28 de desembre 2009

carta oberta al meu guionista

Com que aquest podria ser el meu últim post de l’any 2009, volia aprofitar per adreçar-me al/la guionista que escriu la meva vida últimament –perquè n’estic segura que ha anat canviant, ho noto en els diàlegs- i demanar-li, sisplau, que deixi de fer-me la guitza, que ja està bé! Necessito que intervinguin personatges secundaris nous i que els temes es renovin, una mica d’aventura no estaria malament. També m’agradaria un canvi d’escenari, localitzacions diferents crec que en diuen, i ,sobretot, prou llibertat per tornar a agafar les regnes de la meva vida. Tot això, per al 2010.

21 de desembre 2009

El primer estel

Començo a albirar el camí, de la mà d’aquests versos de Vinyoli. La meva sort -segur- la busco jo, i sí, és cert que, malgrat la nit que m'envolta, n’estic plena, de pressentiment i de futur lluent. Bon dia, vida:


EL PRIMER ESTEL

Al fons de tot es dreça una muntanya
prometedora, el dia ja finit.
És bo no tenir sempre el que volem
i bastir una cabana d’esperances:
així, per l’entrellum, el primer estel
fulgura net, silenciós incita,
sense fer mal, a un goig que no turmenta
que sigui breu; sabem que en esvanir-se
serà tot lluminària el firmament.
No em puc, doncs, plànyer de la meva sort;
aquí m’estic ple de pressentiment
d’una vida auroral sempre futura
que és ara sols nit clara sense vent.

Joan Vinyoli

18 de desembre 2009

Alguns homes cultes


Belle de jour. Rossa, cabells llargs i arrissats lliscant per les seves espatlles nues, ulls petits i efímers, una nit d’estels sobre els seus llavis.

Bellísima. Morena, ulls grans i negres, cabells curts i llisos arremolinats darrere les orelles, una pluja de taques de greix sobre el davantal de cuina.

Tu què triaries?


I és que fa uns dies, mentre navegava per llocs personals molt variats a la xarxa, em vaig adonar que també força homes cultes, atractius i sensibles –que es veu que n’hi ha- acaben penjats de dones joves i físicament espectaculars –segons els cànons de bellesa actuals. Ostres tu, quina decepció. Al final, serà veritat aquella dita (que desconec en català, a veure si algú pot dir-me l’equivalent) que diu: “tiran más dos tetas que dos carretas”. No sé si continuar fent gimnàs amb el meu cervell o bé dedicar-me als pectorals i als pactes amb el diable -per allò de l’eterna joventut...

17 de desembre 2009

El cel és blau, la terra blanca

Mentre acabo aquest llibre, que m’està fascinant i del qual –algun dia- m’agradaria fer un comentari, us deixo uns fragments, per anar-hi pensant:

“Estava sola. Agafava l’autobús sola, passejava per la ciutat sola, anava a comprar sola i també bevia sola. Fins i tot quan estava amb el mestre em sentia igual que abans, quan anava sola a tot arreu. Si estava tan sola amb el mestre com sense ell, podria semblar que no necessitava la seva companyia, però quan el tenia al costat em sentia més completa. Era una sensació curiosa, com si m’hagués comprat un rellotge nou i no li volgués treure l’adhesiu transparent que protegeix el vidre.”

"Suposo que ens vam continuar veient perquè teníem moltes coses en comú, i no només pel que fa a gastronomia: també teníem el mateix concepte sobre la distància que hi ha d'haver entre dues persones. Tot i que ens portàvem trenta anys, compartia més coses amb el mestre que amb alguns amics de la meva edat".

Hiromi Kawakami: El cel és blau, la terra blanca

14 de desembre 2009

L'estructura dels meus somnis

Un joc de miralls
em transporta al teu món,
senzill, com una imatge,
rodó, com un anell.
L’estructura del somni
ets tu.

09 de desembre 2009

Alguna idea?


Les nenes de la nebulosa –la meva filla i jo- estem malaltes i això vol dir, a banda d’ingerir medicaments i mirar de fer bondat , haver d’entretenir la petita durant les llargues estones que està desperta però... sense sortir de casa! La veritat és que hi ha moltes coses a fer, però tot té un límit... i és que expliquem contes, pintem, dibuixem, retallem, juguem a nines, a pilota, a construccions, a un, dos, tres pica paret, escoltem música, cantem i ballem (quan estem d’humor), observem els veïns per la finestra –sí, ja ho sé que potser no ho hauríem de fer però, què voleu, o no us en recordeu de La finestra indiscreta? També mirem dibuixos i fins i tot hem vist vídeoclips infantils a l’ordinador (el top ten és la gallina ponicana)... I per descomptat hi ha estones per a l'avorriment -que també és bo. Crec que no m’he deixat res, per això em pregunto, ¿alguna idea més?

03 de desembre 2009

9 poetes insòlits: Sebastià Alzamora

Conceptualisme, violència continguda, amargor, fluïdesa expressiva i individualisme són l'ADN del registre d'aquest poeta mallorquí.


II. Onada de fred

[...]
De reüll es veu al mirall, i diu
em dic Marta, per bé que el nom no importa.
Com un gran peix letal i selectiu

torna ara, onada de fred: ja estic morta.


(20è Festival Internacional de Poesia de Barcelona 2004)

02 de desembre 2009

Lluna plena


Avui hi ha lluna plena.
Ens trobem allà...

01 de desembre 2009

Un nom

Construeixo una història
amb retalls petits. Una paraula,
una síl•laba, un nom.
Visc en la certesa dels teus mots
i, en el silenci, escolto el so
dels miratges trencats.

30 de novembre 2009

Fins als núvols


La meva filla sempre em demana que la gronxi "fins als núvols, mama" i em sembla preciós perquè vol dir que encara no s'ha posat límit a res... Els límits ens els posem nosaltres mateixos: el que pensin els altres, els prejudicis, les pors, voler fer content a tothom... Aquesta setmana que comença jo també em vull gronxar fins als núvols...

