cap amic m’acompanya
en aquestes hores,
més enllà dels silencis
o de les carícies liles.
Cap estel de llibertat,
cap mot entenedor,
ni entendridor,
cap soroll,
cap moixaina.
Només mirades,
dits acusadors,
orelles avergonyides,
estòmacs que ho paeixen tot.
Fins i tot un nomhopucreure
m’acompanya. Això,
i la solitud extrema.
10 comentaris:
A vegades cal deixar pas al temps per valorar coses com, per exemple, l'amistat. Són paraules belles per sentiments tristos, ens agrada l'anàfora com a base del text, i també la contraposició entre les estrofes... un bell escrit, Núria... fins aviat doncs
Torna aviat maca.
Una abraçada.
Avui, a la biblioteca, he conegut Kirmen Uribe.
Al llegir-te, aquest poema m'ha tornat al cap:
"Quan estàs
amb el cel a sobre i el terra a sota,
amb el cor destruit,
uns quants records,
un sol amic,
una sola intenció
són suficients.
I tornas a començar,
ni que sigui de zero,
agafar un nou camí".
http://www.youtube.com/watch?v=rlIqhujmmE4&feature=related
A cuidar-te Núria
Poc a poc, amb algú al costat o no, tot avança. Simplement és saber esperar a que els camins es creuen i, com no, agafar el que més felicitat ens porte fins al final.
Ah! I que diguen i assenyalen el que vulguen...jum!
Oblida tot el que no t'acompanya i del que si ho fa, lliure't de tot menys de tu mateixa, lliure, tendre, lleial -com tu ets- mai estaràs sola, t'esperem.
La solitud, extrema o no, és un estat mental, com ja deus saber. Tot és qüestió de trobar l'equilibri i,la mirada aparentment acusadora, esdevindrà un esguard amistós.
salut i peles
Núria, també a mi aquestes darreres setmanes m'han hagut d'escriure coses al blog i no et pensis, encara em costa fer-ho...
No estic d'acord amb el poema,´no estàs sola, t'acompanyen els sentiments d'afecte de totes les persones que t'estimen i t'envien bones vibracions (espero formar-ne part). I pensa que una actitud positiva ens ajuda sempre.
Molts petons,
M. Roser
Tots ens sentim sols en un moment o altre de la nostra vida però això no vol dir que en realitat ho estem, més aviat es un estat d’ànim.
Salut des de Lleida.
et deixem descansar petita, però amb una única condició, que tornis amb més forces que mai... mua!
moltes, moltes, moltes gràcies a tothom per la força dels vostres comentaris... sens dubte, un milió de vegades més valuosos que el poema mateix...
tornem-hi doncs :)que a la vida fan falta moltes passes per arribar a bon port
Publica un comentari a l'entrada