28 de juliol 2010

veritats creades

"También la verdad se inventa"
Antonio Machado


Veritats creades

Si és cert
que la veritat s’inventa,
diga’m de quina materia està feta
la teva solitud.

23 de juliol 2010

If you wanna be happy

If you wanna be happy for the rest of your life
never make a pretty woman your wife
;)

22 de juliol 2010

floretes d'estiu

no la veuràs, no em parlis, no et crec, mentidera, prepara’t, ja t’ho trobaràs, no em molestis amb tonteries, aparta’t, falsa, no parlaré més amb tu, apa ves, ja ho veuràs, abans et cansaràs tu que jo, tens per anys, ets un saldo, t’has equivocat i ho pagaràs car.

12 de juliol 2010

per a tu, S.

El verb estimar no té imperatiu, “Estima’m” no és en cap diccionari, no es pot ordenar, ni suplicar, ni demanar, ni exigir... només es pot somniar que algú t’estima per sempre.

Estimar no té res a veure amb tenir, ni amb posseir, ni amb limitar. Si l’amor que sentim cap a algú ens fa lliures, és que llavors hem trobat la clau de l’amor veritable.

És per això, S. que ni tu ni jo, per sort, no podem posseir ningú; només, si de cas, somniar que algú ens acull en els seus braços avui, demà, i qui sap si per sempre.


08 de juliol 2010

poètics comiats i combats tristos I

O el que és el mateix, tristos comiats i combats poètics.

El dissabte 3 de juliol vaig tenir el plaer d’assistir amb la millor companyia possible al combat poètic que va tenir lloc a la Fundació Palau dins el festival Poesia i +, una acció poètica per celebrar el 40 aniversari del Price dels Poetes, el I Festival Popular de Poesia Catalana que va tenir lloc el 25 d’abril de 1970 a la sala Gran Price de Barcelona, i que va aplegar grans poetes del segle XX com Oliver, Espriu, Vinyoli, Palau i Fabre, Brossa, Ferrater, Sarsanedas...

Vam veure una projecció del documental que en Pere Portabella va enregistrar clandestinament de la jornada i tot seguit quatre poetes, aquesta vegada del segle XXI, van recitar els seus poemes dins un ring mig improvisat, mig preparat, que va acollir una genial batalla de versos.

Enric Cassasses, David Caño, Núria Martínez i Carles Rebassa eren les veus, una combinació molt encertada que deixava entreveure els ritmes personals de cadascú i la complicitat de tots quatre a l’hora d’intercalar veus i versos. Vaig trobar a faltar un Cassasses més present, diguem-ho clar. La Núria Martínez va ser el plaer de la descoberta, benvinguda al meu reduït –encara- univers poètic. El Carles Rebassa, suggeridor, tendre i ferm, em va atrapar en els seus versos i en la seva veu dolça, i el David Caño em va captivar amb el ritme i la música que desprenen les seves paraules i la seva mirada... què més es pot demanar a una nit de poesia?

05 de juliol 2010

en la incertesa de l'absurd

He tornat de nit, com un lladre,
per abraçar el teu cos
i ja no hi era, se l’havia endut la ràbia.
Jugaves a escacs amb el teu propi odi;
les figures queien unes sobre les altres,
en una orgia blanca i negra sense reina.

No saps quin d’ells et convé més,
però els dits, apressats, premen tecles sonores.
Desconeixes el sentit de les tardes rodones,
dels versos caòtics,
de les garlandes vocàliques.

És per això que busques companyia
en les agendes dels altres
i, per un grapat de diners,
et deixaràs llepar l’ànima
i moriràs de gust, en qualsevol replà,
en la incertesa de l’absurd.