26 de novembre 2009

Ha tornat a passar

Estem d’avaluacions, molta feina a l’institut. Tothom va atrafegat i enfeinat –fins i tot l’alumnat! Així i tot, tinc un moment per escriure al blog, perquè m’ha tornat a passar i no podia deixar d’explicar-ho.

Fem l’última classe del trimestre i, com acostumo a fer, demano que escriguin una autoavaluació de la seva feina i que valorin la meva com a professora i les meves classes. A primer d’ESO els alumnes i les alumnes obren uns ulls com a taronges. “T’hem d’avaluar a tu? Sí, la meva feina, per això, no pas la meva persona”. Amb paciència –els costa entendre el com i el per què- els ho explico i finalment se’n fan al càrrec i es posen a escriure.

I torna a passar: l’alumnat respon d’una manera admirable, cares d’interès quan intento fer-los entendre per què hem de ser crítics amb nosaltres mateixos i de què serveix ser-ho, també, amb la feina dels altres. Escriuen, em comenten el que més els agrada de les classes, el que podem millorar –ells i jo-, com veuen la feina que han fet ells mateixos, quina nota creuen que tindran... tot això en un ambient relaxat, de força silenci i tranquil•litat. Els veig concentrats, alguns fins i tot pensatius.

L’expressió d’interès dels seus rostres i la seva resposta a aquesta proposta meva és un dels motius per continuar endavant amb la meva feina d’educadora. N’hi ha més, és clar, però sens dubte aquest n’és un de molt important.

25 de novembre 2009

com és possible, encara?

Tot just avui en parlàvem, a la sala de professorat , de la violència de gènere i de com ens esgarrifa comprovar que va a més. Els nostres adolescents estableixen relacions basades en la por, el domini i sovint la humiliació de la dona. No sabria dir si totes les dones hem experimentat en algun moment de les nostres vides aquesta sensació, però podria ser molt bé la que explica La dona que va ser home en un altra vida. És un post de fa uns mesos, però em sembla que avui val la pena recuperar-lo:

La dona que va ser home en una altra vida no sap exactament que és el que li passa, però ha començat a sospitar-ho arrel de l’últim cop que va fer l’amor amb el seu marit, ja fa més de dues setmanes. No és que tingui cap pensament concret ni cap idea estranya, ni tampoc no ha llegit res que parli de la reencarnació, dels móns paral•lels o del poder de la física quàntica. Simplement, té percepcions.

A vegades, per exemple, la dona es desperta amb la sensació que té entre les cuixes alguna cosa més que la seva mà agafada fortament a la banda interna del pijama, en actitud desafiant, violenta, estremidora. No té ganes de plorar, sinó de riure bruscament i de sacsejar aquell penis invisible que de cop i volta es torna esfereïdor i massa real per ser cert. No té por de res, llavors, ni tan sols té por d’Ell.

La dona que es pensa que va ser home, i que no sap quina serà la seva pròxima reencarnació, té una germana gran que li fa la vida impossible, una germana que molt bé podria haver estat una mena de gos guardià en la seva vida anterior, o potser el seu propi gos quan era un homenot gras i baixet, amb un bigoti fi i delicat i amb unes mans grolleres. Tot això ella s’ho imagina quan pensa en aquesta possibilitat, i no pas perquè hagi tingut cap somni premonitori ni cap visió inquietant, simplement sent que les seves mans no li pertanyen, que són massa petites per a totes les coses que necessita fer, abraçar, agafar o retorçar. Sovint, mentre va passejant pel carrer, es fixa en el clatell de la dona que camina davant seu i l’envaeix un sentiment plaent en imaginar-se la possibilitat d’acaronar amb els seus dits aquell coll, i encara més quan els estreny amb força fins a deixar-hi les empremtes marcades al voltant, talment com si es tractés d’un collaret fet de petjades liles.

Però aquests moments passen com si fos dins un somni, i quan acaben la dona torna a ser una dona feliç qualsevol, d’aquelles que estenen la roba al terrat i fan el dinar per als seus marits sense fixar-se en l’estona que porten a la cuina. I val més així, perquè Ell no consentirà que cap home s’interposi en les seves vides, cosa que la dona entén perfectament. Perquè aquest és un altre exemple, ella és capaç de posar-se en el lloc del seu home, d’entendre els seus sentiments, de copsar l’instant en què està a punt de perdre els nervis, quan plega el puny i la mira fixament, contingudament, tristament fins i tot. I llavors la dona recorda; vagament recorda aquella fúria que es belluga inquieta i veloç des del fons del cervell i recorre l’esquena, fins al clatell, fins a les mandíbules, quan les dents cruixen i les espatlles es tensionen i un rampell volador acciona el braç i el puny cau solitari i corprenedor en la galta de la dona que va ser home en una altra vida. I és això el que ella comprèn, no tant el fet en si mateix, sinó la sensació, l’emoció del moment, l’alleujament que segueix el cop, el descans final.

Ja fa més de dues setmanes que la dona va fer l’amor amb el seu marit. I no pas perquè ella ho vulgui, o no ho vulgui. Afortunadament, té clar que no és ningú per demanar o desitjar res. Ell sempre li ho recorda, això, que ella és un tros de merda i calla la boca perquè si la tornes a obrir ja te la tancaré jo d’una hòstia. Quan la dona sent aquestes paraules el mira amb els ulls bens oberts i fins i tot la boca oberta, però paralitzada. Les paraules es queden a la gola i no volen sortir, malgrat que volten i volten dins el seu cervell, paraules com ara ets un cabronàs de merda i jo sí que et trencaré les dents amb un cop de puny. I quan la dona sent tot això en el fons del seu cap s’adona que no és la seva veu la que està escoltant, sinó una de forta, greu i segura, la veu d’un home fort, greu i segur d’ell mateix, d’un home com Ell.

24 de novembre 2009

Només tu i jo

Només tu.
En exclusiva, per a mi sola.
I, després d’aquesta estona, potser
et compartiré amb la resta.
Ja ho saps, el món pel forat del pany:
petiteses al març, roses grogues i gots de vi.
Al final, el teu silenci i la meva veu,
sense esperar res més, però desitjant-ho tot.

