30 d’octubre 2009

29 d’octubre 2009

Tantes vides...

Necessito tantes vides
per poder viure
tot el que he deixat de fer en aquesta!
i és per això que, potser, a partir d'ara,
viuré el desig.

28 d’octubre 2009

Autonomia, llibertat, independència

Fa uns quants dies que hi penso, en això de l’autonomia. Tot va començar amb la de la meva filla, que només té dos anys, però que ja en necessita. Sap descordar-se les sabates, fer pipí tota sola i menjar amb la cullera sense ajut, entre altres coses. És obvi que aquesta autonomia seva, que l’ha portat a obtenir una parcel·la de llibertat nova, ens ha posat una mica nerviosos -al seu pare i a mi, vull dir-, perquè és el primer pas cap a la seva independència.

I una cosa et porta a l’altra, com sempre. La llibertat dins la parella, la que ens demanen els alumnes a l’institut–i per la qual no lluiten prou, segons el meu parer-, l’autonomia de centre, necessària per poder autogestionar-nos i portar endavant el nostre projecte educatiu, i aixi podríem seguir... Les persones, els centres educatius, els pobles o el que sigui no hauríem de tenir ningú que ens privés de la nostra autonomia –i per tant de la nostra llibertat i independència-, perquè fer-ho és el mateix que dir: “tu sol no pots”. I això no és cert.

27 d’octubre 2009

Norah Jones


M'agraden les cançons tranquil·les de la Norah Jones, com per exemple aquesta. Que tingueu molt bona setmana.

26 d’octubre 2009

9 poetes insòlits: W.S. Rendra

Poeta indonesi que combina poesia i teatre, sempre ha escrit a favor dels pobres i de les víctimes socials, contra l'abús de poder i la corrupció. Ha protestat no com a activista polític, sinó com a ésser humà i poeta, és per això que molts l'anomenen "el profeta indonesi de la humanitat". I tot això és el que m'atrau d'aquest escriptor, tan lluny i tan a prop.


Les persones pobres

Les persones pobres dels carrers,
que viuen a les clavegueres,
que han perdut les seves batalles
que estan capficades pels seus somnis.

[...]

No digueu que som un país ric;
hi ha massa persones pobres a les ciutats i els pobles.
No digueu que sou rics
si els vostre veïns mengen gats.
Els nostres símbols nacionals haurien de ser els esclops i el calicó.
Ningú no hauria de mudar-se com un holandès,
amb corbata i tot, per trobar-se amb el president.
I no hauria de permetre's a l'exèrcit estossinar els estudiants.

(20è Festival Internacional de Poesia de Barcelona 2004)

nits d'estels

Diumenge al vespre.
Treballo, i mentre ho faig,
penso en els estels.

21 d’octubre 2009

Quimi Portet a Tinta xinesa

Dorm, dorm, dorm
... bona nit amor. Bona nit.


Ho he trobat tan bonic que no m'hi he pogut estar. És un fragment petit de la lletra d'una cançó del Quimi Portet que acabo de llegir al blog Tinta xinesa. Us convido a llegir-la sencera, és preciosa...

20 d’octubre 2009

dues llistes

M’assec a terra i faig dues llistes:
una, de les coses que et separen de mi
i, una altra, de les que t’acosten a mi.
M’aixeco i les estripo.
Llavors, tot és silenci nu.
I en aquella cambra buida,
m’estiro i regalimo desconcert.

19 d’octubre 2009

hi ha dies... i dies

Hi ha dies, com avui...
...toques sostre amb la mirada
però, per no perdre el costum,
continues endavant. Sense por,
sempre endavant.

18 d’octubre 2009

Molt bé, mama!

