27 de desembre 2010

urgències

la meva urgència
és més alta
que els horaris dels carrers,
i la teva veu,
càlida i trencada,
arrossega les lletres
d’un t’estimo a la platja.

Estem envoltats d’humanitat.

A dins la meva boca,
torno a tenir
un pessic dels teus llavis,
i, entre les meves cuixes,
ara és la teva urgència
dolça i tendra
la que esclata en silenci.

Deixa’m el teu cos, amor,
que m’hi pugui enfonsar,
i que m’hi pugui perdre.
I els teus ulls clars,
tros de mar en el teu rostre,
que ens hi puguem reflectir
tal com som,
amarats de desig.

23 de desembre 2010

dir

les paraules que pronuncio
no es poden perdre
dins els silencis que compartim...
perquè els silencis compartits
són plens de mots verticals

15 de desembre 2010

ponts

Puc caminar dins un matí blau,
sota la pluja, al teu costat.
Puc resseguir una vella paret
amb la punta dels meus dits
i, engolits tu i jo per un pas subterrani
de blanc de mar,
podem abraçar-nos
alhora que vivim
móns paral·lels.

06 de desembre 2010

pols, o l’odi contingut

Passejo ben a prop del camí
que porta cap als teus orígens
i descobreixo, en cada rostre, el teu.

¿Qui ets, monstre,
amagat sota la meva por,
la por coberta per un munt de pols bruta,
d’orins bruts,
d’excrements d’odi,
la por d’aquells que observen
la finestra mig oberta
del poc que queda de mi?

02 de desembre 2010

marxar per sempre

Bru, i dur, i ple,
en aquest cos mig amagat de tot
hi ha el teu desamor.
I a voltes l’estimes -o a vegades-,
de sobte sense cura;
a mitges,
a les palpentes.
A contracor.
A l’engròs.
A estones.

Hi tornes perquè sí,
o perquè no.
El busques, silenciós,
en aquesta nit callada, tendra i explícita.
Com tu.

Quan arriba el dia
no saps dir que no.
Llavors t’adones:
un sac ple de paraules inhòspites
dins un cap buit, en un cos sense budells.
Només així descobreixes la lluita
pel teu cos, per l’ànima dels qui deixes enrere.

I en el moment més planer, més perfecte,
més res o més tot,
caus, i t’aixeques, i et negues a tu mateixa
amb la mirada,
i t’arrenques aquella matriu fastigosa,
i tornes a ser tu.
Buida, esdentegada, mísera –si ho vols dir així-,
arrossegues la vida
pels carrers més amagats de la ciutat.
Malgrat tot, ets tu. Sempre, tu.

30 de novembre 2010

com les gavines

Creuant els temporals
s'aprèn a planejar
sobrevolant la vida.
A avançar fent servir
la violència del vent.
Com les gavines.

No era lluny ni difícil, Joan Margarit

24 de novembre 2010

maternitats

Cavalls i tortugues i tasses voladores
i altres bèsties encegades
per la llum del carrussel infantil
formen un cercle, frapant i encisador,
de tortuoses formes, que em mena cap a tu.

21 de novembre 2010

plenamar

com una onada lasciva
que rellisca pel teu cos nu
fins a cobrir-lo,
així, el vespre es fa càrrec
del dia i, feinejant amb la llum,
omple la carcassa dels carrers
amb la foscor de la nit.

Per això, predestinada a estimar-te,
embolcallats per la lluna,
deixo que m’abracis
en qualsevol portal.

18 de novembre 2010

temps difícils

Quan t’enfilis, inexpert,
al núvol de la franquesa
i vegis el món girant
al voltant del teu propi jo,
t’adonaràs -petit explorador
de llacs plens de pelicans-
de quin és el sentit
de la teva existència.

I amorós, loquaç,
esquitxat de vida i de llum,
cauràs, en flagrant harmonia,
en els braços del que
més estimes.

05 de novembre 2010

fent l'amor amb el mar

"Mi cuerpo se sentía a gusto sobre el calor de la arena. Tenía los ojos cerrados, los brazos abiertos, desdobladas las piernas a la brisa del mar. Y el mar allí enfrente, lejano, dejando apenas restos de espuma en mis pies al subir la marea (...)Era temprano. El mar corría y bajaba en olas. Se desprendía de su espuma y se iba, limpio, con su agua verde, en ondas calladas.
-En el sólo me sé bañar desnuda -le dije. Y él me siguió el primer día, desnudo también, fosforescente al salir del mar. (...) Volví yo. Volvería siempre. El mar moja mis tobillos y se va; moja mis rodillas, mis muslos; rodea mi cintura con su brazo suave, da vuelta sobre mis senos; se abraza de mi cuello; aprieta mis hombros. Entonces me hundo en él, entera. Me entrego a él en su fuerte batir, en su suave poseer, sin dejar pedazo.

- Me gusta bañarme en el mar -le dije.
Pero él no lo comprende.

Y al otro día estaba otra vez en el mar, purificándome. Entregándome a sus olas".

Susana San Juan a Pedro Páramo, Juan Rulfo

03 de novembre 2010

com, i per què, i quan, i on

Tant de bo se m'empassés la sorra i m'arrossegués el vent... així em netejaria de tot el que em cau al damunt...

Com és possible tant d'odi?

Per què aquella gent que jo estimava han demostrat no estimar-me tant com deien?

Quan s’acabaran els rumors, les mitges mentides, les versions incompletes, les amenaces subtils?

I finalment... on ha d’anar una dona per no patir cap mena de violència?

Reflexió sobre la lectura Una dona de verd

29 d’octubre 2010

quan la humitat arriba als nostres morts

"-¿Eres tú la que ha dicho todo eso, Dorotea?
-¿Quién, yo? Me quedé dormida un rato. ¿Te siguen asustando?
-Oí a alguien que hablaba. Una voz de mujer. Creí que eras tú.
-¿Voz de mujer? ¿Creíste que era yo? Ha de ser la que habla sola. La de la sepultura grande. Doña Susanita. Está aquí enterrada a nuestro lado. Le ha de haber llegado la humedad y estará removiéndose entre el sueño.
-¿Y quién es ella?
-La última esposa de Pedro Páramo. Unos dicen que estaba loca, otros que no. La verdad es que ya hablaba sola desde en vida.
-Debe de haber muerto hace mucho.
-¡Uh, sí! Hace mucho. ¿Qué le oíste decir?
-Algo acerca de su madre.
-Pero si ella ni madre tuvo...
-Pues de eso hablaba.

[...]