22 de novembre 2009

mama, avui m'he clavat un fil de coco dins un ull

Com que aquest cap de setmana ha estat de mar (que l'he somniat) i de música (santa Cecília), el més adient són els Antònia Font, Bamboo... com m'agraden! si algú els coneix en persona, que me'ls presenti...

19 de novembre 2009

Badlands

Baixem les escales del Badlands
i tot torna a ser com abans.
Juguem una mica a billar,
prenem quatre copes,
parlem del present i riem junts.
M’agrada recordar el Badlands i
enyorar-te, amic.


18 de novembre 2009

A través del vidre

Veure’t a través del vidre
i comprovar que encara hi ets.
Somniar-te –només alguns dies.
I, com si això no fos prou,
Recordar-te, somriure’t, desitjar-te
sempre; a través del vidre.

16 de novembre 2009

Sortir de l'armari

Avui em falta un mes just per fer els 40. No diré que no hi he pensat, en el fet de complir anys, i si toca un número tan rodó, doncs encara més. I no pas perquè pensi que són molts, o importants o definitius, sinó perquè d’alguna manera m’han servit per fer balanç i mirar enrere. Quantes coses han passat, de tots colors, i quantes em queden encara per fer, o per somniar, si més no... Les dones no hem de perdre la perspectiva del que som ni de qui som, tot el que tenim viatja amb nosaltres i, com molt bé diu el Ricard en aquest post, les marques del temps –les físiques i les que resten a l’ànima- conformen la nostra existència.

Viure en una societat com l’actual, on predomina la visió de la dona esquarterada, no és fàcil. Pits, culs i arrugues han de conviure amb tasques domèstiques i feines fora de casa, i l’ideal de la dona seductora que està sempre perfecta i a punt se’n va en orris quan arriba la nit i ens despullem de tot el que ens disfressa durant el dia. Potser per això val la pena tancar aquesta disfressa dins l’armari i sortir-ne amb la cara neta, el cos ben lliure i els sentiments a punt. Només així podrem esdevenir les dones que realment desitgem ser.

13 de novembre 2009

Tres voltes rebel

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel".


Avui fa 57 anys que va néixer la Maria Mercè Marçal.


El meu amor sense casa

El meu amor sense casa.
L’ombra del meu amor sense casa.
La bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
Les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu
amor sense casa.
El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa
l’ombra del meu amor sense casa.
Els meus ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles
que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor
sense casa.
El meu amor que s’emmiralla en els ulls que arrelen en el vent
que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa
l’ombra
del meu amor sense casa.

10 de novembre 2009

De secreta vida

Feia dies -o setmanes, o mesos, o potser fins i tot un any- que volia parlar del llibre del Ricard Garcia, De secreta vida. I ara, quan ja molta gent ha dit la seva, doncs em sembla que puc recordar la tertúlia que vam fer amb ell al club de lectura i com ens va agradar i vam gaudir d'aquest poeta que tinc tan a prop, per sort meva.

Què ha estat per a mi De secreta vida?


• Una mirada a allò que m’envolta, una mirada diferent, com si després d’haver llegit cadascun dels poemes hagués de tornar a tenir en compte les olors, els colors, els sorolls... tots els meus sentits, adormits, es posen en funcionament una altra vegada... “la vida exterior”, com diuen els que han comentat el llibre del Ricard, a la primera part, “Geografia”.

• Intimitat, paraules per al lector, xiuxiuejades a cap d’orella, descobrint-me secrets, dient els mots en veu baixa.

• El triomf de la prosa poètica, que m’encanta i em fascina...

• He vist com un escriptor que parla de muntanyes, vinyes, ocells, arbres, dies, minuts, mesos i anys ha fet que dies, minuts, mesos, anys, muntanyes, vinyes, ocells i arbres es moguin i ballin i visquin vides com la meva davant els meus ulls fixats en les lletres estàtiques.

• Tornar-me a trobar amb La Muntanya de l’Ànima (de Gao Xingjian) en versió penedesenca, o garcianenca per dir-ho d’una altra manera, una versió del que és una vida, plena de colors, olors i sons, com he dit abans, i que em parla a mi, que sóc jo però que també sóc tu (No saps on et porta el camí que camines, Llast, p. 24). Com m’ha agradat la tria del pronom! I quantes coses –i cossos- sóc jo, que desconeixia...

• I una altra mirada al que hi ha dins, dins del cos, dins de la nineta dels ulls, dins del moll de l’os, a tocar dels budells, una mirada a tot allò que ens alimenta, al cor que et menjaries de viu en viu, si no fos perquè tant de dolor se’t faria insuportable. I això ho dic perquè quan obres la vida, és difícil tornar-la a tancar sense que res hagi canviat, i, tot el que s’ha trencat en llegir aquesta segona part De secreta vida, ni un déu ni un home ni una dona no ho podran refer.

I aquesta és la força de la paraula.

08 de novembre 2009

Un petonet, com una aranya boja

Avui ha fet un dia d'hivern.
Sort que corren petonets bojos fins i tot pels carrers...



Somni per a l'hivern

A l’hivern, anirem en un petit vagó rosa
amb coixins blaus.
Estarem bé. Un niu de petons folls reposa
a cada racó flonjo.

Tancaràs els ulls, per no veure, per la finestra,
les ganyotes de les ombres nocturnes,
aspres monstruositats, de dimonis negres i llops negres.

Després sentiràs que t’esgarrapen la galta...
Un petonet, con una aranya boja
et correrà pel coll...

I tu em diràs: “busca!” inclinant el cap,
i perdrem el temps buscant aquella bestiola
-que viatja molt.

Arthur Rimbaud (traducció de Ll. Mª Todó)

04 de novembre 2009

9 poetes insòlits: Perejaume

Conegut sobretot com a artista visual, però amb un treball poètic i assagístic sòlid, comparteixo amb Perajaume el paisatge del Montnegre i les hores passades a Sant Pol (no érem junts, per cert)


Els noms ventriloquials

Parlem en nom dels llocs.
Parlem, amb el ferm sota paraula,
sense saber si els noms els són, els llocs,
o bé només els diuen. Sense saber
si són els llocs les terres natives d'aquells noms
o bé les són els seus parlants.
Cel enllà, amb el nom que els fa la veu,
els llocs semblen orejar-se.
Ells ens miren amb un sot a la boca
i nosaltres parlem del seu nom, en el seu nom,
sense saber mai si és això que volen dir-nos.


