Potser l’única manera
de recobrar el silenci
és perdent el silenci.
Potser esperes que les paraules tornin
al seu cau absurd i infinit
de la vida en companyia.
Potser no tens raó,
esperança liquada,
no pots fugir del mot,
de la selva de síl•labes en moviment.
Trobes en l’absència de tot
el refugi dels covards,
la teoria del caos i de l’absurd
-que en algun lloc vas llegir
i que torna a existir per anomenar-te:
eh! Vida, abandona la gàbia
dels pensaments forasters,
impropis, rodamóns de lletres.
No caiguis en el teu propi abandó
-encara.
Sotmetre’s i/o deixar-se fer:
és aquest el principi que mou el món?
3 comentaris:
Sotmetre's és clar que no és el principi que mou el mon...els canvis el mouen...perdre el silenci per recobrar el silenci...sembla un començament de canvi...i mai caiguis en el propi abandó el mon és massa bonic.
Bon treball Nuria.
gràcies Miquel... em sembla que veus més coses en el poema que jo mateixa... a vegades necessito un temps per acabar-los d'entendre :)
una abraçada
ei, és molt bo de cap a peus, i si el llegeixo de nou, més m'agrada.
Salut i sort
Publica un comentari a l'entrada