11 de febrer 2012

paradisos I

Toco els teus dits amb la punta dels meus,
mires de fer-te enrere però el contacte et referma.
Només el fred és més dur que la teva carícia,
-mentre un vent suau ens gronxa des de la finestra.


Pretenies vendre'm un paradís d'orquídies
i passegem entre cards i bestioles immundes;
res no és el que sembla,
ni tan sols les nostres obscures ombres.

5 comentaris:

M. Roser ha dit...

A la vida sol passar que res no és el que sembla, però sempre podem tancar el ulls i amb la imaginació, canviar les coses al nostre gust...
Petons!

Rachel ha dit...

Com tu em vas dir a mi ( q per cert, aquell toc de realitat em va anar molt bé) les connexions van i venen, i els passadissos d'orquídies poden convertir-se en cards i bestioles, com tu dius. Però si hi ha ombres, de ben segur q en algun raconet hi ha sol.
També m'agrada molt com escrius tu!

Bona nit i petons blocaires!

DooMMasteR ha dit...

Dur i colpidor... :S

Rafael Meyerhofer ha dit...

Passegem per un paradis,
lluny d'ombres obscures,
a recer d'immundes bestioles
mentre al portal de casa
creixen les orquídies
enyorades del suau contacte
dels teus dits.
Només la teva veu és més suau que la teva carícia.

Núria Talavera ha dit...

Disculpeu per haver trigat tant a publicar els comentaris :) porto unes setmanes de molta activitat personal i poca de blog.

M. Roser, és cert, la imaginació pot sovint ajudar-nos a viure una mica més dolçament.

Rachel, gràcies, ets capaç de veure sempre el raig de sol amagat on sigui, un plaer compartir amb tu el fet d'escriure.

DooM, gràcies... això és bo o dolent? ;)

Rafa, gràcies per fer créixer orquídies, sé el que representa aquest miracle, passejar pel paradís és fàcil en bona companyia... un petó