Finalment ho ha fet. Ara, però, els pensaments no la deixen descansar tranquil•la. Sap que ha comès un acte inconfessable, sap que, potser mai més, no podrà tornar a mirar cara a cara la gent amb aquella honestedat que en resulta de la consciència neta, de l’ànima pura, de l’innocent.
No hi havia cap altra solució: ningú no se n’hauria fet càrrec d’ell. En aquest món de bojos, tal vegada no hi ha lloc per als dèbils, per als infants desprotegits, per als malalts. I ha estat ràpid, molt ràpid d’enllestir. Només ha calgut una xeringa carregada amb 3 mil•lilitres. L’infant s’ha defensat, una estona. Després, tot ha estat calma.
Excuses, justificacions... a qui vol enganyar? a qui vol persuadir? Quan s’ha presentat a la llar d'infants, amb el nen encara tremolós, una mirada inquisidora i penetrant de la mestra ha estat obviada amb la seguretat que proporciona al criminal el fet de saber que ningú, ni tant sols aquella dona malvada, ningú, repeteixo, no ho sabrà mai. Només ha quedat el rastre, gairebé imperceptible, del Dalsy a la samarreta tacada del petit Francesc.
6 comentaris:
És trist...
Els teus escrits desperten emocions...me'n havia oblidat de dir-ho^-^.
Gràcies Maria, és maco això que em dius dels escrits. Una abraçada
Ai, ¿què faríem sense el Dalsy? Tenir la criatura enllitada, amb un drap xop de vinagre en el front, i nosaltres voltant per casa amb bèsties engabiades...
És veritat, Joan, tot i que jo encara no he caigut en la temptació de donar-li el Dalsy i enviar-lo a escola ... qui sap si mai ho faré...
Publica un comentari a l'entrada