30 de desembre 2011

el temps

Aquest vers és el present.
El vers que heu llegit ja és el passat
-ja ha quedat enrera després de la lectura.
La resta del poema és el futur,
que existeix fora de la vostra
percepció.
Els mots
són aquí, tant si els llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.
Els poemes de Joan Brossa
Joan Brossa

28 de desembre 2011

avui, no em ve res més innocent al cap...

... que els nostres fills preguntant-nos per què... i res més innocent que nosaltres responent-los: per amor, fills nostres... ni més ni menys que per amor

25 de desembre 2011

jo confesso

fantàstica novel·la la de Cabré i, tot i que encara sóc a la pàgina 441, no me'n puc estar de copiar un dels fragments -n'hi ha molts i molts altres- que m'ha frapat; parla de la mort, la solitud, l'allunyament, la fredor, la falta de comunicació i, per descomptat, de l'amor:

"La teva mare és morta. Stop. I jo no vaig plorar. Em vaig imaginar la vida sense la mare i vaig veure que seria ben igual que fins llavors (...) I la meva pregària amb lletanies va ser mare, t'has mort sense dir-me per què tu i el pare estàveu tan allunyats de mi; t'has mort sense dir-me per què estàveu tan allunyats entre vosaltres; t'has mort sense dir-me per què no has volgut mai tirar endavant cap investigació seriosa sobre la mort del pare; t'has mort sense dir-me, oh mare, per què mai no em vas acabar d'estimar. I vaig pensar aquesta pregària perquè encara no havia llegit el seu testament."

23 de desembre 2011

i per acabar...

... la mort, com acaba tot,
com acaben les coses importants,
i les que ens van agradar,
i aquelles que vam estimar,
i també les que vam odiar.

La mort, com a principi de tot,
i com a final també, sí,
però insisteixo, el teu principi,
i el meu, sí, el meu.

15 de desembre 2011

Atles


Vaig fugir… però amb elegància,
allò que en diuen retirada estratègica.
Després d’allò, no hi va haver res.
A vegades, el destí decideix el camí,
d’altres, és el camí el que tria un destí llunyà.

Si penso en les fronteres de la meva pròpia por
no n’estic segura d’on comencen,
però conec, clarament, els límits del fracàs:
aquesta és la solitud més pregona,
la que sento dins el moll de l’os
i m’atrapa l’ànima.

Vaig fugir… sí.
Quan em persegueix la distància
tot es torna proper, i amable, i càlid.
Vestir-me per desvestir-me,
plorar per tornar a somriure,
veure-hi per encegar-me,
mostrar-me per tornar-me a amagar,
escapar… per desaparéixer,
fugir a esperons batuts,
galopant sobre el cavall de la pura malenconia…

Fugir, sí…
fugir d’estudi, de fam i de feina,
del born, del foc i de les brases també,
fugir per la tangent
fins a la línia de l’horitzó,
i caure-hi, sí, caure ben avall,
allà on el món s’acaba,
perquè Atles em reculli  i em faci seva.




13 de desembre 2011

infern

Una dona sola, que camina,
examina els aparadors de nadal
mentre agafa la bossa negra
amb la mà dreta;
amb l'esquerra, oculta, esgarrapa
els plecs de la butxaca de l'abric.

Només Persèfone sap
quina és la data exacta de l'arribada,
i tothom coneix, tanmateix,
la dona sola que camina.



10 de desembre 2011

cosmogonia


 
Un home alt i prim, esfilagarsat pel temps,
camina pels carrers amb passes desaforades;
s'hi creua una dona dolça, grassa,
manyaga, castigada per les onades i la sal coent,
i voreja la noia suau, verge encara,
lliure de qualsevol pecat,
però temptació que viu a prop.

Aquest és el seu microcosmos particular;
aquest i quatre rampoines més
acumulades a la botiga del carrer Major.

