24 de març 2012

ànima

Recordo -amb un bri de malignitat- un pou,
i dins del pou, jo mateixa,
trencada, oblidada o morta.

Les bèsties havien aprofitat els meus ulls,
una munió d'abelles feien mel de la meva sang,
i totes les coses belles del món
eren fora del meu abast.

Si hagués continuat existint
i hagués dansat amb l'únic unicorn
que va fer de mi el que sóc,
potser ara, allà dins,
no hi seria jo, sinó simplement
la meva ombra.

Jo, dins d'un pou.
I totes les coses belles del món,
fora del meu abast.

I lluny de mi, amb mi, l'unicorn.

4 comentaris:

Rachel ha dit...

Abans intentava entendre-ho tot. últimament he entés q es pot sentir la bellesa de certes coses sense entendre-les. és el q m ha passat amb el teu poema. no l'entenc del tot però m'ha encantat!

Núria Talavera ha dit...

gràcies Rachel, no et pensis que jo entenc gaire el que escric ;) però per sort la poesia ens surt del cor i ens entra per allà mateix també, i no pas pel cervell.

M. Roser ha dit...

Núria, m'he adonat que els teus poemes tenen molta relació amb els del Rafael...Aquesta noia deu ser la que algú va deixar abandonada dins del pou!!! I és veritat , la poesia no sempre l'entenem( jo no), però potser no cal???
Petons.

Núria Talavera ha dit...

Si M. Roser :) jo dins el pou i ell marxava tan content, pensant que jo nedava entre dofins... sense comentaris... ;)

gràcies pel missatge