21 d’octubre 2012

captiveri


Un pit-roig equivocat vola
dins l'onada del vespre.
Les aigües, enfurismades,
el gronxen  amb la lluna.
Un pit-roig alat equivoca
les seves passes.
Els vents, esmicolats,
bressolen el petit.
Un pit-roig de foc,
envoltat per parets de gel,
busca la sortida,
dins l'onada,
dins les aigües,
dins el gel,
dins la lluna.

Cops de sort,
de mà o d'encerts,
mans de flors...
les coses no són fàcils per a ningú.

06 de juny 2012

la iaia

Provant cosetes noves... a veure què us sembla...  Aquest fragment forma part d'un text més llarg,   ja se sap, ficció, literatura... i res més :)



1

A la masia tothom havia anat de cul. I a ella què li importaven les terres, els tractors, les granges i el seu tiet fent-se el graciós perquè no sabien entomar la mort, desgraciats sense sentiments, mentre la iaia es consumia en aquell llit envellutat, fosc i podrit. Quan li va donar la mà i va notar que era freda com el gel es va espantar, però la iaia encara va moure els llavis i li va fer un gest perquè hi acostés la seva orella. Nena, que hi hagi pau entre els teus tiets i el teu pare, maca, fes cas a aquesta pobra vella que s’està apagant com un llumí mal girbat. I tu, que ets intel·ligenta, no deixis que la Ricarda em remeni els asmaris de la casa, Èlia, nena, ajuda les teves ties, i no deixis que sigui ella la que em doni la medicació, que no em posi la mortalla, nena, que ni em miri. I quan va entrar la Ricarda plorant a l’habitació i li va sanglotar gairebé a la cara, la iaia Carme només va acabar de tancar els ulls i va moure la mà per tornar-se a quedar sola amb mi, que sóc la seva néta preferida perquè sóc la filla del seu fill predilecte, el més carinyós, el que més m’ha cuidat, el que més m’ha escoltat, el que més s’ha semblat al meu home, el teu avi, nena, que ni la teua mare va conéixer, o potser sí, uns mesos abans de morir-se, nena, bonica, no ploris per la iaia i et vull fer un encàrrec, has de cuidar del papa, que ja és gran i et vol molt, un paràs és, això és el que ha sigut per a tu, un paràs. No li tinguis en compte allò que va fer, ho va fer per tu, reina, els homes són així, i les dones els hem de confortar i obeir, no voldràs pas estar-hi per sobre, això mai, nena. Pensa que quan la meva mare va quedar sense marit només el seu sogre el va poder substituir, en tot maca, el va substituir, perquè què és una dona sense un home? una dona no pot portar les terres; les granges sí, mira la Ricarda que se’n surt prou bé amb els porcs, li deu venir de mena, no Èlia, no, que jo mai no dic les coses amb mala intenció, ja ho saps això, jo només vull que hi hagi pau entre tots, i quan em mori, perquè ja sé que falta poc, poquíssim, que vingui mossèn Carles i us trobi a tots junts i en bona harmonia, perquè tu saps que el papa té aquesta mena de nervis que ens van a tots per dins, a mi la primera, nena, però jo me’ls sé contenir i no se’m veuen, ni jo mateixa me’ls veig, però els tinc, els tinc, i el teu pare que no s’hi baralli amb el Dídac i la Ricarda, aquesta mossa m’espiava, Èlia, fins que el teu avi li va haver de parar els peus, com va fer sempre, perquè ell manava de veritat, de veritat... em canso de parlar, dona’m aigua, maca, així, ja està bé, tinc aquests reumes que no em deixen respirar bé, acosta’m aquell mocadoret, no, aquell no, el blanc, allà sobre la calaixera. T’agrada, ho sé, te la donaria però el que hi ha a la masia és de la masia, ho saps, no puc pas prendre-hi res, jo, o sí, què caram, encara sóc la mestressa, jo, i sé que la Ricarda ho llençarà tot, és una pobra noia, no té cap gust en res, i les seves filles són igual que ella, pobres noies, hi ha coses que no es poden canviar, el teu pare no pot amb elles, amb cap de les tres, nena, no us hi baralleu, per l’amor de Déu, continueu sent bons cristians, sou família, mossèn Carles ha d’arribar ara, que m’avisin, el teu pare, sí, és fora, que entri després de la Maria Encarnació, i aquella que no torni a plorar-me a sobre, he vist com mirava de reull el joier, Èlia, que no em prenguin res, me sents? I ara estima la iaia i veste’n, i digues a la Maria Encarnació que vingui, que no em trobo gaire bé. I això és el que va fer l’Èlia, un petó a la iaia i sortir i avisar la tieta Encarnació i pensar en allò que havia fet el papa i tota la pesca. 

19 d’abril 2012

només et demano que escriguis

Només et demano que escriguis
-regala’m alguna paraula amagada.
És per això que vull que t’alcis, 
que sedueixis els llibres
-el seu tacte fred congela la teva ànima.
Voldria alliberar-te de la feixuga càrrega
-tornar a estar captiu no és una mala elecció.

I qui no ho està?

Ignores el que està succeint,
-dues parelles de llops ensumen la seva caça.

(Jo sóc aquí per confondre el teu somriure).

 Només tu i jo tenim la mesura del que és bo i finit
-escolta la meva veu, encara sóc dins el pou.

29 de març 2012

constructor de realitats

Avui, per tu,
el vers s’encavalca dins el meu interior
i esquitxes la vida que volies viure.
No tornes enrera,
obres una porta com qui obre una llauna buida,
no esperes res, ni t’importa res.

Avui tu ets constructor de realitats,
de móns amagats dins la bombolla
-pilota rodolant pel pendent del desconsol.

No saps prendre les regnes
del propi desig?

Amaga’t a la foscor,
esbrina quina és la resposta,
escriu mots maleïts,
degolla tots els xais que són fora la tanca...
però no cridis en va,
perquè la buidor es forja a l’interior.

24 de març 2012

ànima

Recordo -amb un bri de malignitat- un pou,
i dins del pou, jo mateixa,
trencada, oblidada o morta.

Les bèsties havien aprofitat els meus ulls,
una munió d'abelles feien mel de la meva sang,
i totes les coses belles del món
eren fora del meu abast.

Si hagués continuat existint
i hagués dansat amb l'únic unicorn
que va fer de mi el que sóc,
potser ara, allà dins,
no hi seria jo, sinó simplement
la meva ombra.

Jo, dins d'un pou.
I totes les coses belles del món,
fora del meu abast.

I lluny de mi, amb mi, l'unicorn.

25 de febrer 2012

sucre dolç

Com una tempesta de llum i avarícia,
com un raig de força discontínua,
com un xiuxiueig calent, delicat, imprevisible,
així arriba la força de l'enyorança.


Només un fil transparent ens uneix,
més enllà de qualsevol distància 
i per sobre de l'amargor que ens envolta.
La teva dolçor, vidre de sucre,
omple la meva vida.

11 de febrer 2012

paradisos I

Toco els teus dits amb la punta dels meus,
mires de fer-te enrere però el contacte et referma.
Només el fred és més dur que la teva carícia,
-mentre un vent suau ens gronxa des de la finestra.


Pretenies vendre'm un paradís d'orquídies
i passegem entre cards i bestioles immundes;
res no és el que sembla,
ni tan sols les nostres obscures ombres.