29 de novembre 2011

ara sí

«Vindrà la mort i tindrà els teus ulls –
aquesta mort que ens acompanya
del matí al vespre, insomne,
sorda, com un vell remordiment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit callat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan t’aboques sobre tu mateixa
al mirall. Oh estimada esperança,
aquell dia nosaltres també sabrem
que ets la vida i ets el no-res".

Cesare Pavesse

© de la traducció: Israel Clarà
i Maria-Isabel Segarra, 2008

4 comentaris:

Rachel ha dit...

L'esperança, dolça companyia per fer camí. Tan de bo sapiguessim veure-li els ulls cada dia quan ens mirem al mirall.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Suposo que el poeta s'ho diu a ell mateix mentre es mira al mirall, és que si ho digués a algú altre...
Trobo que és un poema una mica tenebrós però que acaba amb un cant a l'esperança i a la vida...( o a mi m'ho sembla)

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Hola Núria, jo diria que et vaig deixar un comentari, si veig que no surt, ja hi tornaré...
Petons,
M. Roser

Núria Talavera ha dit...

Sí, Roser, és que els havia moderat però no tinc tant de temps per fe-ho i he tornat a activar-los sense :)

És un poema impactant, realment, només un fragment de fet...

gràcies maques