Gira la cantonada i el vers es torna home,
entra en un portal, les cames tremolen
-impaciència feta carn.
L'habitació és a les fosques,
res no fa preveure el que ha de passar.
I s'esdevé:
fúria impetuosa que travessa pantalons,
i túnels inèdits,
i decreptituds joves,
i desitjos coneguts
-però no per això realitzats.
Forats pecaminosos
omplen la vida interior.

Sortir al carrer proporciona la mesura de tot,
tornar a la llum amb els membres relaxats,
i la cintura satisfeta.
S'hi seu, badalla. Tremola. s'aixuga les mans.
Ella entra. Saluda. Comenta el temps.
S'imagina el seu ventre, conmogut per les onades
i la sal coent -també.
Vides solitàries, creuades, amoroses.

Observeu el cosmos, un cop ordenat.



08 de desembre 2011

foscor

T'endinses en el nostre oceà
i ofegues el teu crit en l'onada més rebel,
sospitosa escuma de petons dolços.
Nedes mar endins, cansat,
lluitant a mar obert,
et deixes portar pel corrent fosc
i  Eol m'explica històries
de la teva aneris singular.

Sé que et banyaràs en altres aigües,
i que nedaràs les vides que no he gosat oferir-te.
Reconec el teu batec
a cada roca
de cada platja,
i a cada port
de la teva llum.
Ningú m'il·luminarà com tu ho has fet.

El meu far.

29 de novembre 2011

ara sí

«Vindrà la mort i tindrà els teus ulls –
aquesta mort que ens acompanya
del matí al vespre, insomne,
sorda, com un vell remordiment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit callat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan t’aboques sobre tu mateixa
al mirall. Oh estimada esperança,
aquell dia nosaltres també sabrem
que ets la vida i ets el no-res".

Cesare Pavesse

© de la traducció: Israel Clarà
i Maria-Isabel Segarra, 2008

12 de novembre 2011

portes tancades

Vius davant d'una porta, 
tancada,
sense marc ni paret:
la sustenta la por.


Ni Sísif ho hagués pogut fer millor.

02 de novembre 2011

cossos


divendres 4 de novembre a les 20 h. a la biblioteca de Sant Sadurní, presentació del llibre Poesia a la frontera. Aquí deixo un tastet d'un dels meus poemes:


I

Una línia tènue assenyala els límits
dels nostres territoris:
tu, que ensorres els llavis
en la nocturnitat de la vida;
jo, que conreo –alumna aplicada-
records lluminosos de petitesa extrema.

Tu, ombra de mi mateixa,
jo, opacitat silenciosa.


II

I en qualsevol dels nostres cossos
trobarem una frontera de possibilitats.
Envaeix-me, doncs,
contra la teva voluntat,
sense el consentiment del meu amo,
sense dret a fer-ho.


III

Perquè així,
mil núvols de mil colors
plouran petits trossos de mi
i tu, soldat submís a les meves ordres,
podràs reconstruir tot el que vas esquinçar.





31 d’octubre 2011

enyoro els meus morts

la meva àvia S. –bona bàsicament, carinyosa, valenta, tendra, patidora, lluitadora-, el meu avi J. –divertit, innocent, treballador i bàsicament bo també-, el meu veí Òscar –petit, molt petit, bonic, amic meu, Òscar-, la meva àvia M., els meus tres fills –diminutes estrelles que viuen a la meva nebulosa-... familiars, amics, coneguts, desconeguts...els que ja no hi són, els que ens fa por que no hi siguin... enyorem els nostres morts. I cadascú, els seus.

25 d’octubre 2011

el somni d'Alice


Puc dir que hi havia
una muntanya de porcellana,
i un estol d’ocells
que marcava la línia de l’oceà més profund;
“el desig no té límit”
va dir sobtadament la garsa.

En el meu mapa físic,
els rius i les pedres ballaven agafats de bracet,
columnes de fum
tallaven el pas d’una filera de lleons afamats.

Quan vaig obrir la boca per empassar la ràbia
i vaig fer el gest –obscè- de mostrar el meu cos,
un llençol taronja ple de nusos veritables
va relliscar i deixà oberta la porta del mirall.

02 d’octubre 2011

fa 30 anys que et conec

Fa 30 anys que et conec,
la persona que ha il·luminat la meva vida.

