23 de març 2010

Aprendre a viure


Acostumo a rellegir sovint, tot i que gairebé no tinc temps material per llegir ni tan sols una quarta part dels nous llibres que voldria; suposo que és un vici lector com qualsevol altre.

En tot cas, ara torno a tenir entre mans l’excel•lent assaig de José Antonio Marina “Aprender a vivir”, i avui m’he aturat en dos dels subratllats de la primera lectura. La primera citació és aquesta, gairebé no necessita comentaris, com a docent i com a mare la subscric sencereta: “Si queremos educar bien a nuestra infancia, es decir, educarla para la felicidad y la dignidad, es imprescindible una movilización educativa de la sociedad civil, que retome el espíritu del viejo proverbio africano: “para educar a un niño hace falta la tribu entera”. Vaja, que encara sóc d’aquelles persones –no en queden gaires- que s’atreveixen a cridar l’atenció pel carrer a les criatures que estiguin fent alguna malifeta, perquè sóc incapaç de girar el cap amb desinterès o fer veure que no m’importa. Quantes vegades les veïnes i veïns del barri m’havien rondinat per alguna cosa mal feta al carrer... i com els estic d’agraïda... i com me’ls estimava.

El segon subratllat té a veure amb els factors que determinen la personalitat, quan parla del jo ocurrent o intel•ligència computacional: “A unos niños se les ocurren unas cosas y a otros, otras. A unos se les ocurre lanzarse a correr y a otros quedarse mirando (...) A unos se les ocurren muchas travesuras y a otros, en cambio, se les ocurre quedarse tranquilos con un juguete (...) Todos, pequeños y grandes, estamos sometidos a esas emergencias conscientes, y tenemos que aceptarlas o rechazarlas, inhibirlas o fomentarlas”. Avui a la meva filla se li ha ocorregut llençar una joguina per la finestra (cosa que no ha arribat a fer, per sort), tallar-se els cabells amb unes tisores (de plàstic i, per tant, no ha assolit l’objectiu) i mentre jugàvem amb un tren ha col•locat uns ninos al mig de la via “perquè els atropelli el tren, mama”. Uf, espero ser prou hàbil per redigirir les seves ocurrències i, com diu el Marina, aprendre a fomentar les bones i inhibir les més “perilloses”.

17 de març 2010

Dones I: Shirin Ebadi


Shirin Ebadi, premi nobel de la pau 2003

Advocada iraní, defensora especialment dels drets de les dones i els infants. Primera dona jutge del seu país, els ayatolàs li prohibiren exercir la seva professió perquè "les dones són massa sensibles, irracionals i fàcils d'influenciar". Recollí el guardó en nom de totes les dones que lluiten pels seus drets en el món islàmic.

15 de març 2010

interrogants

Viatgem tots alhora,
a l'uníson, blancs galants.
Tenim un bon dia,
recordem que hem de ser educats,
agradables i pacífics.

Esmorzem cereals,
mantenim la distància.
Llegim plegats.

Ens descontaminem; éssers absoluts i purs,
tocats per la mà d’un déu,
pels ulls d’un déu,
per la raó i la força de molts déus.

Però jo el que vull són respostes.

14 de març 2010

el matrimoni és...

Llegit a el 3 de vuit del divendres 12 de març:

La sociòloga francesa Christine Delphy va respondre a Barcelona aquest interrogant: per què els treballs de la llar no es reparteixen entre homes i dones? Emmarcada en la seva teoria del sistema patriarcal de l'explotació del treball, va fer aquesta afirmació: "el matrimoni és un gest pel qual els homes s'apropien del temps i la capacitat de treball de les dones"

10 de març 2010

David Caño ha vist el futur en 4D



“Aquest és el primer vers, Blai, com un petó”.

Així comença el poemari de David Caño, He vist el futur en 4D, editat per Moll a la col•lecció Balenguera, un recull de poemes que ha guanyat el XI premi de poesia Vila de Lloseta 2009. Blai és el fill futur al qual s’adreça Caño en aquest primer vers i al llarg del llibre en un diàleg vital i gens estàtic, ple de reflexió, esperança i paraula poètica: “Parla sabent que t’equivoques, Blai, mesura només la pronúncia, fuig de qualsevol dogma i, sobretot, repinta de vius matisos el gris brillant de la teva llibertat”.

