.

La infermera surt de l’habitació i, de sobte, la dona sent unes irrefrenables ganes d’empènyer, i empeny amb totes les seves forces. Se li escapa un crit: -Ara sí! El nadó ja és allà, entre les seves cuixes. Les auxiliars el cobreixen amb un llençol. Ara et portarem a quiròfan, ho has fet molt bé –l’animen. Em trobo més bé, ara. La dona que es gira i es torna a girar mig somriu, és evident que no es troba gens bé però es pensa que ja s’ha acabat el pitjor.

L’auxiliar porta la llitera amb molt de compte i parla de manera fins i tot afectuosa, però la dona gairebé no la sent. Quan arriben, se sorprèn per tota la llum que hi ha. Molt a prop se sent una altra dona, que està parint un fill de debò. Pensa en la cara de l'auxiliar que ha vist el seu nadó. Ella també el voldria veure però ni tan sols ho demana, sap que no la deixaran. Et farem un legrat –li expliquen. L’anestesista es presenta i li diu que s’adormirà i no notarà res. Tot són dones en aquell quiròfan tan blanc i lluminós, totes menys el fetus, que era un nen.

06 de març 2009

L'home que persegueix somnis



L’home que persegueix somnis té molts noms, i avui n’he retrobat un, el Cesk Freixas. El Francesc va ser alumne meu el primer any que vaig començar a treballar com a professora a l’institut i no puc evitar recordar amb molt d’afecte i nostàlgia tota aquella promoció. Ignoro si amb els alumnes passa el mateix que amb els fills, tot i que començo a intuir que una mica sí que deu passar, perquè el Cesk s’ha fet gran però jo guardo a la memòria, encara, aquell noi de 12 anys de mirada oberta i somriure esplèndid.

El Cesk és músic, i poeta, i moltes altres coses que jo desconec però que òbviament el connecten al món des de la seva perspectiva particular i molt personal del que l’envolta. M’ha agradat sentir-lo parlar de protesta, de mirada crítica, de versos reivindicatius i d’ateneus llibertaris. Ha estat un plaer -i un luxe- escoltar la seva veu i la seva música.

I com són les coses, el Cesk avui no s’ha estat d’esmentar –i cantar- l’Ovidi Montllor i jo, que tinc entre mans un llibre d’una escriptora també nascuda a Alcoi, he recordat el principi d’atracció que mou el món i m’he sentit feliç, aferrada encara a la mà de la meva filla.

05 de març 2009

L'home que somnia cunyades

L’habitació és plena d’una penombra refrescant. Pels foradets de la persiana s’escolen petites gotes de llum ardent que es reflecteixen a la paret del fons, on es troba el capçal del llit, antic, de fusta, amb barrots arrodonits i sinuosos, com el cos nu de la dona que entra silenciosament per la porta de la cambra i rellisca amb cura entre els llençols blancs, de cotó, perfumats, entre els quals es troba l’home que somnia cunyades. Està ajagut de costat, amb una mà a la cara, entre el coixí i la galta dreta, i l'altra entre les cuixes, viva, amb un sospitós moviment ple de temptacions antigues. L’home mira cap a l’armari, a la banda oposada de la porta, i és per això que no s’adona que hi ha algú darrere seu fins que els llavis de la visitant freguen delicadament la seva orella esquerra i deixen caure, com gotes d’aigua, paraules dolces, meloses, delicades: “sóc la dona dels teus somnis”.

L’home fa un bot del llit i es porta una mà al pit, realment sembla que ha sofert un ensurt terrible, amb veu de tro deixa anar un perl’amordeDéu i s’aixeca com un esperitat, com si hagués vist un fantasma, tot i que només ha visualitzat la seva cunyada, despullada, dins el seu llit de migdiada.

–Per l’amor de Déu– repeteix –es pot saber què hi fas tu, aquí? –. Ja t’ho he dit –s’explica pausadament la visita inesperada– sóc la dona dels teus somnis, tu m’has fet venir, òbviament–. L’home, tot i l’ensurt, encara està mig adormit i no ho acaba d’entendre. Ell només veu la seva cunyada, en pilotes, al seu llit, xixiuejant-lo a l’orella, amb un posat molt sensual, amb els llavis pintats i el cabell deixat anar. Està boníssima, sí, però és la seva cunyada, la germana de la seva dona, concretament.

–Jo no t’he fet venir–. La cosa es complica, i l’home comença a suar, malgrat el ventilador que hi ha sobre els seus caps i que deixa anar un aire càlid i humit. Els seus cabells, foscos, s’han enganxat al clatell i el llençol que havia arrossegat durant la seva fugida a l’extrem oposat del llit ha caigut totalment a terra, deixant veure uns calçotets inesperadament moderns, tipus boxers, ratllats, que li donen un cert aire molt masculí i atractiu, opina la dona dels somnis. –No et pensis el que no és, potser sí que t’he mirat durant el dinar, però no volia dir res, t’has equivocat, i si t’he fregat la cuixa ha estat de manera inconscient, t’ho juro–. L’home s’està posant nerviós perquè la seva cunyada continua estesa al llit amb el cap repenjat sobre el braç esquerre, amb l’altre braç sobre el maluc, somrient condescendentment, com la maja desnuda però a la seva habitació de matrimoni, cosa que fa posar els pèls de punta a l’home, que només pensa en la possibilitat que aparegui la seva dona per la porta d’un moment a l’altre.

