Les últimes paraules que Amaranta li va dir a Pietro Crespi van ser: "No seas ingenuo, Crespi -sonrió-, ni muerta me casaré contigo." I no va voler tornar a parlar amb ell.
I és per això que "Pietro Crespi perdió el dominio de sí mismo. Lloró sin pudor, casi rompiéndose los dedos (...) agotó los recursos de la súplica. Llegó a increibles extremos de humillación. (...) Descuidó los negocios. Pasaba el día en la trastienda, escribiendo esquelas desatinadas, que hacía llegar a Amaranta con membranas de pétalos y mariposas disecadas, y que ella devolvía sin abrir."
Finalment, com sempre passa amb la incomunicació, tot es va perdre: "El dos de noviembre, día de todos los muertos, su hermano abrió el almacén y encontró todas las lámparas encendidas y todas las cajas musicales destapadas y todos los relojes trabados en una hora interminable, y en medio de aquel concierto disparatado encontró a Pietro Crespi en el escritorio de la trastienda, con las muñecas cortadas a navaja y las dos manos metidas en una palangana de benjuí. Úrsula dispuso que se le velara en la casa."
Amaranta va embogir, no tant, crec jo, perquè Crespi se suicidés, sinó perque les últimes paraules que ella li va dir van ser aquelles. I és que no sabem mai si els mots que pronunciem a una persona seran els últims que li podrem dir... només per això, val la pena pensar-se molt i molt bé el que surt per la nostra boca... I si no, val més callar.
Fragments citats extrets de Cien años de soledad
3 comentaris:
Moltes persones no tenen connectada la boca al cervell... Per tant és comprensible que hi haja tant de patiment i que la gent es ferisca entre sí.
Tot i això, de vegades no queda altra opció més que fer mal tot i que siguen les últimes paraules.
Bon cap de setmana,
Miss Yuste.
M'ha agradat molt veure que algú es recorda dels "Cien años de soledad" i de totes les coses que allà s'expliquen. Els clàssics i les grans novel·les ho són per fets com aquest: que es puguin citar quasi en qualsevol moment.
Miss Yuste, potser sí que a vegades no queda més remei però fer mal hauria de ser l'última opció, i a vegades es fa més mal amb els silencis que no pas amb les paraules sinceres, això també és veritat :)
Lluís, els clàssics sempre contenen allò essencial que anem trobant a la vida i aquest concretament és un llibre especial per a mi :)
Publica un comentari a l'entrada