El títol fa referència a les ecografies en 4D, les quals, tal com s’explica a l’inici, permeten veure el fetus en tres dimensions i en temps real, en moviment. I així ha estat, de fet, la lectura que jo n’he fet, real i en moviment, ja que m’he deixat portar de la mà –i la veu- del poeta pels camins suggeridors i temptadors que proposa, per l’estil pla, rotund i consistent, “Tot restarà immòbil. Es farà el silenci i rebentarà els timpans”, i pel llenguatge alliberador i sense complexes que utilitza.

La tendresa d’alguns fragments d’aquestes proses poètiques es barreja amb una certa aspror o pèrdua d’ingenuïtat, la que comporta, potser, el camí dels anys “Nosaltres, feliços en la més essencial innocència, brindem pel dia aquell que vam decidir deixar de conspirar per començar a viure”. M’agrada especialment el to del text, “Vaig conèixer l’amor en una festa major. La barra desmuntable. El tacte de les mans. La prudència de les mans. Vaig besar l’amor a prop del mar, al Poblenou.” i aquesta segona persona amb què s’adreça, també, al lector “i tu, protagonista absent, ignores les meves ànsies obsessives per assassinar la feliç ingenuïtat i el plural dels meus poemes”.

El llibre conté un interessant pròleg de Lluís Calvo, que desvetlla moltes de les claus per a la lectura dels poemes, però sens dubte el que més us recomano és que directament llegiu i descobriu David Caño –si és que encara no ho heu fet- perquè és i esdevindrà, al meu entendre, una de les veus poètiques més trencadores i potents del nostre moment vital. Us agradarà tant com a mi, no en tinc cap dubte.

08 de març 2010

Anna Roig i L'ombre de ton chien





La setmana passada, i també com a activitat dins de les jornades culturals organitzades a l’institut on treballo, més de 200 alumnes van assistir al concert que van fer l’Anna Roig i L’ombre de ton chien, grup revelació 2009 per la crítica de la revista Enderrock i guanyadors, per votació popular, del Premi Enderrock al millor videoclip del 2009, “Je t’aime”.

L’Anna és una exalumna del centre i realment és emocionant i sorprenent veure com ella -i alguns altres exalumnes, com per exemple el Cesk Freixas- han aconseguit fer realitat un somni a base de treball, constància, ganes i - òbviament -talent. Amb una veu deliciosa i captivadora, una música suggeridora i unes lletres d’allò més divertides, originals i sorprenents, Anna i el grup ens descobreixen la cançó francesa des d’un vessant –crec- innovador i molt connectat amb el seu entorn més proper.

No li perdeu la pista a l’Anna i L’ombre de ton chien, penso que comencen una etapa d’èxits i que el futur que se’ls planteja és molt i molt interessant. I no cal dir que a nosaltres, com a exprofes, ens cau la bava :)

dona havia de ser!

La discriminació genera violència.

La violència contra les dones és la més universal, invisible i impune.

Un altre món és possible i les dones ja l'estem construint i el volem fer visible.

8 de març, Dia Internacional de la Dona

05 de març 2010

vull ser una dona "curva"

Meravellós poema del sensacional poeta Jesús Lizano, a qui vaig tenir el plaer de conèixer en un recital poètic, la cloenda d’un petit taller de poesia que vam fer amb els alumnes de primer d’ESO a la Casa Ramona