(20è Festival Internacional de Poesia de Barcelona 2004)

03 de novembre 2009

Pensament

Creus que he de començar
a viure intensament?

30 d’octubre 2009

29 d’octubre 2009

Tantes vides...

Necessito tantes vides
per poder viure
tot el que he deixat de fer en aquesta!
i és per això que, potser, a partir d'ara,
viuré el desig.

28 d’octubre 2009

Autonomia, llibertat, independència

Fa uns quants dies que hi penso, en això de l’autonomia. Tot va començar amb la de la meva filla, que només té dos anys, però que ja en necessita. Sap descordar-se les sabates, fer pipí tota sola i menjar amb la cullera sense ajut, entre altres coses. És obvi que aquesta autonomia seva, que l’ha portat a obtenir una parcel·la de llibertat nova, ens ha posat una mica nerviosos -al seu pare i a mi, vull dir-, perquè és el primer pas cap a la seva independència.

I una cosa et porta a l’altra, com sempre. La llibertat dins la parella, la que ens demanen els alumnes a l’institut–i per la qual no lluiten prou, segons el meu parer-, l’autonomia de centre, necessària per poder autogestionar-nos i portar endavant el nostre projecte educatiu, i aixi podríem seguir... Les persones, els centres educatius, els pobles o el que sigui no hauríem de tenir ningú que ens privés de la nostra autonomia –i per tant de la nostra llibertat i independència-, perquè fer-ho és el mateix que dir: “tu sol no pots”. I això no és cert.

27 d’octubre 2009

Norah Jones


M'agraden les cançons tranquil·les de la Norah Jones, com per exemple aquesta. Que tingueu molt bona setmana.

26 d’octubre 2009

9 poetes insòlits: W.S. Rendra

Poeta indonesi que combina poesia i teatre, sempre ha escrit a favor dels pobres i de les víctimes socials, contra l'abús de poder i la corrupció. Ha protestat no com a activista polític, sinó com a ésser humà i poeta, és per això que molts l'anomenen "el profeta indonesi de la humanitat". I tot això és el que m'atrau d'aquest escriptor, tan lluny i tan a prop.


Les persones pobres

Les persones pobres dels carrers,
que viuen a les clavegueres,
que han perdut les seves batalles
que estan capficades pels seus somnis.

[...]

No digueu que som un país ric;
hi ha massa persones pobres a les ciutats i els pobles.
No digueu que sou rics
si els vostre veïns mengen gats.
Els nostres símbols nacionals haurien de ser els esclops i el calicó.
Ningú no hauria de mudar-se com un holandès,
amb corbata i tot, per trobar-se amb el president.
I no hauria de permetre's a l'exèrcit estossinar els estudiants.

(20è Festival Internacional de Poesia de Barcelona 2004)

nits d'estels

Diumenge al vespre.
Treballo, i mentre ho faig,
penso en els estels.

21 d’octubre 2009

Quimi Portet a Tinta xinesa

Dorm, dorm, dorm
... bona nit amor. Bona nit.


Ho he trobat tan bonic que no m'hi he pogut estar. És un fragment petit de la lletra d'una cançó del Quimi Portet que acabo de llegir al blog Tinta xinesa. Us convido a llegir-la sencera, és preciosa...

20 d’octubre 2009

dues llistes

M’assec a terra i faig dues llistes:
una, de les coses que et separen de mi
i, una altra, de les que t’acosten a mi.
M’aixeco i les estripo.
Llavors, tot és silenci nu.
I en aquella cambra buida,
m’estiro i regalimo desconcert.

19 d’octubre 2009

hi ha dies... i dies

Hi ha dies, com avui...
...toques sostre amb la mirada
però, per no perdre el costum,
continues endavant. Sense por,
sempre endavant.

18 d’octubre 2009

Molt bé, mama!

Com passa algunes nits, la meva filla ve a dormir amb nosaltres. Prop de les tres de la matinada em llevo per anar al lavabo i de sobte ella també apareix allà, palplantada al marc de la porta, amb la pipa en una mà i el conillet amb el que dorm a l’altra. “Què fas, mama?”, “un pipi”, li responc mig adormida. “A veure”, em diu tota decidida. S’acosta i observa amb els ulls ben oberts, “molt bé, mama!”, em felicita tot picant de mans i somrient de satisfacció. “Anem a dormir?”, li dic. “No”, em contesta, “ara vull bibi”. Fem cap a la cuina i li preparo un biberó de llet amb cereals, mentre ella hi passeja el conillet i li va ensenyant tot el que hi ha. Tornem al llit, ben decidides a dormir –o com a mínim això em penso. “Ara tinc pipi, mama”, em diu al cap d’uns moments d’haver tancat el llum. Ens llevem i tornem al lavabo, aquest cop sóc jo que li dic tota contenta “molt bé, cuca! Ara sí que tornem al llit, oi?”. Però no pot dormir, estossega i es remou entre els llençols una bona estona fins que li proposo que prengui un xarop per a la tos. “Sí, mama. És dolent?” em pregunta. És dolentíssim, però jo li contesto que no, que és ben bo. Se’l pren tota decidida i fa “mm, sí és bo, sí”... tot és qüestió de suggestió... Quart intent, aquesta vegada té picors a les cames. Torno a obrir el llum i és cert, estan plenes dels granets típics de la pell atòpica. M’aixeco per anar a buscar una crema que la calmi una miqueta. Mentre li poso, abraça el conillet i comença a tancar els ulls, en pocs moments es queda dormida. I ara que ja no té gana, ni pipi, ni tos, ni picors i que respira com un àngel, s’estira i ocupa mig llit i tot el meu coixí. Però no passa res, com que estic ben desvetllada, m’aixeco –entre una cosa i l’altra són més de dos quarts de cinc- i em prenc el primer cafè del dia –o de la nit?.