Enyoro quan teníem quinze anys
i ni tu ni jo sabíem res més que allò que vam veure –i viure.
L’institut, una caçadora de pell,
el cabell ros i pentinat enrere, crec que ho recordo.
Em vaig haver d’aixecar un dia per interpretar Ofèlia
mentre mirava per la finestra
per no mostrar les meves galtes vermelles a tota la classe,
i tu, asssegut a l’últim seient, provaves d’escoltar la meva veu.

Enyoro tot el que podríem haver tingut i no vam ser.
Hagués estat amb tu per sempre. Ho saps, i jo també ho sé.
En quin moment el destí es va voler riure de nosaltres?

Recordo, encara, l’antiga biblioteca.
De ben segur ens havíem creuat a les escales,
o potser davant les prestatgeries dels llibres,
o tal vegada a prop de les cortines verdes envellutades amb pols extrema.
Sempre has estat amb mi, i jo amb tu,
malgrat que no ho sabíem.

Cada petjada de la nostra vida ha conformat el camí.
Has viscut als meus llibres,
als meus poemes,
a les meves altres parelles,
als meus dies solitaris,
a les meves pors passades.
Hi eres totes les vegades que vaig anar a teatre,
quan marxava de vacances,
a la feina, a casa, al carrer, al món.
Has ocupat trenta anys de la meva vida d’una manera absoluta,
mentre treballaves, cuidaves els fills, jugaves, reies, feies l’amor, ploraves...

I quan finalment el destí decideix que ja és hora,
després de tantes nits enyorant-nos sense conéixer-nos,
buscant-nos sense veure’ns, estimant-nos sense tocar-nos,
quan finalment em busques, i et trobo, i et veig, i et parlo, i t’estimo,
i t’abraço, i ja no t’enyoro perquè sóc amb tu,
i tu ja no m’enyores perquè em reconeixes,
llavors... la vida se’ns cau a trossets,
i mirem de  recompondre-la a poc a poc, sense voler fer mal a ningú,
amb desesperació continguda, envoltats d’amor sense límit,
intencionadament agosarats però tristament dolguts.

I plorem amb amargor, perquè ja fa trenta anys que ens estimem
i la vida ha jugat amb nosaltres.

29 d’agost 2011

l'últim post

Doncs sí, me'n vaig de vacances... de blog, i és que el dia 1 començo a treballar i aquest any, més que cap altre, necessito totes les neurones disponibles per treure'm la feina de sobre i fer-la bé. Apa, a reveure, amenaço amb tornar. Una abraçada a tothom que em llegeix:


No he estat mai a NY, i penso que no hi aniré mai. No importa. Tampoc no he vist Niàgara, la Xina, el Pol Nord, ni tan sols Islàndia o Escòcia. No tinc diners, només una feina que abans m’agradava. Ja no sóc jove, no tinc somnis o desitjos impossibles. Només vull agafar-te de la mà i fer un cafè plegats a qualsevol bar de la ciutat, somriure per coses senzilles, escriure junts el nostre epitafi i decidir quin dia de la setmana podem anar a comprar al supermercat; agafar de la mà la meva filla i portar-la al parc a la tarda, i al vespre fer el sopar i riure mentre li explico el conte d’abans d’anar a dormir.

I amb això, la felicitat.

26 d’agost 2011

dir

M’hi agafo fort per no caure,
és el vertigen de la por.

Si vols recuperar les hores perdudes,
les sabates sense rumb,
abraçades càlides d’agost...
l’has de venir a buscar.
Potser naufragarem en un mar de felicitat
-de nou.

Cavalco descontrolada,
és el vertigen de la por.

Fes servir tot el que abans va ser teu,
però no em parlis de propietats:
jo sóc l’única que no té res.

Entrar i sortir per la mateixa porta,
trucar-te sempre que et trobi a faltar,
estimar-te sense que faci mal,
seure a la platja mentre m’acaricies les cames
perquè no tingui fred:
no necessito res, no demano res més.

