30 de maig 2010

pels moments que arriben...

... val més estar preparada ;) bona setmana!

26 de maig 2010

responsabilitat

Encara que ens baixin el sou o que ens retallin dies de vacances, hi ha mestres que treballarem igual de bé, amb responsabilitat, com fins ara, i és que comença la recta final i anem molt i molt atrafegats… tancar un curs i programar el següent...

Sigui com sigui i passi el que passi, per sort em continua agradant molt la meva feina.

24 de maig 2010

tendresa

Si et puc imaginar,
tot recupera el sentit,
la forma del teu rostre,
el color dels teus ulls,
el tacte del teu silenci…
En tu, tot el que és dispar és lluny,
i el que és absolut
roman amb mi.

18 de maig 2010

teranyina

Et fas el ferm propòsit
de contenir el moment
i arribar a la nit verge,
intacta, innegociable.

Però és el moment
el que et captiva a tu,
teranyina dolça
de pensaments liquats,
brillants,
profunds,
saborosos.

I caus, finalment,
al pou discret
de la nocturnitat,
amb plaer senzill, absolut;
llavors, ho vius tot.

17 de maig 2010

descobrint poetes

A la meva edat, i encara havia de descobrir aquest poeta... mai no viurem prou per a la poesia...



Ha venido tu lengua; está en mi boca

como una fruta en la melancolía.

Ten piedad en mi boca: liba, lame,

amor mío, la sombra.

Antonio Gamoneda, Libro del frío, 1992

15 de maig 2010

un home dolç

Homes dolços regalimen tendres paraules,
dones brutes despullen cossos decrèpits,
infants eterns busquen inacabables pits.

A la vida que vols, a la nebulosa,
tot és tendre, decrèpit, inacabable i absurd.

11 de maig 2010

una música constant

En aquesta novel·la, Vikram Seth relata la història de Michael Home, un violinista amb molt de talent que ha acabat tocant com a segon violí en el Cuarteto Maggiore, on no té gaires expectatives professionals però on semblen trobar-se còmodes tant ell com el seu Tononi, un violí que li deixa tocar la seva amiga i mentora Mrs Formby, la qual el va iniciar de petit en el plaer de la música i la poesia.

La vida plàcida i sense ensurts de Home es veu sotragada per la visió, una tarda en mig de la ciutat de Londres, de la seva estimada Julia, una pianista a qui va estimar profundament i a la qual va abandonar enmig d’un mar de dubtes i incerteses. Michael fa l’impossible per trobar-la, i aquest camí el portarà a un retrobament ple de desconcert i sorpreses cruels.

La música, l’amor, la passió i la poesia com a motor d’una vida, la de Michael. Es tracta d’una història escrita amb un estil evocador i poètic, i un tempo lento que en alguns moments es torna tranquillo i en d’altres allegretto. Seth utilitza una primera persona i un present que no deixa al lector ni allunyar-se de la història ni restar-ne indiferent.

Crec, en definitiva, que és una novel•la extraordinària, i sort, doncs, que me la va recomanar un amic!

08 de maig 2010

el costumisme metafísic d'Empar Moliner



Avui hem tingut el plaer d’escoltar l’Empar Moliner al club de lectura de Sant Sadurní i la veritat és que feia temps que no ens ho passàvem tan bé. L’Empar ha estat una persona encantadora, vital, enginyosa, àgil, directa, trepidant, brillant... vaja, com són els seus textos. Quin gust sentir parlar de literatura de la manera en què ho ha fet ella: les veus narradores, les diferències entre contes i relats, el periodisme, com fer del català una llengua moderna per poder crear aquestes situacions quotidianes, aquests retrats “costumistes metafísics” –quina gran definició del seu material literari! I és que m’ha agradat tot, ja ho veieu. Hem fet una copa de cava, hem rigut, hem reflexionat amb ella, ens hem deixat portar per un camí ple de referències literàries apassionants –Raymond Carver, John Cheever, Bukowski, Truman Capote, Emili Vilanova, Nabokov, Chéjov, el meu idolatrat Salinger!

I sobretot, molt, molt, però que molt recomanable la lectura del seu últim llibre, No hi ha terceres persones, un exercici d’estil i de narració increïble.
Doncs això, i unes fotos, per fer-vos morir d’enveja...









04 de maig 2010

Cèlia seu a la taula del mig


M’agrada molt escriure aquest comentari sobre el llibre de poesia A la taula del mig, de la Cèlia Sànchez-Mústich (Editorial Moll, col•lecció Balanguera) per diverses raons, entre elles perquè acaba de rebre el Premi Crítica Serra d’Or 2010, dins la categoria de poesia, i aquesta pot ser una bona manera de felicitar-la, però també perquè és un recull de poemes que em va recomanar un amic i que em va captivar quan el vaig començar a llegir, tant que no he pogut evitar tornar-hi diverses vegades sobre alguns dels poemes -Reserva natural, Insubmissió, A la taula del mig- i alguns dels seus versos “L’una a espatlles de l’altra/tristesa i eufòria/s’enfilen dalt de tot/de les carrosses en pal/buscant un cos entre la multitud/un sol cos per a totes dues/urgent, el meu. Li fan senyals”.

Podria ser quelcom generacional, sens dubte, el fet que la veu de l’autora faci visibles sensacions i moments quotidians amb aquella lucidesa que proporciona el fet de situar-se, tal com diu el títol del llibre, A la taula del mig, és a dir, al centre de la vida, “quan no tot el temps és memòria, i quan ja ha deixat de ser un costum parlar del futur”, explicita a la introducció l’Esther Zarraluki. És una veu propera, una primera persona, a voltes plural, que omple el lector, la lectora, de preguntes profundes i d’una certa inquietud existencial “¿I si fos que les persones, ignorants de la trampa, enllaçant despropòsits, estimem, mentim, debatem, pactem, morim en aquestes llengües aspergides a l’atzar?”, no pas perquè es tracti de poemes plens de preguntes, sinó més aviat al contrari, perquè hi trobem força respostes.

Trobo molt interessant, també, la metàfora que fa servir Sànchez-Mústich: la casa, la taula, les fotografies d’éssers estimats, la llar…observar i escoltar des de l’interior de nosaltres mateixos: “Tots hi són, a les taules del costat./ No els amoïna que jo els pugui sentir/potser perquè ignoren/que he vingut per sentir-los,/paràsit voraç i benigne/de l’arítmic cor de veus,/agusant l’orella, desviant els ulls/espectadora d’incògnit/d’un teatre de contraban.”

Tot i que mai no sabrem del cert quina és la intenció de les paraules dels poetes, és ben cert que cada lectura comporta una nova creació de l’obra i és per això que us convido a re-crear per vosaltres mateixos aquesta breu, concisa i captivadora obra de la Cèlia. Desitjo que us agradi.