-¿Qué es lo que dice, Juan Preciado?
-Dice que ella escondía sus pies entre las piernas de él. Sus pies helados como piedras frías y que allí se calentaban como en un horno donde se dora el pan. Dice que él le mordía los pies diciéndole que eran como pan dorado en el horno. Que dormía acurrucada, metiéndose dentro de él, perdida en la nada al sentir que se quebraba su carne, que se abría como un surco abierto por un clavo ardoroso, luego tibio, luego dulce, dando golpes duros contra su carne blanda; sumiéndose, sumiéndose más, hasta el gemido. Pero que le había dolido más su muerte. Eso dice.
-¿A quién se refiere?
-A alguien que murió antes que ella, seguramente.
-¿Pero quién pudo ser?
-No sé. Dice que la noche en la cual él tardó en venir sintió que había regresado ya muy de noche, quizá de madrugada. Lo notó apenas, porque sus pies, que habían estado solos y fríos, parecieron envolverse en algo; que alguien los envolvía en algo y les daba calor. Cuando despertó los encontró liados en un periódico que ella había estado leyendo mientras lo esperaba y que había dejado caer al suelo cuando ya no pudo soportar el sueño. Y que allí estaban sus pies envueltos en el periódico cuando vinieron a decirle que él había muerto.
-Se ha de haber roto el cajón donde la enterraron, porque se oye como un crujir de tablas.
-Sí, yo también lo oigo."

Pedro Páramo, Juan Rulfo

12 d’octubre 2010

des del cau

Que brollin les paraules,
i de les paraules, les veus;
i que tornin els càntics,
i amb els càntics, els gestos.

Perquè dels càntics brolla l’ocasió,
el torrent imparable,
incontestable,
brolla el silenci
dels ulls oberts,
la bombolla de la felicitat finita,
passatgera, inconstant.

Brolla la mort, amiga,
i és per això
que aviat entonarem
cançons esplèndides.
Arrecerats en l’ombra
de la llum nocturna,
paràsits dels llibres,
forniquem amb la xarxa
que ens uneix, tendra i maleïda.
La xarxa.

29 de setembre 2010

no em parlis de papallones

Baixo per Enric Granados,
rondino en veu alta.
Cotxes elèctrics travessen el carrer.
Soroll de martell,
no hi ha voreres en guaret
i l’indi fa dringar la bombona.
Maleeixo.
Arrugo el front.
Ell em mira. Somriu,
assegut en una escala.
“Tot just comença la setmana”.
És cert. Els dilluns urgents.

Sol de matí fred.
No em parlis de papallones
ni de bestioles semblants.
En lloguer. En venda.
Nostrum. Menjars per emportar-se.
El caliu dels cables,
de les muntanyes de vidres,
dels autobusos en processó
-erugues dels pins urbans-
de les maletes de ciutat,
boscos de persones inquietants.

Veig un home embarassat.
Rastes i perruques es fan la guitza.
Giro per Balmes,
enfilo i afilo el carrer.
Més endavant, l’Hostal Neutral
-per fi alguna cosa neutral.
No sóc dona de flors, jo.
Dibuixos de pedra,
maduixes de plàstic,
bicicletes deformes.
Enyoro les voreres en guaret!
Deixa’t portar, Sensualove.
Giragonses.
COL
ECT
IVA.
Roxy i CalvinKlein queden per sopar.

Continuo per Rambla Catalunya.
Ell em torna a mirar.
Somriu del tot, recolzat en un fanal.
“Tinc gana”.
És cert. Els dimarts urgents,
ja se sap...
Un cotxet travessa el carrer,
degoten tones de melmelada.
Allà diu Oportunitats. Quines?
I Casa Viva. On?
Ell ara m’observa.
Mig somriu, estirat en un banc.
“Aquí, al meu costat, sempre,
A qualsevol lloc, enlloc. Com tu”.

Arribo a Plaça Catalunya.
Servired. Sospiro fons,
m’hi agafo fort. Instants casuals,
vides transparents.
A Ciutat.

Ell ja no hi és. Jo tampoc.

16 de setembre 2010

sota els estels

Tu i jo,
complidors de somnis...
i de cada somni,
un triomf:
la lluita per la llibertat continguda.

Demà t’abraçaré, amor meu,
sota els estels,
i que ens vegi el món,
i la lluna,
i que canti el vent
entre les meves cuixes
i les teves mans.
Perquè demà, amor meu,
serem reals.

08 de setembre 2010

esquitxos

Deixo aquí tres poemes d'un amic que aviat publicarà el seu blog:


Golut
Glopejo amb delit
l'aura del teu ésser,
tot un doll de sentits
esmolats, cridaners
i confiats que,
com el xumet oblidat,
m'apaivaguen.


Alquímia
Evaporant el meu jo,
condensant-lo gota a gota
i baixant en espiral,
sol per l'alambí,
conformo una dosi
llesta per inocular-te.


Camins
Cap a tu.
Nu, sense urgències,
acaronant el desig
contingut del futur.
A quatre mans,
cap a tu.

30 d’agost 2010

agost

ara que encara sóc
arran de mar
i que no tinc cap altra vida
que la meva,
veig i sento els vaixells,
impossibles, i la pluja
d'aquest agost
que no s'acaba mai més
però que no vull
que s'acabi mai...
I només petons blaus
damunt la sorra

14 d’agost 2010

el teu nom

Escric el teu nom només per escriure’l,
perquè no te’l puc dir
en la mesura en què vull,
a cau d’orella,
fluixet,
arrossegant-te les lletres,
mossegant-te la pell.

Que no vingui ningú
i em xiuxiuegi el teu nom
com si en fos propietari,
que no el pronunciïn en va.

Profanar-lo, en la mesura justa,
dir-lo, cridar-lo, escampar-lo...
Quan siguis amb mi,
emmudiran les veus,
i, perdut, el buscaràs
entre els plecs
dels meus sentits.
Fluixet,
com més t’agrada a tu.

05 d’agost 2010

cançó per a una filla

Non, non,
vine, vine son.

Ai la meva filla
sola en l'alta nit,
dimonis jugaven
a ditperati.

Ai la meva filla,
òrfena de son,
ton paret et cerca
per un raig de sol.

Ton pare et cercava
pel crit de la sang,
es dreçaven totes
les ones del mar.

Ai la meva filla,
soledat del bres.
Colomes volaven
camí del no-res.

Non, non,
vine, vine son.


Josep Maria Llompart

28 de juliol 2010

veritats creades

"También la verdad se inventa"
Antonio Machado


Veritats creades

Si és cert
que la veritat s’inventa,
diga’m de quina materia està feta
la teva solitud.

23 de juliol 2010

If you wanna be happy

If you wanna be happy for the rest of your life
never make a pretty woman your wife
;)

22 de juliol 2010

floretes d'estiu

no la veuràs, no em parlis, no et crec, mentidera, prepara’t, ja t’ho trobaràs, no em molestis amb tonteries, aparta’t, falsa, no parlaré més amb tu, apa ves, ja ho veuràs, abans et cansaràs tu que jo, tens per anys, ets un saldo, t’has equivocat i ho pagaràs car.

12 de juliol 2010

per a tu, S.

El verb estimar no té imperatiu, “Estima’m” no és en cap diccionari, no es pot ordenar, ni suplicar, ni demanar, ni exigir... només es pot somniar que algú t’estima per sempre.

Estimar no té res a veure amb tenir, ni amb posseir, ni amb limitar. Si l’amor que sentim cap a algú ens fa lliures, és que llavors hem trobat la clau de l’amor veritable.

