Recordo -amb un bri de malignitat- un pou,
i dins del pou, jo mateixa,
trencada, oblidada o morta.
Les bèsties havien aprofitat els meus ulls,
una munió d'abelles feien mel de la meva sang,
i totes les coses belles del món
eren fora del meu abast.
Si hagués continuat existint
i hagués dansat amb l'únic unicorn
que va fer de mi el que sóc,
potser ara, allà dins,
no hi seria jo, sinó simplement
la meva ombra.
Jo, dins d'un pou.
I totes les coses belles del món,
fora del meu abast.
I lluny de mi, amb mi, l'unicorn.
4 comentaris:
Abans intentava entendre-ho tot. últimament he entés q es pot sentir la bellesa de certes coses sense entendre-les. és el q m ha passat amb el teu poema. no l'entenc del tot però m'ha encantat!
gràcies Rachel, no et pensis que jo entenc gaire el que escric ;) però per sort la poesia ens surt del cor i ens entra per allà mateix també, i no pas pel cervell.
Núria, m'he adonat que els teus poemes tenen molta relació amb els del Rafael...Aquesta noia deu ser la que algú va deixar abandonada dins del pou!!! I és veritat , la poesia no sempre l'entenem( jo no), però potser no cal???
Petons.
Si M. Roser :) jo dins el pou i ell marxava tan content, pensant que jo nedava entre dofins... sense comentaris... ;)
gràcies pel missatge
Publica un comentari a l'entrada