Mossego la vida amb neguit,
és el vertigen de la por.

Ja ho he dit.

13 d’agost 2011

i si no, val més callar

Les últimes paraules que Amaranta li va dir a Pietro Crespi van ser: "No seas ingenuo, Crespi -sonrió-, ni muerta me casaré contigo." I no va voler tornar a parlar amb ell.

I és per això que "Pietro Crespi perdió el dominio de sí mismo. Lloró sin pudor, casi rompiéndose los dedos (...) agotó los recursos de la súplica. Llegó a increibles extremos de humillación. (...) Descuidó los negocios. Pasaba el día en la trastienda, escribiendo esquelas desatinadas, que hacía llegar a Amaranta con membranas de pétalos y mariposas disecadas, y que ella devolvía sin abrir."

Finalment, com sempre passa amb la incomunicació, tot es va perdre: "El dos de noviembre, día de todos los muertos, su hermano abrió el almacén y encontró todas las lámparas encendidas y todas las cajas musicales destapadas y todos los relojes trabados en una hora interminable, y en medio de aquel concierto disparatado encontró a Pietro Crespi en el escritorio de la trastienda, con las muñecas cortadas a navaja y las dos manos metidas en una palangana de benjuí. Úrsula dispuso que se le velara en la casa."

Amaranta va embogir, no tant, crec jo, perquè Crespi se suicidés, sinó perque les últimes paraules que ella li va dir van ser aquelles. I és que no sabem mai si els mots que pronunciem a una persona seran els últims que li podrem dir... només per això, val la pena pensar-se molt i molt bé el que surt per la nostra boca... I si no, val més callar.

Fragments citats extrets de Cien años de soledad

04 d’agost 2011

endavant

Una bona opció de vida, anar endavant salvant les dificultats del camí:


"Lord David era mort i per tant havia fet tard. Massa tard. Era massa tard per a tot. Però ella va continuar endavant, tan decidida com sempre, i sempre provant de posar-se al dia."

Alan Bennett: Una lectora poc corrent

26 de juliol 2011

en territori hostil

 

Mantens el meu record
en territori hostil:
aquests són els meus límits,
aquells, els vostres.

Un gos petit udola,
i tu, dins el camió
-guarnit de molt recel-,
jugues a amagar-te
i a omplir-te els pensaments
amb tendresa acumulada
durant les hores de bressol.

Ells dibuixen una fina línia equidistant
que va des del teu cor al seu,
i de la calidesa dels braços amatents
a la fredor absoluta de la venjança dolça.

I finalment ets tu -sí, tu-,
qui, entre dues aigües,
neda, desconsolada,
i intentes sobreviure en terra de ningú,
allà, a la frontera,
on abans vivia el nostre amor.


TROBADA D’AUTORS AL MATARRANYA: 7 d'agost de 2011

Llibreria Serret i March Editor més la suma de tots vosaltres fem possible any rere any la possibilitat de publicar els diferents llibres que fins ara hem editat dins de la col·lecció paraula ebrenca, per tant us convoquem pel dia 7 d’agost a la trobada del 2011.

Estem confeccionant un programa d’activitats que el eix central serà dins d’un dinar, la presentació del llibre: poesia en la frontera.

Tot i que és agosarat voldríem comptar amb autors/es de Catalunya, de ses Illes, de València, d’Aragó, d’arreu, de parla castellana o catalana i que aquesta suma englobi la frontera, fronteres que realment no existeixen, simplement en la burocràcia.

Per tant nosaltres Serret i March i amb la coordinació de Santi Borrell, escriptor penedesenc, tenim el interès i posarem tot el que faci falta perquè el llibre sigui un èxit.
 
Llibreria Serret  / March Editor

24 de juliol 2011

diumenge


Potser la llibertat era això,
preparar-se per a la solitud,
sentir el pes, contingut, de la nostàlgia,
dibuixar el moment...

Qui sap si així tornaràs.
Jo et regalo el que era teu...

I amb això...
la llibertat.