És per això, S. que ni tu ni jo, per sort, no podem posseir ningú; només, si de cas, somniar que algú ens acull en els seus braços avui, demà, i qui sap si per sempre.


08 de juliol 2010

poètics comiats i combats tristos I

O el que és el mateix, tristos comiats i combats poètics.

El dissabte 3 de juliol vaig tenir el plaer d’assistir amb la millor companyia possible al combat poètic que va tenir lloc a la Fundació Palau dins el festival Poesia i +, una acció poètica per celebrar el 40 aniversari del Price dels Poetes, el I Festival Popular de Poesia Catalana que va tenir lloc el 25 d’abril de 1970 a la sala Gran Price de Barcelona, i que va aplegar grans poetes del segle XX com Oliver, Espriu, Vinyoli, Palau i Fabre, Brossa, Ferrater, Sarsanedas...

Vam veure una projecció del documental que en Pere Portabella va enregistrar clandestinament de la jornada i tot seguit quatre poetes, aquesta vegada del segle XXI, van recitar els seus poemes dins un ring mig improvisat, mig preparat, que va acollir una genial batalla de versos.

Enric Cassasses, David Caño, Núria Martínez i Carles Rebassa eren les veus, una combinació molt encertada que deixava entreveure els ritmes personals de cadascú i la complicitat de tots quatre a l’hora d’intercalar veus i versos. Vaig trobar a faltar un Cassasses més present, diguem-ho clar. La Núria Martínez va ser el plaer de la descoberta, benvinguda al meu reduït –encara- univers poètic. El Carles Rebassa, suggeridor, tendre i ferm, em va atrapar en els seus versos i en la seva veu dolça, i el David Caño em va captivar amb el ritme i la música que desprenen les seves paraules i la seva mirada... què més es pot demanar a una nit de poesia?

05 de juliol 2010

en la incertesa de l'absurd

He tornat de nit, com un lladre,
per abraçar el teu cos
i ja no hi era, se l’havia endut la ràbia.
Jugaves a escacs amb el teu propi odi;
les figures queien unes sobre les altres,
en una orgia blanca i negra sense reina.

No saps quin d’ells et convé més,
però els dits, apressats, premen tecles sonores.
Desconeixes el sentit de les tardes rodones,
dels versos caòtics,
de les garlandes vocàliques.

És per això que busques companyia
en les agendes dels altres
i, per un grapat de diners,
et deixaràs llepar l’ànima
i moriràs de gust, en qualsevol replà,
en la incertesa de l’absurd.

28 de juny 2010

viure al límit

decideixes creuar en vermell
i no fixar-te en el trànsit obscur
que travessa el carrer.
t’arrisques i abandones la cita
amb el metge,
les revisions,
les analítiques trimestrals.

Tot és més profund, i més clar.
Tanques els ulls i encens una cigarreta
-una cigarreta, oh sí!
Demanes un cafè amb cafeïna,
i penses en la causa –oh sí, la causa.

20 de juny 2010

i tu no seràs la mateixa

"Y tú en verdad la atravesarás, claro está. La violenta tormenta de arena. La tormenta de arena metafísica y simbólica. Pero por más metafísica y simbólica que sea, te rasgará cruelmente la carne como si de mil cuchillos de tratase. Muchas personas han derramado allí su sangre y tú, asimismo, derramarás allí la tuya. Sangre caliente y roja. Y esa sangre se verterá en tus manos. Tu sangre y también, la sangre de los demás.

Y cuando la tormenta de arena haya pasado, tú no comprenderás cómo has logrado cruzarla con vida. ¡No! Ni siquiera estás seguro de que la tormenta haya cesado de verdad. Pero una cosa si quedará clara. Y es que la persona que surja de la tormenta no será la misma persona que penetró en ella. Y ahí estriba el significado de la tormenta de arena."

Kafka en la orilla, Haruri Murakami

13 de juny 2010

a vegades, el destí

"A veces, el destino se parece a una pequeña tempestad de arena que cambia de dirección sin cesar. Tú cambias de rumbo intentando evitarla. Y entonces la tormenta también cambia de dirección, siguiéndote a ti. Tú vuelves a cambiar de rumbo. Y la tormenta vuelve a cambiar de dirección, como antes. Y esto se repite una y otra vez. Como una danza macabra con la Muerte antes del amanecer. Y la razón es que la tormenta no es algo que venga de lejos y que no guarde relación contigo. Esta tormenta, en definitiva, eres tú. Es algo que se encuentra en tu interior. Lo único que puedes hacer es resignarte, meterte en ella de cabeza, taparte con fuerza los ojos y las orejas para que no se te llenen de arena e ir atravesándola paso a paso. Y en su interior no hay sol, ni luna, ni dirección, a veces ni siquiera existe el tiempo. Allí sólo hay una arena blanca y fina, como polvo de huesos, danzando en lo alto del cielo. Imagínate una tormenta como ésta.”

Kafka en la orilla, Haruki Murakami

09 de juny 2010

absència de mi

Potser l’única manera
de recobrar el silenci
és perdent el silenci.
Potser esperes que les paraules tornin
al seu cau absurd i infinit
de la vida en companyia.
Potser no tens raó,
esperança liquada,
no pots fugir del mot,
de la selva de síl•labes en moviment.

Trobes en l’absència de tot
el refugi dels covards,
la teoria del caos i de l’absurd
-que en algun lloc vas llegir
i que torna a existir per anomenar-te:
eh! Vida, abandona la gàbia
dels pensaments forasters,
impropis, rodamóns de lletres.

No caiguis en el teu propi abandó
-encara.
Sotmetre’s i/o deixar-se fer:
és aquest el principi que mou el món?

02 de juny 2010

ser amb tu

La impunitat que sento
la dec als teus gestos,
la mirada clara,
les carícies precises
acabades de fer
en un plec dels meus dits.

Busques marques a la meva pell,
amb el detall meticulós
que exigeix el moment.
I jo, presa per tu,
gaudeixo del delit
de ser amb tu.

30 de maig 2010

pels moments que arriben...

... val més estar preparada ;) bona setmana!

26 de maig 2010

responsabilitat

Encara que ens baixin el sou o que ens retallin dies de vacances, hi ha mestres que treballarem igual de bé, amb responsabilitat, com fins ara, i és que comença la recta final i anem molt i molt atrafegats… tancar un curs i programar el següent...

Sigui com sigui i passi el que passi, per sort em continua agradant molt la meva feina.

24 de maig 2010

tendresa

Si et puc imaginar,
tot recupera el sentit,
la forma del teu rostre,
el color dels teus ulls,
el tacte del teu silenci…
En tu, tot el que és dispar és lluny,
i el que és absolut
roman amb mi.

18 de maig 2010

teranyina

Et fas el ferm propòsit
de contenir el moment
i arribar a la nit verge,
intacta, innegociable.

Però és el moment
el que et captiva a tu,
teranyina dolça
de pensaments liquats,
brillants,
profunds,
saborosos.

I caus, finalment,
al pou discret
de la nocturnitat,
amb plaer senzill, absolut;
llavors, ho vius tot.

