decideixes creuar en vermell
i no fixar-te en el trànsit obscur
que travessa el carrer.
t’arrisques i abandones la cita
amb el metge,
les revisions,
les analítiques trimestrals.
Tot és més profund, i més clar.
Tanques els ulls i encens una cigarreta
-una cigarreta, oh sí!
Demanes un cafè amb cafeïna,
i penses en la causa –oh sí, la causa.
5 comentaris:
No sé si dir que és el millor poema teu que he llegit fins ara. Vés a saber, potser connecta amb alguna cosa meva, deu ser això i en realitat tan sols és el que comprenc millor.
gràcies Lluís, suposo que la poesia té molt a veure amb connectar amb el sentiment que transmet ...
Viure o no viure, potser el límit és la diferència... De vegades oblidaar-se del metge, ens dóna una mica més de vida, vés a saber... Qui sap què és un trimestre... I si tot és tan profund i clar... Què importa? Fumar; jo no bec no fumo ni vaig amb homes, però un cafè sí! I amab cafeïna. Curt però amb cos, i sense sucre...
Una abraçada des del far.
onatge
Es bo, Núria, el Lluís té raó. I penso que és així perquè hi ha versos (creuar en vermell / i no fixar-te en el trànsit obscur / que travessa el carrer...) que són molt a prop dels límits, que els toquen, i per a mi aquesta és una de les coses que ha de fer la poesia: acostar-se als nostres límits i mirar d'explicar-los amb la plasticitat amb què ho fas en aquest poema.
Et llegeixo i després et veig a passar i no goso, però ara i des d'aquí sí: Una abraçada!
onatge, el límit és la diferència, m'agrada la idea...veig que el teu far és ple de coses boniques :)
ostres Ricard, moltes gràcies, demà quan et vegi passar jo sí que gosaré ;)
petons
Publica un comentari a l'entrada