Acostumo a rellegir sovint, tot i que gairebé no tinc temps material per llegir ni tan sols una quarta part dels nous llibres que voldria; suposo que és un vici lector com qualsevol altre.
En tot cas, ara torno a tenir entre mans l’excel•lent assaig de José Antonio Marina “Aprender a vivir”, i avui m’he aturat en dos dels subratllats de la primera lectura. La primera citació és aquesta, gairebé no necessita comentaris, com a docent i com a mare la subscric sencereta: “Si queremos educar bien a nuestra infancia, es decir, educarla para la felicidad y la dignidad, es imprescindible una movilización educativa de la sociedad civil, que retome el espíritu del viejo proverbio africano: “para educar a un niño hace falta la tribu entera”. Vaja, que encara sóc d’aquelles persones –no en queden gaires- que s’atreveixen a cridar l’atenció pel carrer a les criatures que estiguin fent alguna malifeta, perquè sóc incapaç de girar el cap amb desinterès o fer veure que no m’importa. Quantes vegades les veïnes i veïns del barri m’havien rondinat per alguna cosa mal feta al carrer... i com els estic d’agraïda... i com me’ls estimava.
El segon subratllat té a veure amb els factors que determinen la personalitat, quan parla del jo ocurrent o intel•ligència computacional: “A unos niños se les ocurren unas cosas y a otros, otras. A unos se les ocurre lanzarse a correr y a otros quedarse mirando (...) A unos se les ocurren muchas travesuras y a otros, en cambio, se les ocurre quedarse tranquilos con un juguete (...) Todos, pequeños y grandes, estamos sometidos a esas emergencias conscientes, y tenemos que aceptarlas o rechazarlas, inhibirlas o fomentarlas”. Avui a la meva filla se li ha ocorregut llençar una joguina per la finestra (cosa que no ha arribat a fer, per sort), tallar-se els cabells amb unes tisores (de plàstic i, per tant, no ha assolit l’objectiu) i mentre jugàvem amb un tren ha col•locat uns ninos al mig de la via “perquè els atropelli el tren, mama”. Uf, espero ser prou hàbil per redigirir les seves ocurrències i, com diu el Marina, aprendre a fomentar les bones i inhibir les més “perilloses”.
En tot cas, ara torno a tenir entre mans l’excel•lent assaig de José Antonio Marina “Aprender a vivir”, i avui m’he aturat en dos dels subratllats de la primera lectura. La primera citació és aquesta, gairebé no necessita comentaris, com a docent i com a mare la subscric sencereta: “Si queremos educar bien a nuestra infancia, es decir, educarla para la felicidad y la dignidad, es imprescindible una movilización educativa de la sociedad civil, que retome el espíritu del viejo proverbio africano: “para educar a un niño hace falta la tribu entera”. Vaja, que encara sóc d’aquelles persones –no en queden gaires- que s’atreveixen a cridar l’atenció pel carrer a les criatures que estiguin fent alguna malifeta, perquè sóc incapaç de girar el cap amb desinterès o fer veure que no m’importa. Quantes vegades les veïnes i veïns del barri m’havien rondinat per alguna cosa mal feta al carrer... i com els estic d’agraïda... i com me’ls estimava.
El segon subratllat té a veure amb els factors que determinen la personalitat, quan parla del jo ocurrent o intel•ligència computacional: “A unos niños se les ocurren unas cosas y a otros, otras. A unos se les ocurre lanzarse a correr y a otros quedarse mirando (...) A unos se les ocurren muchas travesuras y a otros, en cambio, se les ocurre quedarse tranquilos con un juguete (...) Todos, pequeños y grandes, estamos sometidos a esas emergencias conscientes, y tenemos que aceptarlas o rechazarlas, inhibirlas o fomentarlas”. Avui a la meva filla se li ha ocorregut llençar una joguina per la finestra (cosa que no ha arribat a fer, per sort), tallar-se els cabells amb unes tisores (de plàstic i, per tant, no ha assolit l’objectiu) i mentre jugàvem amb un tren ha col•locat uns ninos al mig de la via “perquè els atropelli el tren, mama”. Uf, espero ser prou hàbil per redigirir les seves ocurrències i, com diu el Marina, aprendre a fomentar les bones i inhibir les més “perilloses”.
4 comentaris:
No he llegit mai res d'en Marina, gràcies per la recom,anació
Educatiu i interessant.Molt bona recomanació.Gràcies!
D'en Marina m'he mig llegit -¿quants llibres hi ha que migllegim i fem un parèntesi que pot durar dècades abans no l'acabem de llegir?- l'"Anatomía del miedo". I... la veritat és que no m'ha tret de les tenebres: el pinso de sempre dins la grípia i poc coratge intel·lectual per anar més enllà.
Això és una percepció molt (massa) personal, esclar.
jejeje, per treure'ns de les tenebres no n'hi ha prou amb un assaig filosòfic, no? És cert, hi ha percepcions variades, jo reconec que en Marina m'agrada encara que a vegades descobreixi la sopa d'all i per això penso que és interessant llegir-lo :)
Publica un comentari a l'entrada