17 de maig 2010

descobrint poetes

A la meva edat, i encara havia de descobrir aquest poeta... mai no viurem prou per a la poesia...



Ha venido tu lengua; está en mi boca

como una fruta en la melancolía.

Ten piedad en mi boca: liba, lame,

amor mío, la sombra.

Antonio Gamoneda, Libro del frío, 1992

15 de maig 2010

un home dolç

Homes dolços regalimen tendres paraules,
dones brutes despullen cossos decrèpits,
infants eterns busquen inacabables pits.

A la vida que vols, a la nebulosa,
tot és tendre, decrèpit, inacabable i absurd.

11 de maig 2010

una música constant

En aquesta novel·la, Vikram Seth relata la història de Michael Home, un violinista amb molt de talent que ha acabat tocant com a segon violí en el Cuarteto Maggiore, on no té gaires expectatives professionals però on semblen trobar-se còmodes tant ell com el seu Tononi, un violí que li deixa tocar la seva amiga i mentora Mrs Formby, la qual el va iniciar de petit en el plaer de la música i la poesia.

La vida plàcida i sense ensurts de Home es veu sotragada per la visió, una tarda en mig de la ciutat de Londres, de la seva estimada Julia, una pianista a qui va estimar profundament i a la qual va abandonar enmig d’un mar de dubtes i incerteses. Michael fa l’impossible per trobar-la, i aquest camí el portarà a un retrobament ple de desconcert i sorpreses cruels.

La música, l’amor, la passió i la poesia com a motor d’una vida, la de Michael. Es tracta d’una història escrita amb un estil evocador i poètic, i un tempo lento que en alguns moments es torna tranquillo i en d’altres allegretto. Seth utilitza una primera persona i un present que no deixa al lector ni allunyar-se de la història ni restar-ne indiferent.

Crec, en definitiva, que és una novel•la extraordinària, i sort, doncs, que me la va recomanar un amic!

08 de maig 2010

el costumisme metafísic d'Empar Moliner



Avui hem tingut el plaer d’escoltar l’Empar Moliner al club de lectura de Sant Sadurní i la veritat és que feia temps que no ens ho passàvem tan bé. L’Empar ha estat una persona encantadora, vital, enginyosa, àgil, directa, trepidant, brillant... vaja, com són els seus textos. Quin gust sentir parlar de literatura de la manera en què ho ha fet ella: les veus narradores, les diferències entre contes i relats, el periodisme, com fer del català una llengua moderna per poder crear aquestes situacions quotidianes, aquests retrats “costumistes metafísics” –quina gran definició del seu material literari! I és que m’ha agradat tot, ja ho veieu. Hem fet una copa de cava, hem rigut, hem reflexionat amb ella, ens hem deixat portar per un camí ple de referències literàries apassionants –Raymond Carver, John Cheever, Bukowski, Truman Capote, Emili Vilanova, Nabokov, Chéjov, el meu idolatrat Salinger!

I sobretot, molt, molt, però que molt recomanable la lectura del seu últim llibre, No hi ha terceres persones, un exercici d’estil i de narració increïble.
Doncs això, i unes fotos, per fer-vos morir d’enveja...









04 de maig 2010

Cèlia seu a la taula del mig


M’agrada molt escriure aquest comentari sobre el llibre de poesia A la taula del mig, de la Cèlia Sànchez-Mústich (Editorial Moll, col•lecció Balanguera) per diverses raons, entre elles perquè acaba de rebre el Premi Crítica Serra d’Or 2010, dins la categoria de poesia, i aquesta pot ser una bona manera de felicitar-la, però també perquè és un recull de poemes que em va recomanar un amic i que em va captivar quan el vaig començar a llegir, tant que no he pogut evitar tornar-hi diverses vegades sobre alguns dels poemes -Reserva natural, Insubmissió, A la taula del mig- i alguns dels seus versos “L’una a espatlles de l’altra/tristesa i eufòria/s’enfilen dalt de tot/de les carrosses en pal/buscant un cos entre la multitud/un sol cos per a totes dues/urgent, el meu. Li fan senyals”.

Podria ser quelcom generacional, sens dubte, el fet que la veu de l’autora faci visibles sensacions i moments quotidians amb aquella lucidesa que proporciona el fet de situar-se, tal com diu el títol del llibre, A la taula del mig, és a dir, al centre de la vida, “quan no tot el temps és memòria, i quan ja ha deixat de ser un costum parlar del futur”, explicita a la introducció l’Esther Zarraluki. És una veu propera, una primera persona, a voltes plural, que omple el lector, la lectora, de preguntes profundes i d’una certa inquietud existencial “¿I si fos que les persones, ignorants de la trampa, enllaçant despropòsits, estimem, mentim, debatem, pactem, morim en aquestes llengües aspergides a l’atzar?”, no pas perquè es tracti de poemes plens de preguntes, sinó més aviat al contrari, perquè hi trobem força respostes.

Trobo molt interessant, també, la metàfora que fa servir Sànchez-Mústich: la casa, la taula, les fotografies d’éssers estimats, la llar…observar i escoltar des de l’interior de nosaltres mateixos: “Tots hi són, a les taules del costat./ No els amoïna que jo els pugui sentir/potser perquè ignoren/que he vingut per sentir-los,/paràsit voraç i benigne/de l’arítmic cor de veus,/agusant l’orella, desviant els ulls/espectadora d’incògnit/d’un teatre de contraban.”

Tot i que mai no sabrem del cert quina és la intenció de les paraules dels poetes, és ben cert que cada lectura comporta una nova creació de l’obra i és per això que us convido a re-crear per vosaltres mateixos aquesta breu, concisa i captivadora obra de la Cèlia. Desitjo que us agradi.



28 d’abril 2010

lost

enyorats 80, enyorats 15 anys...


26 d’abril 2010

paraules al cibercafè

Escric des de l’interior.
La vida s’ha tornat interior.
(Contamina).

El so del vers colpeja
amb força el front.
Camino d’esma,
perduda en sentiments inquietants.
(Trencadís).

Deixo la vida,
abraço el mot,
abandono el tresor
i el cibercafè es torna
recer. A recer de tot,
de la vida, del mot.
(Només quimeres).

19 d’abril 2010

"...perquè m'estic escrivint a sobre"

La setmana passada vaig tenir el plaer d’assistir a la conferència que Jaume Cabré va fer a la biblioteca de Sant Sadurní amb el títol “Escriure vivint i viure escrivint”. Vam passar una estona molt interessant escoltant les reflexions en veu alta del acabat d’estrenar Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i autor d’obres tan reconegudes com Senyoria, Viatge d’hivern o Les veus del Pamano. Cabré va ser un conferenciant agradable i amè, que va saber transmetre la passió per la literatura i pel fet d’escriure i que va escoltar amb atenció les intervencions del públic per anar responent eloqüentment i pacientment cadascuna de les nostres preguntes. Aquestes són algunes de les seves paraules sobre el fet d’escriure:

“L’escriptura dona sentit al viure”. “Sempre duus a dintre els personatges que estan creant, t’hi aboques”. “L’angúnia de la creació”. “Quan començo una novel•la mai no sé com anirà (...) Començo a treballar sense saber què vull fer (...) Començo a escriure, és com caminar per un paisatge ple de boira, no tinc idea d’on vaig”. “Si no escric no em trobo bé, no puc deixar de fer-ho”. “Comences a perfilar els personatges, sempre hi ha alguna cosa que t’encanta... la mira d’un, el gest d’un altre... (...) durant mesos col•loco els elements, amb la paciència de reconèixer que estàs escrivint una novel•la”. “Vas creant un possible món del caos... com que sé que tinc temps, m’habituo a aquest caos... no sé quin serà el final perquè tampoc no sé el principi, mai no començo pel principi”. “El que transmet l’escriptor són sensacions, passions, anhels, somnis, temors, contradiccions”.