–No et posis així, no és el que sembla, home, relaxa’t– la dona somriu, divertida, està clar que s’ho està passant d’allò més bé– t’estic dient que sóc una dona de somni, dels teus somnis, encara no ho entens?–. L’home que somnia cunyades es frega el cap amb la mà esquerra, mentre es passa la mà dreta per la cara per recollir la suor que comença a gotejar a terra.

–Au, va! No em prenguis el pèl, si entra la teva germana per la porta ni a tu ni a mi ens quedaran ganes de somniar, saps?–. La dona suspira profundament, s’estira com una gata i deixa anar tota la seva nuesa dins la cambra matrimonial.

–Com ets, eh? Bé que hi pensaves, en aquell moment, quan em refregaves les cames per sota la taula mentre dinàvem. Però t’ho torno a repetir, sóc una dona de somnis, dels teus somnis, per ser més exactes, o sigui que sóc la teva responsabilitat, a mi no em miris, jo no tinc res a veure en tot això. Mai no m’he pintat els llavis vermells, ni porto aquesta colònia tan dolça, ni –per descomptat-em presento al llit dels meus cunyats, despullada, durant l’hora de la migdiada.

Ara, l’home es frega la cara amb les dues mans i intenta posar en ordre els seus pensaments, però la por és més forta del que pot controlar i és per això que, en un intent desesperat d’entendre la dona, sobtadament i amb una força descomunal es pessiga el braç gairebé a l’alçada de l’espatlla, bastant més amunt del colze, però no sent res, res en absolut.

–Ho veus?– li diu la dona, una mica més sòbria que abans– ets dins el teu somni, com jo mateixa. No tinguis por, la meva germana no apareixerà per la porta, si no és que tu la fas venir, evidentment–. L’home es mira el braç, astorat, no veu cap conseqüència del que acaba de fer, i comença a dubtar de si realment està despert i de si la seva cunyada és només dins el seu cap.

–I doncs? – pregunta la dona, amb un somriure provocador– tu diràs que ve a continuació–. L’home s’acosta tímidament al llit i, amb precaució, seu al costat de la dona, col·locant el llençol gairebé entremig dels dos, a mode de frontera. I pensa, pensa que els somnis, somnis són.

04 de març 2009

L'home que regala pedres

L'home que regala pedres no sóc jo, sinó un amic. Jo, per dir-ho d'alguna manera, sóc la mare secreta de la noia que somnia peixets de colors, bombolles d'aigua i bastonets de pa. I així podríem continuar fins arribar als moments més definitius de la meva existència, però no és aquest el moment.
La primera vegada que ho va fer, em va sorprendre que fos una pedra ploranera i, malgrat això, ambiciosa. Coronada amb un barretet d'un metall moldeable, la seva ànima es delia per copsar l'instant. En girar-la, vaig trobar un ull plorant un altre ull, i la pedra es va créixer per uns moments. L'home que regala pedres em va prevenir contra ella, contingudament, com és ell. Les pedres amb ànima melangiosa -em digué- com és ara aquesta, sempre volen ser més que els seus propietaris, no facis veure mai davant seu que et captiva.
El cert és que vaig esdevenir presonera durant molts anys d'aquella pedra sorneguera, que m'observava des del seu lloc a l'estudi, fent veure que no sentia, ni veia, ni olorava res del que es cuinava allà. Fins que un dia blau, i violent, de primavera -el recordo bé- em va arribar la segona pedra, delicada, senzilla, bellíssima.
Vaig col·locar la pedra amb ànima pura al costat de la primera, sense adonar-me del que feia. Només puc dir, en defensa meva, que mai no m'hauria imaginat del que pot ser capaç una pedra. Aquell ull viu, aquella nebulosa de contorns imprecisos, porfidiosa i extremadament llesta, va ser incapaç de resistir la temptació de corrompre-la. I altra vegada, al llarg de més i més anys, vaig haver de carregar amb les orgies entusiastes de dues pedres convertides, després d'un seguit de crisis espirituals, en dues veritables harpies.
Després vingueren moltes més. La generositat de l'home que regala pedres no té límit, i és per això que el seu cos pot albergar el màxim de sentiments possibles i que, sense saber-ho, ens delecta gairebé cada dia amb la contemplació de les nostres pròpies virtuts. He de dir, però, que no he tornat a trobar cap altre esperit inquiet com el d'aquelles primeres peces i penso, cada dia més, que no va estar una casualitat, sinó més aviat una causalitat i que, gràcies al meu amic estimat, vaig poder assistir a un encontre que, probablement, ja estava predestinat.