15 de juliol 2011

Camí de sirga

ensulsiada, mortoïns, bromalles, garbinada, vigoria, esllissar-se, abornades, ranera, sonsònia, quera, brama, dallar, cerç, rufagada, regolfar, corpenta, estrop, ensibornar, inèpcia, llangorosos, panolla, espellotar, estamordit, codissos, plastró, cabotades, batall, forrolla, espingardes, gumies, osques, enllaminits, fintes, cabilenc, avarament,  semellar, estrop, tabola, escornava, helicó, bombardí, desalenava, gernació, enflitja,ensobinà, sellons, argoletes, saguer...

10 de juliol 2011

batec


Fa estona que has marxat
i encara tens les mans sobre la meva pell.
Enyorat, recorres, poc a poc,
cuixes i braços, natges i esquena,
i recolzes el teu desig altiu
sobre el meu pit,
amb l’instint primigeni
de tot el que ha d’esclatar.

05 de juliol 2011

auntie Mame

Acabo de llegir aquest llibre del Patrick Dennis, La tieta Mame, publicat l'any 1955 i traduït al català pel Francesc Parcerisas tot just fa un any a Quaderns Crema, i m’ha semblat tan divertit, ben escrit, fresc i original que no puc deixar de recomanar-lo com a lectura d’estiu.

No us perdeu la vida d’un nen de deu anys, orfe en l’Amèrica dels anys 20, que queda sota la custòdia de la seva tieta, un personatge fascinant que us atraparà en la seva teranyina de seducció, una dona tendra, intel·ligent i sense prejudicis que no dubta a l’hora d’encarregar-se de l’educació d’un preadolescent que entra a la seva vida de manera sobtada.

Ara que està tan de moda parlar de l’educació, les custòdies i altres temes tan entretinguts, llegiu-lo, no us decebrà:

Amb aquella covardia que fan servir tots els homes quan volen desempallegar-se d’una dona, per treure’m la Bubbles del damunt abans del ball de la universitat vaig intentar tots els estratagemes, llevat de dir-li directament que no. Vaig assajar el tractament silenciós i no vaig acostar-me pel bar de Newark durant dies. Va semblar que a ella no li feia ni fred ni calor (...) Després vaig intentar barallar-m’hi. Feia morros i estava de mala jeia, poc comunicatiu i esquerp, però la Bubbles, que tenia una llegendària disposició a canviar de temperament, es va mantenir serena com la Mona Lisa (...) Em feia venir calfreds. No sabia com resoldre-ho, però hi havia una cosa que tenia clara: la Bubbles no aniria al ball amb mi”.

25 de juny 2011

no sé pas qui sóc

"(...) segons els dies em quedo com de vacances de mi mateix: com si congelés la voluntat, el sentiment i totes les manifestacions físiques que els acompanyen (paraules, posats...). Són moments que em duren dies durant els quals sóc incapaç de sentir res, bo o dolent. Com si dormís, despert. Mantinc una vida vegetativa que no m'impedeix de fer res del que s'espera de mi. Fins i tot sóc capaç de ser el legionari més fill de puta de la història de la Legió. De vegades, no sé pas qui sóc. "

Per un sac d'ossos, Lluís-Anton Baulenas

11 de juny 2011

una vida després de la mort

ha plegat la roba després de planxar-la,

cada peça al seu lloc,

armaris plens de desig.

Una calaixera somriu descaradament,

i una butaca envellutada

recorda, enyorada, el passat llunyà.


Si la foto d'un senyor amb bigoti

baixés del seu altar, per un moment,

i ell obrís els ulls davant la lluita inesperada,

cauria fulminat davant del més profund dels misteris:

ella encara s'obre de cames

pensant en el més enllà.

28 de maig 2011

jo també estic indignada

conclusions de la xerrada mantinguda ahir amb la meva amiga caixera del supermercat

Els bons pares (homes) responsables i madurs respecten les mares dels seus fills, no les insulten ni escampen rumors falsos sobre elles, accepten el moment evolutiu de les criatures i la intensitat de la relació materno-filial, no ningunegen les mares davant els fills, no les expolien econòmicament i es mostren disposats a dialogar per arribar a acords favorables als fills i al seu benestar emocional.