15 d’abril 2010

Calamaro i Raimundo Amador

ai qué gustito pa mis orejas...

14 d’abril 2010

pluja i República

Al final serà cert
que el món s'ha tornat boig,
i que plouen margarides,
i granotes, i pols en equilibri.

I que d'aquesta pluja constant,
esquizofrènica,
entabanadora de mots i de persones,
d'aquesta pluja -deia-,
en sortiran poemes,
paraules,
pensaments,
papers mullats.

Finestra d’emergència.
Martell trenca-cristalls
de finestra d’emergència.
Guant de martell trenca-cristalls
de finestra d’emergència.

Emergència.
Guant de cristall.
Finestra de pensaments.
Fugida.

Només això, papers mullats.

12 d’abril 2010

i després de la independència, què?

Ahir, a Torà, vaig aprofitar l’estona de diumenge al matí per anar a escoltar una conferència que feia l’Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, convidat pels organitzadors de la consulta sobre la independència de Catalunya en aquesta població de la Segarra.

Em va interessar el punt de vista que va aportar. Ell mateix em va comentar en acabar la xerrada-col•loqui que, “aquest no és el meu tema, però aprofito per parlar del que realment conec i m’interessa”, però penso que va estar molt bé fer una reflexió sobre quin podria ser el panorama després d'haver assolit la independència, i és que sovint a la vida tenim molt clar el que no volem i, en canvi, ens costa molt més definir el que realment ens agradaria.

Oliveres va parlar d’una Catalunya independent nova, no una rèplica del que és ara l’Estat Espanyol, amb un tarannà bàsicament solidari i cooperatiu en els àmbits econòmic, polític i social. Com hauria de ser la nova Catalunya?

1/ Una Catalunya que donés feina a tots els seus ciutadans/es. Per aconseguir-ho, caldria repartir entre tots el treball existent (reduir la jornada laboral) i revitalitzar les cooperatives.

2/ Un país que moderés el seu consum, reduint tot el que és superflu.

3/ Un país amb un sistema autònom de finançament, òbviament, sense que això volgués dir deixar de ser solidaris amb altres llocs del món, però amb qui vulguem i com vulguem. Caldria, també, una revisió de la funció de les caixes d’estalvi, les quals haurien de ser institucions amb beneficis bàsicament socials!

4/ Un país sense centrals nuclears, on les energies renovables fossin la principal font de subministrament.

5/ Catalunya hauria de tenir uns ajuntaments rics i potents, que poguessin estar al servei dels ciutadans d’una manera pròxima i que comptessin amb els recursos suficients per cobrir les necessitats bàsiques de tota la població.

6/ És evident que Catalunya haurà de ser republicana! i tenir una presència activa i visible com a Estat a Europa.

7/ Un país pacifista, sense exèrcit, com els altres 24 estats independents del món que no en tenen.

8/ Caldria perfeccionar la democràcia: tots els partits polítics haurien de fer eleccions primàries i a les eleccions hauríem de poder votar llistes obertes.

9/ Tancaríem moltes presons i activaríem les polítiques de reinserció social.

10/ Aquest nou estat s’asseguraria de cobrir les necessitats bàsiques de tota la població quant a educació, sanitat, infrastructures i habitatge, evidentment amb bons serveis públics.

11/ Un estat amb el català com a única llengua oficial i amb uns mitjans de comunicació al servei -real- dels ciutadans i ciutadanes.

12/ Catalunya hauria de ser generosa i acollidora amb els immigrants.

Moltes idees amb les quals podem o no estar-hi d’acord. Reconec que a mi no em desagrada aquesta ... utopia?

08 d’abril 2010

bellesa

Parlant de bellesa...

Progressió

L'home culte
em parlava de la bellesa de l'Amazònia
de l'amor en la literatura,
de la guerra del Pacífic,
dels miracles segons la ciència.

L'home savi,
de la guerra,
dels miracles,
de la bellesa,
de l'amor.

L'home
em va fer l'amor i la guerra.
Va ser aleshores,
que vaig aprendre a fer miracles
per tal d'arreplegar, d'un sol braçat, tanta bellesa.

Cèlia Sànchez-Mústich
A la taula del mig

06 d’abril 2010

Dones II: Frederica Montseny


"Ella va demostrar que es podia ser àcrata, ministra i dona".

Política i sindicalista anarquista espanyola. Va ser ministra durant la II República. Les seves mesures foren d’un abast nou i volien afectar la normalització de l’avortament, la integració de les prostitutes a la vida social, la igualació de sous... Era filla dels també anarquistes Joan Montseny i Teresa Mañé, que editaven la Revista Blanca, publicació destacada dins del pensament llibertari espanyol durant el primer terç del segle XX. Frederica hi escrigué sobre filosofia, literatura i feminisme.

A l’exili mantingué una continuació de la seva tasca intel·lectual defensant els valors de tota una vida.

04 d’abril 2010

Empar Moliner al club


El dissabte 8 de maig a les 11 del matí, els membres del club de lectura de la biblioteca de Sant Sadurní farem una mena d'esmorzar literari amb l’Empar Moliner per comentar el llibre que llegim aquest mes, T’estimo si he begut, i per parlar –espero- de moltes altres coses que tinguin a veure –o no- amb literatura, llibres, actualitat...

Reconec que tinc moltes ganes de conèixer l’Empar en persona i alhora em fa una mica de por: i si en el seu pròxim conte la protagonista és una moderadora d’un club de lectura? Ja tremolo només de pensar-ho... i és que quan recordo els contes del T’estimo se m’apareixen tan clarament algunes situacions i personatges quotidians retratats amb aquella dosi de clarividència barrejada amb ironia demolidora... Ets bona Empar, no és fàcil observar en comptes de mirar simplement, adonar-se en comptes de veure, i explicar en comptes d’escriure... Observar, adonar-se’n i explicar-ho de tal manera que ens puguem riure de nosaltres mateixos... com diria el meu psicòleg -si en tingués- riure és la millor teràpia.

Doncs això, que hi esteu convidats i convidades (Empar, no em tinguis en compte aquesta llicència políticament i genèricament correcta:) a l'acte durant el qual, com acostuma a passar al Penedès, no hi faltarà el cava ben fred.

23 de març 2010

Aprendre a viure


Acostumo a rellegir sovint, tot i que gairebé no tinc temps material per llegir ni tan sols una quarta part dels nous llibres que voldria; suposo que és un vici lector com qualsevol altre.

