19 d’abril 2012

només et demano que escriguis

Només et demano que escriguis
-regala’m alguna paraula amagada.
És per això que vull que t’alcis, 
que sedueixis els llibres
-el seu tacte fred congela la teva ànima.
Voldria alliberar-te de la feixuga càrrega
-tornar a estar captiu no és una mala elecció.

I qui no ho està?

Ignores el que està succeint,
-dues parelles de llops ensumen la seva caça.

(Jo sóc aquí per confondre el teu somriure).

 Només tu i jo tenim la mesura del que és bo i finit
-escolta la meva veu, encara sóc dins el pou.

6 comentaris:

M. Roser ha dit...

Ui, aquest pou dóna per molt...
A mi em sembla que està captiu , sempre és una mala elecció...
En una relació ningú s'hi ha de sentir, al contrari ens ha d'ajudar a ser més lliures, sinó...
Petons.

Ŧэℓเק๏ωээи ha dit...

Vols una corda de paraules, on puguis pujar amb cada lletra, i deixar la foscor on hagi d'estar?

Gregori Samsa ha dit...

Escrivint, llegint, rimant
deixarem de ser captius
si volem...

Núria Talavera ha dit...

M. Roser, tens tota la raó. També crec que les persones ens general ens sentim atretes pel costat fosc de la vida, que provoca el vertigen de viure... per això els pous i tota la resta. Gràcies pels teus comentaris, sempre hi ets, MUA!

Felipe, que això m'ho digui un vampir... és un comentari molt bonic, moltes gràcies.

Gregori, potser a vegades ens agrada estar captius (que no ser-ho)... sobretot si el que ens té atrapats són els mots.

Gràcies

Olga Xirinacs ha dit...

És hora, doncs, que t'acostis a la llum, que la llum no s'ha fet per amagar-la, sinó perquè brilli posada amunt, així ho diu el profeta.
T'esperem.

Núria Talavera ha dit...

no és tan fàcil canviar els costums ni els entorns... però sí, no em tornaré a acostar al pou no sigui k torni a caure i a perdre de nou la llum