Las personas curvas

A mí me gustan las personas curvas,
las ideas curvas,
los caminos curvos,
porque el mundo es curvo
y la tierra es curva
y el movimiento es curvo;
y me gustan las curvas
y los pechos curvos
y los culos curvos,
los sentimientos curvos;
la ebriedad: es curva;
las palabras curvas:
el amor es curvo;
¡el vientre es curvo!;
lo diverso es curvo.
A mí me gustan los mundos curvos;
el mar es curvo,
la risa es curva,
la alegría es curva,
el dolor es curvo;
las uvas: curvas;
las naranjas: curvas;
los labios: curvos;
y los sueños; curvos;
los paraísos, curvos
(no hay otros paraísos);
a mí me gusta la anarquía curva.
El día es curvo
y la noche es curva;
¡la aventura es curva!
Y no me gustan las personas rectas,
el mundo recto,
las ideas rectas;
a mí me gustan las manos curvas,
los poemas curvos,
las horas curvas:
¡contemplar es curvo!;
(en las que puedes contemplar las curvas
y conocer la tierra);
los instrumentos curvos,
no los cuchillos, no las leyes:
no me gustan las leyes porque son rectas,
no me gustan las cosas rectas;
los suspiros: curvos;
los besos: curvos;
las caricias: curvas.
Y la paciencia es curva.
El pan es curvo
y la metralla recta.
No me gustan las cosas rectas
ni la línea recta:
se pierden
todas las líneas rectas;
no me gusta la muerte porque es recta,
es la cosa más recta, lo escondido
detrás de las cosas rectas;
ni los maestros rectos
ni las maestras rectas:
a mí me gustan los maestros curvos,
las maestras curvas.
No los dioses rectos:
¡libérennos los dioses curvos de los dioses rectos!
El baño es curvo,
la verdad es curva,
yo no resisto las verdades rectas.
Vivir es curvo,
la poesía es curva,
el corazón es curvo.
A mí me gustan las personas curvas
y huyo, es la peste, de las personas rectas

04 de març 2010

Mah Ladih




Ahir dimecres, i en el marc d’unes jornades culturals que organitzem al meu institut, vam poder gaudir de la visita de Mah Ladih, delegat del Front Polisari a Catalunya. Ladih va explicar la realitat del poble sahrauí a l’alumnat d’una manera clara i molt entenedora.

Prèviament a la conferència, vam veure el curtmetratge “Laila”, dirigit per l’actriu Sílvia Munt i guanyador d’un Goya, on una nena sahrauí narra la seva visió idealitzada del seu país des de la haima d’un dels camps de refugiats del desert d’Argèlia.

La conferència va acabar amb preguntes sobre el mur de 2700 Km que travessa el Sàhara de nord a sud, l’idioma propi dels sahrauís i la possibilitat real que el poble sahrauí pugui assolir algun dia la independència.

No puc negar que el que més em va emocionar de tot plegat –sí, emocionat- va ser tornar a comprovar que quan travessem les barreres estrictament acadèmiques i oferim als adolescents activitats que tenen a veure amb els seus interessos o que els obren nous camps de coneixement, sovint la resposta és positiva. I això vol dir que, malgrat el pessimisme que últimament ens envolta, no ho tenim tot perdut amb els joves. O això vull creure.

03 de març 2010

urgència

Llegit avui a LA CONTRA:

Eso es escribir: encontrar lo más urgente que hay en tu interior y explicarlo, porque lo que pase después con tu obra -que ganes un Pulitzer o que no te lea ni tu madre- es sólo cuestión de ego y puedes vivir perfectamente sin ello; pero sin escribir, sin crear: pintar, esculpir, cocinar: sin explicar eso tan urgente que no te deja dormir, nadie puede vivir plenamente (...)

Si has encontrado eso tan urgente que cada uno lleva dentro, no podrás contenerlo: saldrá a borbotones de ti y después arrastrará a todos los que te lean hasta convertiros en un mismo magma en el que nos reconocemos, porque todos estamos hechos de la misma putrefacta y eterna materia humana... Eso es escribir, que no tiene nada que ver con ser escritor. Bueno, alguna vez, sí.


Richard Price, guionista de "The wire" y autor de "Clockers"

01 de març 2010

cafès impossibles

La poesia s’alimenta de poesia,
-i de mirades, sí, creuades
en un semàfor vermell.

I de més poesia, amor; en silenci.
-I de trobades, sí, impossibles
cafès de matinada.
I de més poesia, amor; a crits.

La ràbia s’alimenta de ràbia,
-i de res més, amor meu,
de res més.