En tot cas, ara torno a tenir entre mans l’excel•lent assaig de José Antonio Marina “Aprender a vivir”, i avui m’he aturat en dos dels subratllats de la primera lectura. La primera citació és aquesta, gairebé no necessita comentaris, com a docent i com a mare la subscric sencereta: “Si queremos educar bien a nuestra infancia, es decir, educarla para la felicidad y la dignidad, es imprescindible una movilización educativa de la sociedad civil, que retome el espíritu del viejo proverbio africano: “para educar a un niño hace falta la tribu entera”. Vaja, que encara sóc d’aquelles persones –no en queden gaires- que s’atreveixen a cridar l’atenció pel carrer a les criatures que estiguin fent alguna malifeta, perquè sóc incapaç de girar el cap amb desinterès o fer veure que no m’importa. Quantes vegades les veïnes i veïns del barri m’havien rondinat per alguna cosa mal feta al carrer... i com els estic d’agraïda... i com me’ls estimava.

El segon subratllat té a veure amb els factors que determinen la personalitat, quan parla del jo ocurrent o intel•ligència computacional: “A unos niños se les ocurren unas cosas y a otros, otras. A unos se les ocurre lanzarse a correr y a otros quedarse mirando (...) A unos se les ocurren muchas travesuras y a otros, en cambio, se les ocurre quedarse tranquilos con un juguete (...) Todos, pequeños y grandes, estamos sometidos a esas emergencias conscientes, y tenemos que aceptarlas o rechazarlas, inhibirlas o fomentarlas”. Avui a la meva filla se li ha ocorregut llençar una joguina per la finestra (cosa que no ha arribat a fer, per sort), tallar-se els cabells amb unes tisores (de plàstic i, per tant, no ha assolit l’objectiu) i mentre jugàvem amb un tren ha col•locat uns ninos al mig de la via “perquè els atropelli el tren, mama”. Uf, espero ser prou hàbil per redigirir les seves ocurrències i, com diu el Marina, aprendre a fomentar les bones i inhibir les més “perilloses”.

17 de març 2010

Dones I: Shirin Ebadi


Shirin Ebadi, premi nobel de la pau 2003

Advocada iraní, defensora especialment dels drets de les dones i els infants. Primera dona jutge del seu país, els ayatolàs li prohibiren exercir la seva professió perquè "les dones són massa sensibles, irracionals i fàcils d'influenciar". Recollí el guardó en nom de totes les dones que lluiten pels seus drets en el món islàmic.

15 de març 2010

interrogants

Viatgem tots alhora,
a l'uníson, blancs galants.
Tenim un bon dia,
recordem que hem de ser educats,
agradables i pacífics.

Esmorzem cereals,
mantenim la distància.
Llegim plegats.

Ens descontaminem; éssers absoluts i purs,
tocats per la mà d’un déu,
pels ulls d’un déu,
per la raó i la força de molts déus.

Però jo el que vull són respostes.

14 de març 2010

el matrimoni és...

Llegit a el 3 de vuit del divendres 12 de març:

La sociòloga francesa Christine Delphy va respondre a Barcelona aquest interrogant: per què els treballs de la llar no es reparteixen entre homes i dones? Emmarcada en la seva teoria del sistema patriarcal de l'explotació del treball, va fer aquesta afirmació: "el matrimoni és un gest pel qual els homes s'apropien del temps i la capacitat de treball de les dones"

10 de març 2010

David Caño ha vist el futur en 4D



“Aquest és el primer vers, Blai, com un petó”.

Així comença el poemari de David Caño, He vist el futur en 4D, editat per Moll a la col•lecció Balenguera, un recull de poemes que ha guanyat el XI premi de poesia Vila de Lloseta 2009. Blai és el fill futur al qual s’adreça Caño en aquest primer vers i al llarg del llibre en un diàleg vital i gens estàtic, ple de reflexió, esperança i paraula poètica: “Parla sabent que t’equivoques, Blai, mesura només la pronúncia, fuig de qualsevol dogma i, sobretot, repinta de vius matisos el gris brillant de la teva llibertat”.

El títol fa referència a les ecografies en 4D, les quals, tal com s’explica a l’inici, permeten veure el fetus en tres dimensions i en temps real, en moviment. I així ha estat, de fet, la lectura que jo n’he fet, real i en moviment, ja que m’he deixat portar de la mà –i la veu- del poeta pels camins suggeridors i temptadors que proposa, per l’estil pla, rotund i consistent, “Tot restarà immòbil. Es farà el silenci i rebentarà els timpans”, i pel llenguatge alliberador i sense complexes que utilitza.

La tendresa d’alguns fragments d’aquestes proses poètiques es barreja amb una certa aspror o pèrdua d’ingenuïtat, la que comporta, potser, el camí dels anys “Nosaltres, feliços en la més essencial innocència, brindem pel dia aquell que vam decidir deixar de conspirar per començar a viure”. M’agrada especialment el to del text, “Vaig conèixer l’amor en una festa major. La barra desmuntable. El tacte de les mans. La prudència de les mans. Vaig besar l’amor a prop del mar, al Poblenou.” i aquesta segona persona amb què s’adreça, també, al lector “i tu, protagonista absent, ignores les meves ànsies obsessives per assassinar la feliç ingenuïtat i el plural dels meus poemes”.

El llibre conté un interessant pròleg de Lluís Calvo, que desvetlla moltes de les claus per a la lectura dels poemes, però sens dubte el que més us recomano és que directament llegiu i descobriu David Caño –si és que encara no ho heu fet- perquè és i esdevindrà, al meu entendre, una de les veus poètiques més trencadores i potents del nostre moment vital. Us agradarà tant com a mi, no en tinc cap dubte.

08 de març 2010

Anna Roig i L'ombre de ton chien





La setmana passada, i també com a activitat dins de les jornades culturals organitzades a l’institut on treballo, més de 200 alumnes van assistir al concert que van fer l’Anna Roig i L’ombre de ton chien, grup revelació 2009 per la crítica de la revista Enderrock i guanyadors, per votació popular, del Premi Enderrock al millor videoclip del 2009, “Je t’aime”.

L’Anna és una exalumna del centre i realment és emocionant i sorprenent veure com ella -i alguns altres exalumnes, com per exemple el Cesk Freixas- han aconseguit fer realitat un somni a base de treball, constància, ganes i - òbviament -talent. Amb una veu deliciosa i captivadora, una música suggeridora i unes lletres d’allò més divertides, originals i sorprenents, Anna i el grup ens descobreixen la cançó francesa des d’un vessant –crec- innovador i molt connectat amb el seu entorn més proper.

No li perdeu la pista a l’Anna i L’ombre de ton chien, penso que comencen una etapa d’èxits i que el futur que se’ls planteja és molt i molt interessant. I no cal dir que a nosaltres, com a exprofes, ens cau la bava :)

dona havia de ser!

La discriminació genera violència.

La violència contra les dones és la més universal, invisible i impune.