16 d’octubre 2009

ànimes, on són els vostres cossos?


Un company de feina –i vull creure que també amic- un dia ens va proposar de fotografiar-nos tots plegats el melic... sí, sí, el melic. I molts de nosaltres ho vam fer! Va ser tan divertit i tan extraordinari compartir-los... a la feina, sí... I això ho he recordat no fa gaire quan parlava amb un altre gran amic de melics, precisament.

I com que pel principi d’atracció que mou el món una cosa porta a l’altra ... doncs he rumiat que, segurament, darrera totes aquestes ànimes que formeu part de les meves nits insomnes –moltes de vosaltres, també, lladres d’hores de son- hi ha cossos de totes mides, formes i colors. Us faig arribar una mostra petita del meu, tenint en compte que l'antiga foto del melic està totalment desfasada.

I què hi ha dels vostres ulls, dits, peus, espatlles, esquenes...? us animeu a mostrar-ne alguns al blog?

15 d’octubre 2009

9 poetes insòlits: Leopoldo María Panero

Una de les veus més originals i potser també més marginals de la literatura espanyola, ha passat bona part de la seva vida internat a hospitals psiquiàtrics a causa de l'esquizofrènia que pateix. Pere Gimferrer va dir d'ell que "És l'únic de nosaltres que pot ser un Byron o un Shelley".


Poemas de la locura seguidos del hombre elefante

¡oh! Dáctilo
¡oh! Anapesto ¡oh! Yambo
Breve, larga, larga, larga/larga, larga, larga
Breve, larga
¡oh! Métrica latina, métrica de cantidad, azul de la sílaba
[mejor que Cabral,
¡oh! Ritmo del silencio y flor de Catulo
-Ameana puella defututa-
Estoy cansado de la vida y de la de aquellos que vendrán
[después de mí

Como Eliot dijo:
Y la vida se pudre en mis pies
Y acaricio la rosa de la Virgen

Como rosa del silencio y de la nada
Loza herida en el suelo para ilustrar la tumba

(20è Festival Internacional de Poesia de Barcelona 2004)

12 d’octubre 2009

Mira que eres canalla, Aute


Avui a aquestes hores només em queda escoltar la versió que fa el León Gieco del tema De Paso, del mestre Aute. Compte amb el pensament, que corri lliure...

08 d’octubre 2009

La voz dormida

A vegades és ben cert que l’univers conspira amb nosaltres –i no contra nosaltres- per alguna raó desconeguda. I això ve a tomb perquè, en pocs dies, persones i fets relacionats amb la política m’han vingut a trobar –per dir-ho d’alguna manera. El cas és que el meu cervell ha anat d’aquí cap a allà, i s’ha omplert de paraules, d’idees i de llibres. Un d’ells ha estat el del Manuel Vázquez Montalbán: Marcos: El señor de los espejos, un document excepcional sobre la trobada que va mantenir l’autor amb el meu admirat i estimat subcomandante Marcos a la selva Lacandona. Aquest, però, es mereix una entrada pròpia –algun dia. Perquè avui en aquest post vull parlar d’una altra de les obres que m’han rondat: La voz dormida, una novel•la de l’escriptora i poetessa Dulce Chacón.

La voz dormida té com a protagonistes dones republicanes empresonades a Las Ventas en acabar la guerra civil espanyola, i totes les històries que apareixen al llibre estan basades en fets reals. Es tracta, per tant, d’un document excepcional de les veus silenciades, un document sobre la repressió i la política del terror que el règim franquista va imposar després de la guerra.

La novel•la es divideix en tres parts, amb capítols curts i intensos. Cadascuna d’elles es tanca amb un document oficial: la primera, el part oficial de la fi de la guerra; la segona, amb el part de la condemna de la Tensi, un dels personatges més tendres del llibre; i la tercera, amb les instruccions de la llibertat condicional de Paulino. Chacón utilitza un estil directe, entenedor, molt poètic, amb metàfores potents i frases curtes que reprodueixen encertadament alguns moments de tensió, de malaltia... no li cal descriure gaire perquè són paraules carregades d’emoció.

He trobat absolutament corprenedor el punt de vista femení que utilitza l'autora, i com destaca el protagonisme de les dones en la lluita clandestina. Parteix d’històries (en minúscula) per explicar la Història (en majúscules) però, sobretot, atorga veu als vençuts i a les vençudes, i això és el que potser més m’ha agradat perquè, com molt bé diu la mateixa autora “el olvido es una enfermedad. La persona que no tiene recuerdos no se tiene a sí misma. La desmemoria es un problema muy grande para un país”.

I encara n’hi ha més... Perquè Chacon m’ha fet reflexionar no només sobre la dona republicana que va perdre la guerra, sinó sobre totes les dones que van perdre els drets civils guanyats durant la República, per acabar relegades a l’àmbit domèstic (la Sección Femenina ensenyava la dona a ser mestressa de casa, descans del guerrer i àngel de la llar). I, malauradament, crec que aquesta pèrdua l’arrosseguem fins ara, que hem de demostrar constantment la nostra vàlua en el camp professional.

No puc acabar sense destacar alguns dels valors que reflecteix la novel•la, com ara la solidaritat, la dignitat o el fet d’anteposar els interessos col•lectius als individuals.

Per tot això, i pel que ens devem com a ciutadans i ciutadanes i com a persones, no podem oblidar. I sí, amic, t’ho torno a dir: “venceréis, pero no convenceréis”.

06 d’octubre 2009

Política, literatura i vida

Després del cas SMSirera, penso que no hi ha res més per afegir, simplement recordar les paraules del Juan de Mairena (Antonio Machado):

"Al hombre público, muy especialmente al político, hay que exigirle que posea las virtudes públicas, todas las cuales se resumen en una: fidelidad a la propia máscara, reparad en que no hay lío político que no sea un trueque, una confusión de máscaras, un mal ensayo de comedia, en que nadie sabe su papel. Procurad, sin embargo, los que vais para políticos, que vuestra máscara sea, en lo posible, obra vuestra, hacéosla vosotros mismos, para evitar que os la pongan –que os la impongan- vuestros enemigos o vuestros correligionarios; y no la hagáis tan rígida, tan imporosa e impermeable que os sofoque el rostro, porque más tarde o más temprano, hay que dar la cara.”

