31 d’octubre 2011

enyoro els meus morts

la meva àvia S. –bona bàsicament, carinyosa, valenta, tendra, patidora, lluitadora-, el meu avi J. –divertit, innocent, treballador i bàsicament bo també-, el meu veí Òscar –petit, molt petit, bonic, amic meu, Òscar-, la meva àvia M., els meus tres fills –diminutes estrelles que viuen a la meva nebulosa-... familiars, amics, coneguts, desconeguts...els que ja no hi són, els que ens fa por que no hi siguin... enyorem els nostres morts. I cadascú, els seus.

25 d’octubre 2011

el somni d'Alice


Puc dir que hi havia
una muntanya de porcellana,
i un estol d’ocells
que marcava la línia de l’oceà més profund;
“el desig no té límit”
va dir sobtadament la garsa.

En el meu mapa físic,
els rius i les pedres ballaven agafats de bracet,
columnes de fum
tallaven el pas d’una filera de lleons afamats.

Quan vaig obrir la boca per empassar la ràbia
i vaig fer el gest –obscè- de mostrar el meu cos,
un llençol taronja ple de nusos veritables
va relliscar i deixà oberta la porta del mirall.

02 d’octubre 2011

fa 30 anys que et conec

Fa 30 anys que et conec,
la persona que ha il·luminat la meva vida.

Enyoro quan teníem quinze anys
i ni tu ni jo sabíem res més que allò que vam veure –i viure.
L’institut, una caçadora de pell,
el cabell ros i pentinat enrere, crec que ho recordo.
Em vaig haver d’aixecar un dia per interpretar Ofèlia
mentre mirava per la finestra
per no mostrar les meves galtes vermelles a tota la classe,
i tu, asssegut a l’últim seient, provaves d’escoltar la meva veu.

Enyoro tot el que podríem haver tingut i no vam ser.
Hagués estat amb tu per sempre. Ho saps, i jo també ho sé.
En quin moment el destí es va voler riure de nosaltres?

Recordo, encara, l’antiga biblioteca.
De ben segur ens havíem creuat a les escales,
o potser davant les prestatgeries dels llibres,
o tal vegada a prop de les cortines verdes envellutades amb pols extrema.
Sempre has estat amb mi, i jo amb tu,
malgrat que no ho sabíem.

Cada petjada de la nostra vida ha conformat el camí.
Has viscut als meus llibres,
als meus poemes,
a les meves altres parelles,
als meus dies solitaris,
a les meves pors passades.
Hi eres totes les vegades que vaig anar a teatre,
quan marxava de vacances,
a la feina, a casa, al carrer, al món.
Has ocupat trenta anys de la meva vida d’una manera absoluta,
mentre treballaves, cuidaves els fills, jugaves, reies, feies l’amor, ploraves...

I quan finalment el destí decideix que ja és hora,
després de tantes nits enyorant-nos sense conéixer-nos,
buscant-nos sense veure’ns, estimant-nos sense tocar-nos,
quan finalment em busques, i et trobo, i et veig, i et parlo, i t’estimo,
i t’abraço, i ja no t’enyoro perquè sóc amb tu,
i tu ja no m’enyores perquè em reconeixes,
llavors... la vida se’ns cau a trossets,
i mirem de  recompondre-la a poc a poc, sense voler fer mal a ningú,
amb desesperació continguda, envoltats d’amor sense límit,
intencionadament agosarats però tristament dolguts.

I plorem amb amargor, perquè ja fa trenta anys que ens estimem
i la vida ha jugat amb nosaltres.