Com passa algunes nits, la meva filla ve a dormir amb nosaltres. Prop de les tres de la matinada em llevo per anar al lavabo i de sobte ella també apareix allà, palplantada al marc de la porta, amb la pipa en una mà i el conillet amb el que dorm a l’altra. “Què fas, mama?”, “un pipi”, li responc mig adormida. “A veure”, em diu tota decidida. S’acosta i observa amb els ulls ben oberts, “molt bé, mama!”, em felicita tot picant de mans i somrient de satisfacció. “Anem a dormir?”, li dic. “No”, em contesta, “ara vull bibi”. Fem cap a la cuina i li preparo un biberó de llet amb cereals, mentre ella hi passeja el conillet i li va ensenyant tot el que hi ha. Tornem al llit, ben decidides a dormir –o com a mínim això em penso. “Ara tinc pipi, mama”, em diu al cap d’uns moments d’haver tancat el llum. Ens llevem i tornem al lavabo, aquest cop sóc jo que li dic tota contenta “molt bé, cuca! Ara sí que tornem al llit, oi?”. Però no pot dormir, estossega i es remou entre els llençols una bona estona fins que li proposo que prengui un xarop per a la tos. “Sí, mama. És dolent?” em pregunta. És dolentíssim, però jo li contesto que no, que és ben bo. Se’l pren tota decidida i fa “mm, sí és bo, sí”... tot és qüestió de suggestió... Quart intent, aquesta vegada té picors a les cames. Torno a obrir el llum i és cert, estan plenes dels granets típics de la pell atòpica. M’aixeco per anar a buscar una crema que la calmi una miqueta. Mentre li poso, abraça el conillet i comença a tancar els ulls, en pocs moments es queda dormida. I ara que ja no té gana, ni pipi, ni tos, ni picors i que respira com un àngel, s’estira i ocupa mig llit i tot el meu coixí. Però no passa res, com que estic ben desvetllada, m’aixeco –entre una cosa i l’altra són més de dos quarts de cinc- i em prenc el primer cafè del dia –o de la nit?.

16 d’octubre 2009

ànimes, on són els vostres cossos?


Un company de feina –i vull creure que també amic- un dia ens va proposar de fotografiar-nos tots plegats el melic... sí, sí, el melic. I molts de nosaltres ho vam fer! Va ser tan divertit i tan extraordinari compartir-los... a la feina, sí... I això ho he recordat no fa gaire quan parlava amb un altre gran amic de melics, precisament.

I com que pel principi d’atracció que mou el món una cosa porta a l’altra ... doncs he rumiat que, segurament, darrera totes aquestes ànimes que formeu part de les meves nits insomnes –moltes de vosaltres, també, lladres d’hores de son- hi ha cossos de totes mides, formes i colors. Us faig arribar una mostra petita del meu, tenint en compte que l'antiga foto del melic està totalment desfasada.

I què hi ha dels vostres ulls, dits, peus, espatlles, esquenes...? us animeu a mostrar-ne alguns al blog?

15 d’octubre 2009

9 poetes insòlits: Leopoldo María Panero

Una de les veus més originals i potser també més marginals de la literatura espanyola, ha passat bona part de la seva vida internat a hospitals psiquiàtrics a causa de l'esquizofrènia que pateix. Pere Gimferrer va dir d'ell que "És l'únic de nosaltres que pot ser un Byron o un Shelley".


Poemas de la locura seguidos del hombre elefante

¡oh! Dáctilo
¡oh! Anapesto ¡oh! Yambo
Breve, larga, larga, larga/larga, larga, larga
Breve, larga
¡oh! Métrica latina, métrica de cantidad, azul de la sílaba
[mejor que Cabral,
¡oh! Ritmo del silencio y flor de Catulo
-Ameana puella defututa-
Estoy cansado de la vida y de la de aquellos que vendrán
[después de mí

Como Eliot dijo:
Y la vida se pudre en mis pies
Y acaricio la rosa de la Virgen

Como rosa del silencio y de la nada
Loza herida en el suelo para ilustrar la tumba

(20è Festival Internacional de Poesia de Barcelona 2004)

12 d’octubre 2009

Mira que eres canalla, Aute


Avui a aquestes hores només em queda escoltar la versió que fa el León Gieco del tema De Paso, del mestre Aute. Compte amb el pensament, que corri lliure...

