no tinc paraules

"Només recorda això: jo no sóc el repòs, sinó el fi.
Jo no et vull encegar, et vull trobar.
El que prens pel cant de les sirenes que et vol seduir perquè caiguis en la fatalitat només és la veu del que és inevitable que et dóna la benvinguda després d'una espera tan llarga. Jo estic feta només per a tu.
Han transcorregut eons, s'han desintegrat i s'han format planetes perquè tu i jo ens trobéssim. Si aquesta immensa conspiració dels fats que vetllen per tu falla, ¿no veus que me'n faran culpable?"

Elizabeth Smart, A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar. Traduccio de Marta Pera Cucurell

Uff, llibre espectacular, no us el perdeu, i la traducció de la Marta, impecable!

un nou destí

Avui he vist assecar-se el mar,

a poc a poc,

era un malson.

De tots els blaus,

no en queda cap,

de tots els móns... tampoc.

Tu també hi eres,

a l’horitzó,

alçant el braç,

em saludaves,

i jo, parada, enmig del mar,

comptava estels,

caiguts del cel.

Avui he vist com has marxat,

a poc a poc,

era un malson.

De tots els verds,

no en queda cap,

i de nosaltres, només un tros,

el més petit, el de debó.

xiuxiueig

La claror d'unes veus,
encerclades pel moviment del mar
sota la lluna,
arriba fins al límit dels meus llavis.
No vull escoltar estranyes carícies!
només degustar paraules que bateguin.

metamorfosi

Entraré al banc
dels pensaments captius
i en raptaré un, el més valuós.
L'observaré,
en tindré cura,
el guariré i,
en acabat,
el tornaré,
però ni ell ni jo
serem mai més iguals.

rutina

Trec la pols i observo els marcs,
només ells contenen la veritat,
immòbils i expectants,
units pel mateix senyal.

Netejo impacient;
- contradiccions de l'ànima!

Recullo petites borles de tristor;
- imaginacions del cos!

Escombro la brutícia
i crec que així em deslliuro
de qualsevol mal.

Amén

destí

No descarto, algun dia, viure davant del mar.
Sortiré al balcó de bon matí
i observaré com el sol,
despullat de vergonya,
regalima sobre les onades
milers d'espurnes taronges,
disposades en fileres,
abandonades carícies de peixets daurats.
Portaràs el cafè, amb aromes coneguts,
i seurem de costat i no direm res...
perquè qualsevol paraula
serà de més.

libació

Desitjo regar amb mel
tot el que transcorre sense mesura:
les hores, la vida, l'estiu,
el temps de l'enamorament, la meva infantesa...

Una capsa plena de lluna
inventa el meu interior
i el forma de nou,
només amb l'objectiu
de convertir-lo en cendres.

Seré capaç de renéixer?