11 de juny 2011

una vida després de la mort

ha plegat la roba després de planxar-la,

cada peça al seu lloc,

armaris plens de desig.

Una calaixera somriu descaradament,

i una butaca envellutada

recorda, enyorada, el passat llunyà.


Si la foto d'un senyor amb bigoti

baixés del seu altar, per un moment,

i ell obrís els ulls davant la lluita inesperada,

cauria fulminat davant del més profund dels misteris:

ella encara s'obre de cames

pensant en el més enllà.

4 comentaris:

Rafael Meyerhofer ha dit...

Tal vegada el senyor amb bigoti sempre va estar en un altar i no va volguer baixar mai a coneixer el que necessitaba aquella abnegada dona que cada dia el servia i que ara viu -tal i com ho feia abans- pensant en el més enllà...potser no tant llunya.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Penso que potser ella està pagant les conseqüències d'una actitud massa servil; si fins i tot la calaixera
somriu descaradament...però no estic segura que hagi après la lliçó, potser si reflexiona, amb el temps...
Una abraçada,
M. Roser

Núria Talavera ha dit...

servir, servilisme... crec que l'heu encertat :)

abraçada

Núria Talavera ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.