04 d’octubre 2009

Insomnes que fugen

Et desvetlles una nit,
passeges, acotes el cap i escoltes.
No hi ha res, només silenci,
i tot passa com a la cançó.
Respires suau;
et preguntes qui ets, i com hi has arribat.
I quan.
I per què.

Seus una estona al costat del llitet.
I et respons.
Després, penses en altres coses.
M’agrada qui és.
I somnies, per què no?
I tot passa, una altra vegada, com a la cançó.

29 de setembre 2009

9 poetes insòlits: Josep Ramon Roig

Aquest poeta tortosí pertany a la poesia de tradició oral i la seva obra és més aviat per ser sentida i no llegida, per això és molt recomanable llegir aquest poema en veu alta, tot i que, si ho feu, no me'n faig responsable del que pugui pensar qui us escolti.

Espai mascle

Espai mascle
espai mascle
(espaiet!)
espai mascle
espai mascle

espès mascle
espès mascle
espès mascle

clos mascle
clos mascle
clos mascle

(espaiet!)

mà mascle
mà mascle
mamascle
mamascle
mamascle

manxa mà!
manxa mà!
manxa mà!

asclamà!
asclamà!
encesa mà!
encesa mà!

espèssama
espèssama
espèssama
espèssama

mà mascle
mà mascle
mamascle
mamascle
mamascle
mà mà mà
maa maa maa
aa maa mar!

(20è Festival Internacional de Poesia de Barcelona 2004)

26 de setembre 2009

la dona que torna a l'escoleta

Finalment ho ha fet. Ara, però, els pensaments no la deixen descansar tranquil•la. Sap que ha comès un acte inconfessable, sap que, potser mai més, no podrà tornar a mirar cara a cara la gent amb aquella honestedat que en resulta de la consciència neta, de l’ànima pura, de l’innocent.

No hi havia cap altra solució: ningú no se n’hauria fet càrrec d’ell. En aquest món de bojos, tal vegada no hi ha lloc per als dèbils, per als infants desprotegits, per als malalts. I ha estat ràpid, molt ràpid d’enllestir. Només ha calgut una xeringa carregada amb 3 mil•lilitres. L’infant s’ha defensat, una estona. Després, tot ha estat calma.

Excuses, justificacions... a qui vol enganyar? a qui vol persuadir? Quan s’ha presentat a la llar d'infants, amb el nen encara tremolós, una mirada inquisidora i penetrant de la mestra ha estat obviada amb la seguretat que proporciona al criminal el fet de saber que ningú, ni tant sols aquella dona malvada, ningú, repeteixo, no ho sabrà mai. Només ha quedat el rastre, gairebé imperceptible, del Dalsy a la samarreta tacada del petit Francesc.

21 de setembre 2009

9 poetes insòlits: Anne Waldman

L'Anne Waldman és una escriptora performer i una de les veus experimentals més imponents d'Estats Units. Avui, el post del Toni Sala m'ha fet pensar en alguns dels seus versos. A vegades, no ens cal un poema sencer per reflexionar sobre el que ens envolta...


Peces d'una hora
Una dona no es desvia mai
del camí de l'armari de la roba neta.


(...)

(20è Festival Internacional de Poesia de Barcelona 2004)

15 de setembre 2009

9 poetes insòlits: Eva Runefelt

Sentiments d'avui...

Buidor

El temps s’enganxa com un paper fi sobre els moviments
La reunió queda, sense gent, derivant endavant i
endarrera
No saber on s’està
La Buidor, es pot travessar amb la mà
Una remor que destapa, la lleugera pressió
D’un record
Ara et mous

(20è Festival Internacional de Poesia de Barcelona 2004)

08 de setembre 2009

vivim la Festa de la fil·loxera


Aquest any, més que mai, vivim totes les coses bones d'aquest món, i avui toca Festa de la fil·loxera. Sant Sadurní torna a ser groc, i per molts anys!

03 de setembre 2009

somnis senzills

Avui t'he somniat.
Ha estat un somni senzill, pla, absolut.
No ens dèiem res, era de nit.
Quan has marxat, m’he quedat sola.
I en la soledat, he pensat en tu.

27 d’agost 2009

la dona que es va morir de por

Eres allà, mort, et vaig veure a prop;
allà, palplantada, davant la meva filla.
Eres tu o era jo, qui cridava?
La por, encara, enterboleix els records.



PS: El dilluns un gos va atacar la meva filla de dos anys. Tot i que sembla que està bé, encara no puc ni parlar-ne, però sí que he pogut escriure les ratlles anteriors, suposo que tot anirà sortint poc a poc...

13 d’agost 2009

l'estiu em trasloca

Tinc un gen perdut, dislocat, boig, traslocat.
A vegades el miro, i ell em pica l’ullet.
Diràs que no pot ser, és cert, però és.
El doctor Jiménez ho sap, més bé que no pas jo,
que tinc un gen traslocat, perdut, boig, dislocat,
i, per sort, -i malgrat tot- equilibrat.

23 de juliol 2009

l'home que somnia cunyades

Una altra reposició de l'estiu. Aquest minirelat el vaig escriure un agost, però el vaig penjar al blog un mes de març i va passar desapercebut. A veure si ara, que ha tornat la calor, us crida més l'atenció...

L’habitació és plena d’una penombra refrescant. Pels foradets de la persiana s’escolen petites gotes de llum ardent que es reflecteixen a la paret del fons, on es troba el capçal del llit, antic, de fusta, amb barrots arrodonits i sinuosos, com el cos nu de la dona que entra silenciosament per la porta de la cambra i rellisca amb cura entre els llençols blancs, de cotó, perfumats, entre els quals es troba l’home que somnia cunyades. Està ajagut de costat, amb una mà a la cara, entre el coixí i la galta dreta, i l'altra entre les cuixes, viva, amb un sospitós moviment ple de temptacions antigues. L’home mira cap a l’armari, a la banda oposada de la porta, i és per això que no s’adona que hi ha algú darrere seu fins que els llavis de la visitant freguen delicadament la seva orella esquerra i deixen caure, com gotes d’aigua, paraules dolces, meloses, delicades: “sóc la dona dels teus somnis”.

