no em parlis de papallones

Baixo per Enric Granados,
rondino en veu alta.
Cotxes elèctrics travessen el carrer.
Soroll de martell,
no hi ha voreres en guaret
i l’indi fa dringar la bombona.
Maleeixo.
Arrugo el front.
Ell em mira. Somriu,
assegut en una escala.
“Tot just comença la setmana”.
És cert. Els dilluns urgents.

Sol de matí fred.
No em parlis de papallones
ni de bestioles semblants.
En lloguer. En venda.
Nostrum. Menjars per emportar-se.
El caliu dels cables,
de les muntanyes de vidres,
dels autobusos en processó
-erugues dels pins urbans-
de les maletes de ciutat,
boscos de persones inquietants.

Veig un home embarassat.
Rastes i perruques es fan la guitza.
Giro per Balmes,
enfilo i afilo el carrer.
Més endavant, l’Hostal Neutral
-per fi alguna cosa neutral.
No sóc dona de flors, jo.
Dibuixos de pedra,
maduixes de plàstic,
bicicletes deformes.
Enyoro les voreres en guaret!
Deixa’t portar, Sensualove.
Giragonses.
COL
ECT
IVA.
Roxy i CalvinKlein queden per sopar.

Continuo per Rambla Catalunya.
Ell em torna a mirar.
Somriu del tot, recolzat en un fanal.
“Tinc gana”.
És cert. Els dimarts urgents,
ja se sap...
Un cotxet travessa el carrer,
degoten tones de melmelada.
Allà diu Oportunitats. Quines?
I Casa Viva. On?
Ell ara m’observa.
Mig somriu, estirat en un banc.
“Aquí, al meu costat, sempre,
A qualsevol lloc, enlloc. Com tu”.

Arribo a Plaça Catalunya.
Servired. Sospiro fons,
m’hi agafo fort. Instants casuals,
vides transparents.
A Ciutat.

Ell ja no hi és. Jo tampoc.