03 febrer 2013

paradisos II

Tornem al desert de la memòria,
aquells racons càlids de l'oblit,
on ens gronxen els cants de les sirenes,
on podem renéixer com a infants.

Vull cremar-me sota el sol de la inconsciència,
arrencar-me la pell que ha estat marcada,
treure'm els ulls que han vist el monstre...
tornar a triar -infern o paradís.

6 comentaris:

Rachel ha dit...

Poder triar ja és està al paradís, no? i si a sobres tens la capacitat de renèixer... Jo no m'ho pensaria dues vegades!

Núria, els teus poemes són extraordinaris!

Núria Talavera ha dit...

moltes gràcies maca!

Olga Xirinacs ha dit...

No et castiguis massa, Núria, és millor la carícia...

Jaume ha dit...

Crec que la Rachel ja ho ha dit tot. Només em queda afegir-me al seu comentari.
Una abraçada!

Josep ha dit...

Compte amb els paradisos, que es perden facilment.

Núria Talavera ha dit...

És cert Olga, ho tindré en compte!

Gràcies, J. i J, tens raó Josep, però mentre duren... què bé s'hi està... carpe diem!