Un altre món és possible i les dones ja l'estem construint i el volem fer visible.

8 de març, Dia Internacional de la Dona

05 de març 2010

vull ser una dona "curva"

Meravellós poema del sensacional poeta Jesús Lizano, a qui vaig tenir el plaer de conèixer en un recital poètic, la cloenda d’un petit taller de poesia que vam fer amb els alumnes de primer d’ESO a la Casa Ramona


Las personas curvas

A mí me gustan las personas curvas,
las ideas curvas,
los caminos curvos,
porque el mundo es curvo
y la tierra es curva
y el movimiento es curvo;
y me gustan las curvas
y los pechos curvos
y los culos curvos,
los sentimientos curvos;
la ebriedad: es curva;
las palabras curvas:
el amor es curvo;
¡el vientre es curvo!;
lo diverso es curvo.
A mí me gustan los mundos curvos;
el mar es curvo,
la risa es curva,
la alegría es curva,
el dolor es curvo;
las uvas: curvas;
las naranjas: curvas;
los labios: curvos;
y los sueños; curvos;
los paraísos, curvos
(no hay otros paraísos);
a mí me gusta la anarquía curva.
El día es curvo
y la noche es curva;
¡la aventura es curva!
Y no me gustan las personas rectas,
el mundo recto,
las ideas rectas;
a mí me gustan las manos curvas,
los poemas curvos,
las horas curvas:
¡contemplar es curvo!;
(en las que puedes contemplar las curvas
y conocer la tierra);
los instrumentos curvos,
no los cuchillos, no las leyes:
no me gustan las leyes porque son rectas,
no me gustan las cosas rectas;
los suspiros: curvos;
los besos: curvos;
las caricias: curvas.
Y la paciencia es curva.
El pan es curvo
y la metralla recta.
No me gustan las cosas rectas
ni la línea recta:
se pierden
todas las líneas rectas;
no me gusta la muerte porque es recta,
es la cosa más recta, lo escondido
detrás de las cosas rectas;
ni los maestros rectos
ni las maestras rectas:
a mí me gustan los maestros curvos,
las maestras curvas.
No los dioses rectos:
¡libérennos los dioses curvos de los dioses rectos!
El baño es curvo,
la verdad es curva,
yo no resisto las verdades rectas.
Vivir es curvo,
la poesía es curva,
el corazón es curvo.
A mí me gustan las personas curvas
y huyo, es la peste, de las personas rectas

04 de març 2010

Mah Ladih




Ahir dimecres, i en el marc d’unes jornades culturals que organitzem al meu institut, vam poder gaudir de la visita de Mah Ladih, delegat del Front Polisari a Catalunya. Ladih va explicar la realitat del poble sahrauí a l’alumnat d’una manera clara i molt entenedora.

Prèviament a la conferència, vam veure el curtmetratge “Laila”, dirigit per l’actriu Sílvia Munt i guanyador d’un Goya, on una nena sahrauí narra la seva visió idealitzada del seu país des de la haima d’un dels camps de refugiats del desert d’Argèlia.

La conferència va acabar amb preguntes sobre el mur de 2700 Km que travessa el Sàhara de nord a sud, l’idioma propi dels sahrauís i la possibilitat real que el poble sahrauí pugui assolir algun dia la independència.

No puc negar que el que més em va emocionar de tot plegat –sí, emocionat- va ser tornar a comprovar que quan travessem les barreres estrictament acadèmiques i oferim als adolescents activitats que tenen a veure amb els seus interessos o que els obren nous camps de coneixement, sovint la resposta és positiva. I això vol dir que, malgrat el pessimisme que últimament ens envolta, no ho tenim tot perdut amb els joves. O això vull creure.

03 de març 2010

urgència

Llegit avui a LA CONTRA:

Eso es escribir: encontrar lo más urgente que hay en tu interior y explicarlo, porque lo que pase después con tu obra -que ganes un Pulitzer o que no te lea ni tu madre- es sólo cuestión de ego y puedes vivir perfectamente sin ello; pero sin escribir, sin crear: pintar, esculpir, cocinar: sin explicar eso tan urgente que no te deja dormir, nadie puede vivir plenamente (...)

Si has encontrado eso tan urgente que cada uno lleva dentro, no podrás contenerlo: saldrá a borbotones de ti y después arrastrará a todos los que te lean hasta convertiros en un mismo magma en el que nos reconocemos, porque todos estamos hechos de la misma putrefacta y eterna materia humana... Eso es escribir, que no tiene nada que ver con ser escritor. Bueno, alguna vez, sí.


Richard Price, guionista de "The wire" y autor de "Clockers"

01 de març 2010

cafès impossibles

La poesia s’alimenta de poesia,
-i de mirades, sí, creuades
en un semàfor vermell.

I de més poesia, amor; en silenci.
-I de trobades, sí, impossibles
cafès de matinada.
I de més poesia, amor; a crits.

La ràbia s’alimenta de ràbia,
-i de res més, amor meu,
de res més.

25 de febrer 2010

continent i contingut


Per què "tot junt" s'escriu separat
i "separat" s'escriu tot junt?




MÉS PREGUNTES SENSE RESPOSTA:

per què parlem de Primer i Tercer món i sempre ens oblidem el Segon? On és el Segon món?

I si ordinari és sinònim de 'vulgar', per què extraordinari no significa 'molt vulgar'?


Vpamies

20 de febrer 2010

desesperança

Arribaré per primavera,
probablement.
M’esperaràs vestit de blau,
i jo portaré flors a les mans.
O potser tu, qui sap.

Els teus somnis aniran de bracet
amb els meus malsons
i l’endemà -quan arribi el demà-demà, vull dir-
les flors s’hauran marcit
sota els teus peus, o els meus.
No sé res.

Et trauràs el vestit verd, o el blau,
despullaràs el ram de qualsevol tendresa,
jugaràs amb un rínxol del cabell
i et grataràs el cap com a sinònim
de totes les coses.

I quan la pluja d’abril comenci a caure
i hagis descobert el motiu
de la teva existència,
serà llavors -només llavors-
que ho entendràs:
la lluita és possible avui,
desesperança.

16 de febrer 2010

ORDINADORS PORTÀTILS PER AL SÀHARA




Vols participar en la recollida d'ordinadors portàtils per als estudiants sahrauís del campament de DAJLA?


Qui organitza la recollida

Joan Campillo, pedagog, historiador i coordinador del Projecte Sàhara. Treballa a l'IES XXV Olímpiada de Barcelona i és professor associat a la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona.

Vegeu aquí el blog

Per què els necessitem

- per crear una aula d'informàtica i/o telemàtica en el nou institut de secundària del campament de refugiats sahrauís de Dajla, al desert d’Argèlia.

- Els ordinadors serviran per vincular els alumnes del campament amb alumnes d’instituts catalans i fer intercanvi d’experiències en diferents matèries.


Com haurien de ser

Haurien de tenir mòdem, però no cal que tinguin molta capacitat ni rapidesa, ja que allà tenen molt temps! Tampoc cal que tinguin web cam incorporada.