L’home fa un bot del llit i es porta una mà al pit, realment sembla que ha sofert un ensurt terrible, amb veu de tro deixa anar un perl’amordeDéu i s’aixeca com un esperitat, com si hagués vist un fantasma, tot i que només ha visualitzat la seva cunyada, despullada, dins el seu llit de migdiada.

–Per l’amor de Déu– repeteix –es pot saber què hi fas tu, aquí? –. Ja t’ho he dit –s’explica pausadament la visita inesperada– sóc la dona dels teus somnis, tu m’has fet venir, òbviament–. L’home, tot i l’ensurt, encara està mig adormit i no ho acaba d’entendre. Ell només veu la seva cunyada, en pilotes, al seu llit, xixiuejant-lo a l’orella, amb un posat molt sensual, amb els llavis pintats i el cabell deixat anar. Està boníssima, sí, però és la seva cunyada, la germana de la seva dona, concretament.

–Jo no t’he fet venir–. La cosa es complica, i l’home comença a suar, malgrat el ventilador que hi ha sobre els seus caps i que deixa anar un aire càlid i humit. Els seus cabells, foscos, s’han enganxat al clatell i el llençol que havia arrossegat durant la seva fugida a l’extrem oposat del llit ha caigut totalment a terra, deixant veure uns calçotets inesperadament moderns, tipus boxers, ratllats, que li donen un cert aire molt masculí i atractiu, opina la dona dels somnis. –No et pensis el que no és, potser sí que t’he mirat durant el dinar, però no volia dir res, t’has equivocat, i si t’he fregat la cuixa ha estat de manera inconscient, t’ho juro–. L’home s’està posant nerviós perquè la seva cunyada continua estesa al llit amb el cap repenjat sobre el braç esquerre, amb l’altre braç sobre el maluc, somrient condescendentment, com la maja desnuda però a la seva habitació de matrimoni, cosa que fa posar els pèls de punta a l’home, que només pensa en la possibilitat que aparegui la seva dona per la porta d’un moment a l’altre.

–No et posis així, no és el que sembla, home, relaxa’t– la dona somriu, divertida, està clar que s’ho està passant d’allò més bé– t’estic dient que sóc una dona de somni, dels teus somnis, encara no ho entens?–. L’home que somnia cunyades es frega el cap amb la mà esquerra, mentre es passa la mà dreta per la cara per recollir la suor que comença a gotejar a terra.

–Au, va! No em prenguis el pèl, si entra la teva germana per la porta ni a tu ni a mi ens quedaran ganes de somniar, saps?–. La dona suspira profundament, s’estira com una gata i deixa anar tota la seva nuesa dins la cambra matrimonial.

–Com ets, eh? Bé que hi pensaves, en aquell moment, quan em refregaves les cames per sota la taula mentre dinàvem. Però t’ho torno a repetir, sóc una dona de somnis, dels teus somnis, per ser més exactes, o sigui que sóc la teva responsabilitat, a mi no em miris, jo no tinc res a veure en tot això. Mai no m’he pintat els llavis vermells, ni porto aquesta colònia tan dolça, ni –per descomptat- em presento al llit dels meus cunyats, despullada, durant l’hora de la migdiada.

Ara, l’home es frega la cara amb les dues mans i intenta posar en ordre els seus pensaments, però la por és més forta del que pot controlar i és per això que, en un intent desesperat d’entendre la dona, sobtadament i amb una força descomunal es pessiga el braç gairebé a l’alçada de l’espatlla, bastant més amunt del colze, però no sent res, res en absolut.

–Ho veus?– li diu la dona, una mica més sòbria que abans– ets dins el teu somni, com jo mateixa. No tinguis por, la meva germana no apareixerà per la porta, si no és que tu la fas venir, evidentment–. L’home es mira el braç, astorat, no veu cap conseqüència del que acaba de fer, i comença a dubtar de si realment està despert i de si la seva cunyada és només dins el seu cap.

–I doncs? – pregunta la dona, amb un somriure provocador– tu diràs que ve a continuació–. L’home s’acosta tímidament al llit i, amb precaució, seu al costat de la dona, col•locant el llençol gairebé entremig dels dos, a mode de frontera. I pensa, pensa que els somnis, somnis són.

22 de juliol 2009

Lluna

Potser et penses que ignoro el que et diré ara:
quan ells van trepitjar la lluna, jo encara no havia nascut.
I és per això que ara enyoro no haver estat allà:
enyoro no haver vist el mar de la tranquil•litat,
no haver somniat amb xais elèctrics,
i, sobretot, no haver reconegut totes les paraules
del teu diccionari:
Ovella, Falcó, Gol, Davanter, Hora, Temperatura,
Pas, Telèfon, Cabells, Filet.

16 de juliol 2009

Ocosingo

A Ocosingo no hi ha temps,
el Temps se l’ha endut el vent del sud.
A Ocosingo vam esmorzar tortilla amb ous remenats,
i una brossa de palla s’escolava al got de l’aigua.
M’agrada recordar els dies que vam passar allà,
els camins de terra i la pols de les cadires
d’aquella terrassa del Bar, l’únic que hi ha a Ocosingo.

11 de juliol 2009

Pensacola

Trobo a faltar Pensacola.
No hi he anat mai, això és segur,
i no sé quan hi tornaré.
Pensacola té platges de sorra fina,
acostumàvem a estiuejar amb les onades,
i un sol negre ens tapava les cares.
No hi he anat mai, això és segur,
i no sé quan hi tornaré.
Ahir ja vaig trobar a faltar Pensacola.

08 de juliol 2009

la poesia no vol adeptes, vol amants

Vols amants?
Vine, anem, passa
i reposa.
És la raó de l'estiu.