08 d’octubre 2009

La voz dormida

A vegades és ben cert que l’univers conspira amb nosaltres –i no contra nosaltres- per alguna raó desconeguda. I això ve a tomb perquè, en pocs dies, persones i fets relacionats amb la política m’han vingut a trobar –per dir-ho d’alguna manera. El cas és que el meu cervell ha anat d’aquí cap a allà, i s’ha omplert de paraules, d’idees i de llibres. Un d’ells ha estat el del Manuel Vázquez Montalbán: Marcos: El señor de los espejos, un document excepcional sobre la trobada que va mantenir l’autor amb el meu admirat i estimat subcomandante Marcos a la selva Lacandona. Aquest, però, es mereix una entrada pròpia –algun dia. Perquè avui en aquest post vull parlar d’una altra de les obres que m’han rondat: La voz dormida, una novel•la de l’escriptora i poetessa Dulce Chacón.

La voz dormida té com a protagonistes dones republicanes empresonades a Las Ventas en acabar la guerra civil espanyola, i totes les històries que apareixen al llibre estan basades en fets reals. Es tracta, per tant, d’un document excepcional de les veus silenciades, un document sobre la repressió i la política del terror que el règim franquista va imposar després de la guerra.

La novel•la es divideix en tres parts, amb capítols curts i intensos. Cadascuna d’elles es tanca amb un document oficial: la primera, el part oficial de la fi de la guerra; la segona, amb el part de la condemna de la Tensi, un dels personatges més tendres del llibre; i la tercera, amb les instruccions de la llibertat condicional de Paulino. Chacón utilitza un estil directe, entenedor, molt poètic, amb metàfores potents i frases curtes que reprodueixen encertadament alguns moments de tensió, de malaltia... no li cal descriure gaire perquè són paraules carregades d’emoció.

He trobat absolutament corprenedor el punt de vista femení que utilitza l'autora, i com destaca el protagonisme de les dones en la lluita clandestina. Parteix d’històries (en minúscula) per explicar la Història (en majúscules) però, sobretot, atorga veu als vençuts i a les vençudes, i això és el que potser més m’ha agradat perquè, com molt bé diu la mateixa autora “el olvido es una enfermedad. La persona que no tiene recuerdos no se tiene a sí misma. La desmemoria es un problema muy grande para un país”.

I encara n’hi ha més... Perquè Chacon m’ha fet reflexionar no només sobre la dona republicana que va perdre la guerra, sinó sobre totes les dones que van perdre els drets civils guanyats durant la República, per acabar relegades a l’àmbit domèstic (la Sección Femenina ensenyava la dona a ser mestressa de casa, descans del guerrer i àngel de la llar). I, malauradament, crec que aquesta pèrdua l’arrosseguem fins ara, que hem de demostrar constantment la nostra vàlua en el camp professional.

No puc acabar sense destacar alguns dels valors que reflecteix la novel•la, com ara la solidaritat, la dignitat o el fet d’anteposar els interessos col•lectius als individuals.

Per tot això, i pel que ens devem com a ciutadans i ciutadanes i com a persones, no podem oblidar. I sí, amic, t’ho torno a dir: “venceréis, pero no convenceréis”.

06 d’octubre 2009

Política, literatura i vida

Després del cas SMSirera, penso que no hi ha res més per afegir, simplement recordar les paraules del Juan de Mairena (Antonio Machado):

"Al hombre público, muy especialmente al político, hay que exigirle que posea las virtudes públicas, todas las cuales se resumen en una: fidelidad a la propia máscara, reparad en que no hay lío político que no sea un trueque, una confusión de máscaras, un mal ensayo de comedia, en que nadie sabe su papel. Procurad, sin embargo, los que vais para políticos, que vuestra máscara sea, en lo posible, obra vuestra, hacéosla vosotros mismos, para evitar que os la pongan –que os la impongan- vuestros enemigos o vuestros correligionarios; y no la hagáis tan rígida, tan imporosa e impermeable que os sofoque el rostro, porque más tarde o más temprano, hay que dar la cara.”

04 d’octubre 2009

Insomnes que fugen

Et desvetlles una nit,
passeges, acotes el cap i escoltes.
No hi ha res, només silenci,
i tot passa com a la cançó.
Respires suau;
et preguntes qui ets, i com hi has arribat.
I quan.
I per què.

Seus una estona al costat del llitet.
I et respons.
Després, penses en altres coses.
M’agrada qui és.
I somnies, per què no?
I tot passa, una altra vegada, com a la cançó.