Què en farem

- Es lliuraran al director del centre, i això apareixerà documentat al blog de El Periodico abans esmentat.

- Farem una mena de “conveni” de col•laboració amb el centre durant 3 anys (mentrestant els ordinadors són del projecte). Després els ordinadors passaran a ser propietat dels estudiants sahrauís.

Per què portàtils

Demanem portàtils perquè es transporten bé, perquè es guarden millor de la sorra i són molt més resistents al terrible sirocco.


Doncs això, si en teniu algun, podeu contactar directament amb el Joan Campillo. Ah! i fes córrer la notícia :)

Moltes gràcies!!!

09 de febrer 2010

l'últim poeta insòlit: Carlos Edmundo de Ory

Carlos Edmundo de Ory és un gadità fill del poeta Eduardo de Ory, autor d'una obra que fuig veloç de qualsevol etiqueta i, per això mateix, és molts poetes alhora.

Només puc dir, per acabar aquesta sèrie de poetes insòlits, que jo també ho faria, Carlos, si tingués un cavall...



Si tuviera un caballo...

Si tuviera un caballo en vez de una metáfora
si callara mi boca como calla la luna
volaría lejos de tanta tristeza,
no escribiría ni una sola línea.

(20è Festival Internacional de Poesia de Barcelona 2004)


08 de febrer 2010

sempre Cohen

tot el cap de setmana amb aquesta cançó al cap... i he trobat aquest vídeo tan... oníric?



03 de febrer 2010

incandescència

Tornes una i mil vegades,
busques les pedres més esmolades,
les més punyents.
Les vermelles.

T’enfiles al carro dels retrets,
dels dies mai oblidats,
de les febleses sense nom.
Les febleses dels altres.

¿De quina manera l’herba busca el color?
No saps que el cel és blau intens,
que la primavera juga a fet i amagar amb nosaltres.
La primavera és un monstre disfressat de sorpresa.

I quan arribi el teu temps,
el temps de caure i deixar caure la vida,
abriga les teves desesperances
i lliga’t les sabates als peus.

Feblesa vermella, primavera lligada. Incandescència.

30 de gener 2010

9 poetes insòlits: Carlos Oroza


Carlos Oroza (Lugo 1933), metafísic i alquimista, la seva predisposició a publicar és escassa perquè creu especialment en l’oralitat… i qui no?



Malú


Parece como si yo y yo fuésemos dos personas que se persiguen
Mutuamente
Es en la evasión donde está el sentido de mi propia seguridad.

Oh eva
Évame malú
Évame malú.

Hoy en ferragosto o julio trise prohibido e inasequible solo.

Oh eva
Évame eva
Évame si me transito

Era de noche por tus ojos de fiebre. Ómnima por tus manos
Que me acarician
Era extraño como subsistía por la noche
Cada noche deviniendo por mis pasos
Para encontrar dormido el cuerpo enfermo en la otra casa.

Mi cuerpo contra mí. Tu boca caliente y sofocada
Conflúyete
Abrázate

No rompas el silencio
No toques la pared

Me conforto en tu aliento
Miro por tus ojos
Empujo por tus ojos y me encuentro con las últimas cenizas.

(20è Festival Internacional de Poesia de Barcelona 2004)

26 de gener 2010

la vida que vols

Obriu les finestres,
les abraçades,
les places.

Que corri l’aire,
la tendresa
i les fonts.

Que passegin els vells,
els joves,
les criatures.

Que no s’aturi el mot,
l’amor,
la llum.

Crideu ben fort
a través de portes infranquejables,
reixes demolidores,
murs insostenibles,
perquè res no ens pot aturar
ni ara ni aquí ni mai.

23 de gener 2010

metamorfosi

Des de la trucada d’ahir
et sents petita, ínfima,
i et vols tornar aire càlid,
per quedar-te allà, arrupideta,
en un racó del pis,
esperant temps millors.
I de fet t’hi tornes, una sola cèl•lula potser,
gairebé invisible,
sense necessitat de menjar ni de beure,
passes amb oxigen i prou.
I al final ets pols, voladora, etèria,
interestel•lar, còsmica,
d’aquí cap a allà.
I te n’alegres, perquè ja ha començat
la metamorfosi,
i tant fa llorer o desmai,
si el que busques és llibertat.

21 de gener 2010

Déjà-Vu

A vegades a les biblioteques es descobreixen coses insospitades... Els Amics de les Arts: originals, divertits, creatius, per anar acabant bé la setmana...


19 de gener 2010

cap a la nebulosa

Somnies cada nit un conte diferent
i vius, cada dia, amb el somni nocturn.
El relat ja és molts milions de vegades
més gran que tu.
Ets allà, on neixen els estels,
on la teva bogeria t’ha portat,
a la nebulosa.

No intentis desfer el planeta,
no busquis cap medalla de foc ni d’aigua,
no visquis altres vides
que no siguin la teva.
Sigues només pols,
o no ho siguis. Sigues el no res,
però torna,
o no hi tornis. Torna enlloc.
Mai més.
No et vull veure mai més.

17 de gener 2010

i per acabar...

...jo diria que després d'aquest intens cap de setmana, em mereixo descansar i escoltar bona música. Demà, un dilluns diferent, bona nit...


16 de gener 2010

La mauvaise reputation

Gràcies a Georges Brassens i a Paco Ibáñez, encara em puc riure de mi mateixa...quina vida...

14 de gener 2010

La vida és bella, ja ho veuràs

Paco Ibañez canta Goytisolo. Emocionant i tendre, un cant a l'esperança:



12 de gener 2010

Leonard Cohen, anhel pur

necesito ver
nunca vi
tu necesidad de mí
tu anhelo puro

necesito
que me invoques
como a la luna en lo alto
el mar reunido

necesito conocer
nunca conocí
el arrastre
de tu marea

necesito sentir
nunca sentí
tu magnetismo
en mi ser

Libro del anhelo, Leonard Cohen

11 de gener 2010

Dins la pluja

Caminem sense pausa dins la pluja.
Els arbres de la selva són alts, densos i perpetus.
Sota un sostre de palla s’amaga una nina
amb ulls rodons i bells, i un fusell a les mans.
Només em pregunto quantes hores camina per arribar a l’escola.

08 de gener 2010

any nou, dubtes nous

El desig transforma la realitat?
o bé percebem la realitat a través del desig?

03 de gener 2010

Pájaros de barro

Els sentiments com ocells de fang que volen volar...



01 de gener 2010

Primer d'any

Simplement preciós... bon any 2010:


He sortit aviat a voltar pels carrers
de la matinada, he mirat els horts
de la nit freda
que finalment ha deixat entrellucar el nou dia.
He pensat que faríem
alguna cosa junts:
inventarem un núvol
de foc? Desviarem un riu?
Abaixarem muntanyes? Aturarem el mar?
Les mudes flors d’un altre
jardí, potser,
se’m tornaran paraules.
Aquest és el primer
dia de l’any:
et donaré dos llibres
que t’he comprat.
En un cafè
t’hi posaré minuciosament
endreces.

Beurem després alguna copa junts.


Joan Vinyoli