02 d’octubre 2011

fa 30 anys que et conec

Fa 30 anys que et conec,
la persona que ha il·luminat la meva vida.

Enyoro quan teníem quinze anys
i ni tu ni jo sabíem res més que allò que vam veure –i viure.
L’institut, una caçadora de pell,
el cabell ros i pentinat enrere, crec que ho recordo.
Em vaig haver d’aixecar un dia per interpretar Ofèlia
mentre mirava per la finestra
per no mostrar les meves galtes vermelles a tota la classe,
i tu, asssegut a l’últim seient, provaves d’escoltar la meva veu.

Enyoro tot el que podríem haver tingut i no vam ser.
Hagués estat amb tu per sempre. Ho saps, i jo també ho sé.
En quin moment el destí es va voler riure de nosaltres?

Recordo, encara, l’antiga biblioteca.
De ben segur ens havíem creuat a les escales,
o potser davant les prestatgeries dels llibres,
o tal vegada a prop de les cortines verdes envellutades amb pols extrema.
Sempre has estat amb mi, i jo amb tu,
malgrat que no ho sabíem.

Cada petjada de la nostra vida ha conformat el camí.
Has viscut als meus llibres,
als meus poemes,
a les meves altres parelles,
als meus dies solitaris,
a les meves pors passades.
Hi eres totes les vegades que vaig anar a teatre,
quan marxava de vacances,
a la feina, a casa, al carrer, al món.
Has ocupat trenta anys de la meva vida d’una manera absoluta,
mentre treballaves, cuidaves els fills, jugaves, reies, feies l’amor, ploraves...

I quan finalment el destí decideix que ja és hora,
després de tantes nits enyorant-nos sense conéixer-nos,
buscant-nos sense veure’ns, estimant-nos sense tocar-nos,
quan finalment em busques, i et trobo, i et veig, i et parlo, i t’estimo,
i t’abraço, i ja no t’enyoro perquè sóc amb tu,
i tu ja no m’enyores perquè em reconeixes,
llavors... la vida se’ns cau a trossets,
i mirem de  recompondre-la a poc a poc, sense voler fer mal a ningú,
amb desesperació continguda, envoltats d’amor sense límit,
intencionadament agosarats però tristament dolguts.

I plorem amb amargor, perquè ja fa trenta anys que ens estimem
i la vida ha jugat amb nosaltres.

7 comentaris:

Anna Oliver Barreda ha dit...

Se m'ha encongit el cor llegint aquest poema. Potser hi haja un xicotet fragment d'identificació personal.
Preciós.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Trenta anys... és gairebé una tercera part de la vida somniant amb algú inabastable, tenint-lo present en cada moment de la vida, d'una vida que penseu que heu desaprofitat...
Quan per fi els somnis deixen de ser-ho, la crua realitat s'imposa i ens adonem que havíem idealitzat allò que no teníem...trist, molt trist però de vegades passa.
Petons,
M. Roser

DooMMasteR ha dit...

El temps fa canviar les persones, 30 anys son molts anys (tot el que he viscut fins ara, gairebé)
Molt bonic l'escrit, malgrat l'impacte final, que no m'esperava pas :-)

Miss Yuste ha dit...

El temps no perdona, i molt menys ho faran els records. Trobe que en aquest poema fàcilment ens podem identificar molts, tot un encert parlar d'allò que ens és proper.

Una abraçada.

Ventafocs ha dit...

La vida ens dóna males passades, que alhora fan que ens desviem del nostre camí. Però sempre hem d'aprendre del dolor i no hem de perdre l'esperança. L'amor, si és vertader, sempre ens dóna força i ens ajuda en els moments difícils. Cal enterrar el passat i viure el dia a dia.
Una abraçada molt forta!

Núria Talavera ha dit...

Intentava parlar del passat amb enyorança feliç -existeix?- i d'un present feliçment enyorat... si hi ha móns paral·lels jo me'n demano un...

Gràcies pels comentaris, sempre és un plaer descobrir noves perspectives del que s'escriu :)

Núria

Rafael Meyerhofer ha dit...

la vida una jugadora cruel :(