Dones! tingueu tot això en compte a l’hora de triar un company que hagi de fer de pare, que això és per sempre...

25 de maig 2011

nua veritat

Un genet cavalca
la gropa de la nit
a punta de silenci.
Nua veritat,
enlluernadora certesa
endins els epitelis
de les humitats
canonitzades.


Guillem Viladot, Zona personal, 1996
dins Poesia completa V

15 de maig 2011

mesurant la vida


t’agrada ser la veu de l’altre,
i l’altre té la seva pròpia veu.
Necessites mil orelles que t’escoltin,
cinc-cents nassos que t’ensumin,
tres-cents seixanta-cinc braços que t’envoltin.

Però jo només sóc mitja taronja,
una quarta part de la teva ànima,
cinquanta grams del teu desig,
uns quinze centímetres d’amor, si fa no fa.


10 de maig 2011

vídeos del recital

La Marta www.martaperezsierra.com

  m'ha enviat aquests vídeos del recital de divendres, gràcies Marta! espero que us agradin



http://youtu.be/OK6_MR7KsMI

http://youtu.be/DuPZHSdEqH8

02 de maig 2011

POESIA I CAVA 6 de maig

Us hi espero... passaré llista :)

01 de maig 2011

un problema de tres pipes


mirada clara,
somriure de tres petons;
jo, fugissera.

23 d’abril 2011

una rosa groga

penso que la generositat viu dins les ànimes grans, la mesquinesa no és pròpia dels cors purs. Probablement, cal moltes vides per arribar a ser, a entendre, a comprendre, a estimar sense esperar res, a canvi de res, o de tot. Un ésser humà que arriba a ser prou madur per viure sense jutjar, per estimar amb totes les conseqüències, per gaudir del que vol i del present, per acceptar l'altre, per ocupar-se d'un mateix i dels que l'envolten amb tendresa i empatia... Vull aprendre-ho, amb senzillesa, com ets tu, com voldria ser jo.

13 d’abril 2011

quan em mori


la teva roba m’adreça un somriure trist:
tu no volies marxar.
Dins els armaris,
voletegen papallones de records,
princeses i fades recorren el menjador,
nines adormides seuen al sofà,
trencaclosques sense vida
envaeixen la cuina,
plena, també, de pots i capsetes
i collarets i papers de colors
i disfresses...

Quan em mori,
què passarà amb les meves joguines?
em vas preguntar.
Vaig fer un gest imprecís,
amb la mà,
allà on vagis, seran amb tu.

03 d’abril 2011

potser demà


Avui,
tu ets el meu poema.
Sense mots...
una brisa d’escuma
ens gronxava entre els arbres.

Avui,
jo visc dins el teu vers.
Amb delit...
i mil aromes de mel
acaronaven les flors.

Avui,
mimoses grogues
jugaven a fer l’amor amb tu.
Només amb tu, amor.

02 d’abril 2011

poesia i cava i amics i més poesia



Ja només falta un mes perquè comenci el Poesia i cava de Sant Sadurní, vindreu?

28 de març 2011

malson


Un vaixell carregat de tristor
navega prop de les teves paraules;
no saps qui ets,
no saps on ets, ni per què, ni com.

Crida! perquè em fa mal a dins,
i no puc respirar,
i perquè tu ho vols passo la nit vetllant
el cadàver de les nostres hores.

I aquí estic, sí, encara,
fins que el teu cos em digui prou.

Si m’estimes,
porta’m mimoses i torna’m el teu jo.

11 de març 2011

aquest silenci

La tarda molt intensa m' ha portat
aquest capvespre plàcid.
Reposo els ulls cansats
en l' ordre dels prestatges plens de llibres,
en l'ordre de la cambra.

Es fa fosc lentament, s' encenen llums,
i és més pausat el batec de la vida.

Estimo aquest silenci i aquesta hora
i més ara que em gronxa fins perdre'm
en el record de tu
que mai no m'abandona.

