28 de desembre 2009

carta oberta al meu guionista

Com que aquest podria ser el meu últim post de l’any 2009, volia aprofitar per adreçar-me al/la guionista que escriu la meva vida últimament –perquè n’estic segura que ha anat canviant, ho noto en els diàlegs- i demanar-li, sisplau, que deixi de fer-me la guitza, que ja està bé! Necessito que intervinguin personatges secundaris nous i que els temes es renovin, una mica d’aventura no estaria malament. També m’agradaria un canvi d’escenari, localitzacions diferents crec que en diuen, i ,sobretot, prou llibertat per tornar a agafar les regnes de la meva vida. Tot això, per al 2010.

21 de desembre 2009

El primer estel

Començo a albirar el camí, de la mà d’aquests versos de Vinyoli. La meva sort -segur- la busco jo, i sí, és cert que, malgrat la nit que m'envolta, n’estic plena, de pressentiment i de futur lluent. Bon dia, vida:


EL PRIMER ESTEL

Al fons de tot es dreça una muntanya
prometedora, el dia ja finit.
És bo no tenir sempre el que volem
i bastir una cabana d’esperances:
així, per l’entrellum, el primer estel
fulgura net, silenciós incita,
sense fer mal, a un goig que no turmenta
que sigui breu; sabem que en esvanir-se
serà tot lluminària el firmament.
No em puc, doncs, plànyer de la meva sort;
aquí m’estic ple de pressentiment
d’una vida auroral sempre futura
que és ara sols nit clara sense vent.

Joan Vinyoli

18 de desembre 2009

Alguns homes cultes


Belle de jour. Rossa, cabells llargs i arrissats lliscant per les seves espatlles nues, ulls petits i efímers, una nit d’estels sobre els seus llavis.

Bellísima. Morena, ulls grans i negres, cabells curts i llisos arremolinats darrere les orelles, una pluja de taques de greix sobre el davantal de cuina.

Tu què triaries?


I és que fa uns dies, mentre navegava per llocs personals molt variats a la xarxa, em vaig adonar que també força homes cultes, atractius i sensibles –que es veu que n’hi ha- acaben penjats de dones joves i físicament espectaculars –segons els cànons de bellesa actuals. Ostres tu, quina decepció. Al final, serà veritat aquella dita (que desconec en català, a veure si algú pot dir-me l’equivalent) que diu: “tiran más dos tetas que dos carretas”. No sé si continuar fent gimnàs amb el meu cervell o bé dedicar-me als pectorals i als pactes amb el diable -per allò de l’eterna joventut...

17 de desembre 2009

El cel és blau, la terra blanca

Mentre acabo aquest llibre, que m’està fascinant i del qual –algun dia- m’agradaria fer un comentari, us deixo uns fragments, per anar-hi pensant:

“Estava sola. Agafava l’autobús sola, passejava per la ciutat sola, anava a comprar sola i també bevia sola. Fins i tot quan estava amb el mestre em sentia igual que abans, quan anava sola a tot arreu. Si estava tan sola amb el mestre com sense ell, podria semblar que no necessitava la seva companyia, però quan el tenia al costat em sentia més completa. Era una sensació curiosa, com si m’hagués comprat un rellotge nou i no li volgués treure l’adhesiu transparent que protegeix el vidre.”

"Suposo que ens vam continuar veient perquè teníem moltes coses en comú, i no només pel que fa a gastronomia: també teníem el mateix concepte sobre la distància que hi ha d'haver entre dues persones. Tot i que ens portàvem trenta anys, compartia més coses amb el mestre que amb alguns amics de la meva edat".

Hiromi Kawakami: El cel és blau, la terra blanca

14 de desembre 2009

L'estructura dels meus somnis

Un joc de miralls
em transporta al teu món,
senzill, com una imatge,
rodó, com un anell.
L’estructura del somni
ets tu.

09 de desembre 2009

Alguna idea?


Les nenes de la nebulosa –la meva filla i jo- estem malaltes i això vol dir, a banda d’ingerir medicaments i mirar de fer bondat , haver d’entretenir la petita durant les llargues estones que està desperta però... sense sortir de casa! La veritat és que hi ha moltes coses a fer, però tot té un límit... i és que expliquem contes, pintem, dibuixem, retallem, juguem a nines, a pilota, a construccions, a un, dos, tres pica paret, escoltem música, cantem i ballem (quan estem d’humor), observem els veïns per la finestra –sí, ja ho sé que potser no ho hauríem de fer però, què voleu, o no us en recordeu de La finestra indiscreta? També mirem dibuixos i fins i tot hem vist vídeoclips infantils a l’ordinador (el top ten és la gallina ponicana)... I per descomptat hi ha estones per a l'avorriment -que també és bo. Crec que no m’he deixat res, per això em pregunto, ¿alguna idea més?

03 de desembre 2009

9 poetes insòlits: Sebastià Alzamora

Conceptualisme, violència continguda, amargor, fluïdesa expressiva i individualisme són l'ADN del registre d'aquest poeta mallorquí.


II. Onada de fred

[...]
De reüll es veu al mirall, i diu
em dic Marta, per bé que el nom no importa.
Com un gran peix letal i selectiu

torna ara, onada de fred: ja estic morta.


(20è Festival Internacional de Poesia de Barcelona 2004)

02 de desembre 2009

Lluna plena


Avui hi ha lluna plena.
Ens trobem allà...

01 de desembre 2009

Un nom

Construeixo una història
amb retalls petits. Una paraula,
una síl•laba, un nom.
Visc en la certesa dels teus mots
i, en el silenci, escolto el so
dels miratges trencats.