03 d’abril 2009

la dona que reinventa Adrià


Quan vaig rellegir les Memòries d'Adrià, relatades per Yourcenar, per preparar la sessió del club de lectura, vaig anotar algunes reflexions sobre l’obra i n’he elaborat un resum que m’agradaria compartir amb qui tingui la curiositat de fer-hi un cop d’ull.

El llibre em va suggerir diversos temes per al diàleg: què és la Història –amb majúscula, entesa com la construcció de la imatge d’una totalitat del que passa, per sobre dels fets o dels moments puntuals; el gènere de les memòries; les notes de l’autora i les fonts; el personatge de ficció i el personatge històric, i, per últim, el discurs.

Al meu entendre, fer Història és construir amb llenguatge. La Història és una narració que aporta sentit als fets, una construcció de versions o perspectives, un conjunt d’estructures narratives, en definitiva. Per poder escriure-la, l’ésser humà va aprendre en algun moment a mirar i a sentir històricament, va madurar per arribar a comprendre la pròpia existència com una existència històrica. Per tot això, penso que cal tenir en compte en llegir aquest llibre que hi ha tres moments: el de l’emperador Adrià, el de l’autora, que interpreta i relata la història des del seu segle, i el del propi lector/a que també interpreta i per tant, re-crea l’obra tantes vegades com lectors possibles.

Pel que fa al gènere de les memòries, encara queda a la meva, de memòria, la conferència que el professor Aranguren ens va fer l’any 1990 a la facultat: els diaris, les memòries, les autobiografies... tot és literatura de ficció, perquè hom, quan escriu, ha d’inventar la seva pròpia vida i quan un mateix projecta la seva autobiografia endavant ha d’inventar. Tornar la vista enrere és re-construir el que va passar i això modifica més o menys deliberadament els records, la memòria es va modificant perquè en els records intervé el cor. Tot té a veure amb narrar, i narrar és fer ficció. En aquest cas, doncs, tenim, unes memòries fictícies, en forma d’epístola –una carta a Marc Aureli- escrites en primera persona per una autora francesa a partir de moltes fonts històriques i d’ingredients literaris, sobre un personatge real però molt llunyà en el temps -no tant, potser, en la cultura. Per tant, potser ens podem preguntar si el personatge que ha creat Yourcenar és realment l’Adrià històric o bé un personatge de ficció, malgrat totes les fonts i tota l’erudició que es fa palesa en la creació del llibre.

En tercer lloc, cal destacar els dos annexos que inclou la novel•la: un d’ells és el quadern de notes de l’autora que recull la laboriosa elaboració de l’obra, començada l’any 1924 i que s’acabà publicant el 1951. D’aquestes notes m’agrada molt la idea que contenen sobre el que és l’obra: la llarga reflexió que es fa Adrià (per a ell mateix, ja que, malgrat que és una epístola, hi ha molt poques referències a Marc Aureli) sobre la vida en el moment en què es troba com a home malalt, gran, envellit, que espera la mort. I és, també, el retrat d’una veu: “Si decidí escribir estas Memorias en primera persona, fue para evitar en lo posible cualquier intermediario, inclusive yo misma. Adriano podía hablar de su vida con más firmeza y más sutileza que yo”.

L’altre annex parla de les fonts i les indicacions d’alguns aspectes de l’obra que segons l’autora han estat modificats respecte de la realitat. Les dues fonts principals que esmenta són l’historiador grec Dion Casio i el cronista llatí Esparciano. Però a banda de llibres, Yourcenar cita també diccionaris, correspondència administrativa, fragments de discursos, cartes personals, imatges de monuments i inscripcions, iconografia, monedes, obres d’art, ...

Amb quin objectiu inclou aquests dos annexos l’autora? De què ens vol persuadir o convèncer? Penso que vol atorgar a l’obra un aspecte de document verídic i profundament documentat, no vull dir que no ho sigui però és com una “posada en escena”, per aconseguir del lector la seva aprovació.

Quant al personatge, l’emperador Adrià és retratat com un home culte, que transmet serenitat i saviesa, amant de les arts, hel•lenista, ambigu, rancorós, i també un home d’estat. Va lluitar per estendre la pau a l’imperi –molt més difícil que continuar la guerra i l’expansió. La seva vida va transcórrer entre l’acció i el pensament. Era, també, amant dels cultes misteriosos i de les arts endevinaires. Influït potser per aquestes doctrines es prepara per a la mort i s’hi acosta “amb els ulls oberts”. El personatge literari ens ofereix una visió del món, una filosofia de vida, que es recull en la gran quantitat de cites que podem trobar al llarg de l’obra sobre molts temes. La fi de la seva vida coincideix amb l’inici de la decadència de l’Imperi Romà. El seu successor Antoní Pius no va ser gens innovador ni es va plantejar modificar cap aspecte de la política d’Adrià. A més, no va preparar el seu successor per a les tasques de govern: Marc Aureli no tenia cap pràctica en la política ni en el govern de l’Imperi.

I per últim, m’agradaria comentar que, al meu entendre, en aquest llarg discurs de Yourcenar-Adrià podem distingir algunes de les parts del discurs clàssic, és a dir: la presentació o exordi, que correspondria al primer capítol i que respon a dues finalitats, d’una banda seduir l’auditori (captatio benevolentiae) establint alguna complicitat comuna i, d’una altra, enunciar les parts del discurs (partitio). A continuació la narració, que consta pròpiament de l’enunciació dels fets i la descripció de les coses, circumstàncies i comportaments, i que ocuparia el gruix de l’obra, i per últim l’epíleg, últim capítol, amb dues parts: la posita in rebus o resum del discurs, conclusió, i la posita in affectibus, la recerca del sentiment i de la implicació afectiva del lector/oïdor.

Per tant, ¿podríem dir que les Memòries d’Adrià tenen aquest triple objectiu: agradar (exordi), convèncer (narració), commoure (epíleg)? Què en penseu?

3 comentaris:

Mireia ha dit...

Una ressenya nolt i molt completa!

quina enveja m'has fet quan m'has dit en el meu blog que vas fer filologia catalana!
Si t'animes a llegir la novel.la que he recomanat ja em diràs el què. Fins aviat

Núria Talavera ha dit...

Gràcies Mireia. Crec que vaig dir que havia estudiat filologia, però no vaig concretar. Sóc de filologia espanyola.

A veure si trobo temps per llegir... tinc una nena molt petita i la veritat és que tinc una llista molt llarga de llibres pendents, però per poc que pugui ho faré.

Una abraçada

Mireia ha dit...

Ok, tant és catalana que espanyola, filòloga al cap i a la fi!