Miquel Martí i Pol

08 de març 2011

quina estafa

dones treballant, dones amb el carret de la compra, dones que crien els seus fills -que prèviament han portat a dins i han parit i han anat a buscar allà on ha calgut- , dones valentes, dones fortes, dones que cuiden, dones grans, molt grans, i dones joves -a vegades massa joves i tot-, dones capaces, dones agosarades, dones esportistes, dones que parlen i escriuen i reciten i obliden, dones amb dones, dones amb filles, dones que escolten, i dones que guarden paraules, que vessen paraules, dones arrugades, dones que canten, i que fan l'amor, dones que donen...


...i encara n'hi ha que els hi sembla poc...

05 de març 2011

carnaval


et vull viure cada dia,
petita Charlie Rivel de mirada trista.
Camuflada sota celles blanques
i nas vermell,
m’enyores abans de l’absència,
i una llàgrima rellisca
per les nostres galtes.

És carnaval.

02 de març 2011

per sempre


lligada a tu per sempre,
les pedres somriuen
i cauen les paraules.
Només un rellotge de sol
m’assenyalarà
–tal vegada demà-
l’hora del comiat.

22 de febrer 2011

tu i jo

tu vas néixer al mar,
entre l’escuma 
d’una onada impossible,
i entre nosaltres,
coses simples, senzilles, absolutes:

passejades nocturnes,
delicades,
rodones;
matins precoços,
dolços,
ignorants de res més
que tu i jo,
la sorra
i els silencis compartits
al peu del mar.

09 de febrer 2011

en aquestes hores estranyes

La Núria m'ha demanat que pengi aquest seu últim poema fins que es vegi capaç de tornar a escriure. Crec que no cal cap més comentari; de part seva, gràcies i fins aviat:

 
cap amic m’acompanya
en aquestes hores,
més enllà dels silencis
o de les carícies liles.
Cap estel de llibertat,
cap mot entenedor,
ni entendridor,
cap soroll,
cap moixaina.

Només mirades,
dits acusadors,
orelles avergonyides,
estòmacs que ho paeixen tot.
Fins i tot un nomhopucreure
m’acompanya. Això,
i la solitud extrema.

26 de gener 2011

troballa

ressegueixo els contorns
del teu cos
com si fossis un somni
acabat d'atrapar
dins les meves mans.
Vull conèixer els racons,
descobrir-ne els secrets,
ensumar-te l'ànima
i trobar-te dolç,
tendre i amorós.

19 de gener 2011

enyor


camines pel passadís
de la teva pròpia ombra,
enyorada del que vindrà:
els gestos suaus,
el futur incert,
la tristesa continguda...
només un bri de tendresa
cobrirà el desig.

12 de gener 2011

tarda de reis


i la tarda s’ha escolat entre els nostres dits
mentre féiem veure
que qualsevol regal era bo de tenir.
Truques a casa teva
i demanes un polsim de tendresa.

Tota la resta, no importa.

09 de gener 2011

paradís perdut

prestatgeries plenes de llibres
on descansen els somnis;
llençols acabats de rentar
-ella encara somica.
Paelles lívides,
espantades per tanta solitud.

Fins i tot el gos udola
-ells tenen nostàlgia de tu.

06 de gener 2011

una vegada vaig ser Ofèlia

Aquest és el regal que m'han portat els reis:

OFELIA
[...]
Cielo, Amor, Libertad... ¡Qué sueños, pobre loca!
Tú te fundías en él como la nieve al fuego:
tus visiones enormes estrangulaban tu palabra
-y el Infinito terrible turbó tu azul mirada.

LAS PRIMERAS COMUNIONES
¿Quién será, de vosotros, el que diga esa sarta de inmundos,
lastimeros y lánguidos sermones, quizás llenos de odio,
oh, locos repulsivos cuya tarea divina aún deforma los mundos?
¿Cuándo, por fin, la lepra comerá el dulce cuerpo?

Poesía completa, A. Rimbaud, trad. de Gabriel Celaya

Pel que fa a la resta de regals, són d'impossible publicació però ha estat, també, un gran plaer rebre'ls.