Ho he sentit bé?

Frases escoltades aquesta tarda al parc, ple de canalla i de mares assegudes en un banc, menjant pipes i llençant les closques a terra:

però es pot saber què us ensenyen a l'escola?

Jo, si convé, li dono un bolet. Nen! T’he dit mil vegades que no es pega!


És cert, Ramon, el temps és circular, o concèntric, o com sigui que ho vulguis dir...

01 de juliol 2009

Comencen les vacances?


Compte,
no oblidis.
A l'altra banda,
asseguda,
hi ha una persona,
que escriu.

25 de juny 2009

Viure pels altres


Indiferència.
I, a vegades, definició.
És el que t’envolta.

22 de juny 2009

Per què el blog es diu nebuloses?


Per contestar la pregunta, he de fer una reposició de l'estiu, és a dir, he de tornar a publicar el primer escrit que vaig enviar en començar el blog. Em pensava que això del blog només seria un exercici pràctic per proposar-lo als alumnes, però s'ha convertit en... no sé ben bé, un ull que tot ho vol veure? ja m'ho direu:

L'home que regala pedres

L'home que regala pedres no sóc jo, sinó un amic. Jo, per dir-ho d'alguna manera, sóc la mare secreta de la noia que somnia peixets de colors, bombolles d'aigua i bastonets de pa. I així podríem continuar fins arribar als moments més definitius de la meva existència, però no és aquest el moment.

La primera vegada que ho va fer, em va sorprendre que fos una pedra ploranera i, malgrat això, ambiciosa. Coronada amb un barretet d'un metall moldeable, la seva ànima es delia per copsar l'instant. En girar-la, vaig trobar un ull plorant un altre ull, i la pedra es va créixer per uns moments. L'home que regala pedres em va prevenir contra ella, contingudament, com és ell. Les pedres amb ànima melangiosa -em digué- com és ara aquesta, sempre volen ser més que els seus propietaris, no facis veure mai davant seu que et captiva.

El cert és que vaig esdevenir presonera durant molts anys d'aquella pedra sorneguera, que m'observava des del seu lloc a l'estudi, fent veure que no sentia, ni veia, ni olorava res del que es cuinava allà. Fins que un dia blau, i violent, de primavera -el recordo bé- em va arribar la segona pedra, delicada, senzilla, bellíssima.

Vaig col•locar la pedra amb ànima pura al costat de la primera, sense adonar-me del que feia. Només puc dir, en defensa meva, que mai no m'hauria imaginat del que pot ser capaç una pedra. Aquell ull viu, aquella nebulosa de contorns imprecisos, porfidiosa i extremadament llesta, va ser incapaç de resistir la temptació de corrompre-la. I altra vegada, al llarg de més i més anys, vaig haver de carregar amb les orgies entusiastes de dues pedres convertides, després d'un seguit de crisis espirituals, en dues veritables harpies.

Després vingueren moltes més. La generositat de l'home que regala pedres no té límit, i és per això que el seu cos pot albergar el màxim de sentiments possibles i que, sense saber-ho, ens delecta gairebé cada dia amb la contemplació de les nostres pròpies virtuts. He de dir, però, que no he tornat a trobar cap altre esperit inquiet com el d'aquelles primeres peces i penso, cada dia més, que no va estar una casualitat, sinó més aviat una causalitat i que, gràcies al meu amic estimat, vaig poder assistir a un encontre que, probablement, ja estava predestinat.

I els vostres blogs, per què es diuen com es diuen?

15 de juny 2009

Afany de viure

Ja que ho preguntes, et diré:

Llegeixo a favor teu,
escric, també, contra tu.
Els ànims tendres d’ahir
seran, probablement, demà, paraules meves per a ella.
Escric, doncs, i llegeixo, per a mi, contra mi.

12 de juny 2009

la dona que admira Klimt


Tria de mots i
llums de colors.
Potser cal res més,
per ser mare?

10 de juny 2009

viure, somniar, potser escriure



Somniar cada nit un conte diferent,
viure cada dia amb el somni nocturn,
escriure, potser, tal vegada,
un somni.

02 de juny 2009

la dona que observa formigues


Què en feia, d'anys, que no em parava a observar la tasca laboriosa i feixuga de les formigues... però ara, amb la meva filla, hi passem moltes estones i ella, amb la seva curiositat inacabable, m'ha fet recordar aquells moments de la infantesa, asseguda a terra amb dos o tres dels meus germans... Aquests dies, a l'institut, tots ens hi semblem una mica, a les formigues...

Les formigues
trafegueres,
bellugoses
i feineres,
que caminen
en fileres,
arrepleguen
a l'estiu
les llavors escadusseres
que han pispat
de les garberes;
les traginen
per dreceres
i les guarden
dintre el niu

Àngels Garriga

28 de maig 2009

Isabel-Clara Simó, quin tros d’escriptora!


Torno de la biblioteca a peu, olor forta de gessamí pels últims carrers pròxims a casa i una brisa fresca que agraeixo després de la calor i els nervis durant la tertúlia. Penso en tot el devessall de paraules que acabem d’escoltar, la Isabel-Clara Simó, quin tros de dona i d’escriptora!

Ens ha fet, primer, una explicació magistral de la novel•la que hem llegit, La salvatge, de com la va gestar i del que volia transmetre: parlar de l’amor possessiu. Ha detallat cadascun dels ingredients que va utilitzar per elaborar-la i de com va cuinar-los: el personatge del Quim, superior i amb el poder suficient per posseir la Dolores, una noia jove, anodina, i la Victòria, la dona vulgar però amb sentit comú suficient per fer de columna sostenidora de la relació Quim-Dolores; l’escala maçònica que metafòricament pugen els personatges a través dels capítols fins arribar a la mort de la Victòria i comença els descens que es completa amb un final que redimeix el Quim i allibera la Dolores; el llenguatge poètic i l’estil construït amb monòlegs i parèntesis que recullen els pensaments més secrets i interiors dels personatges...

I llavors hem anat enraonant, enraonant i la tertúlia –perquè ho ha estat de veritat, els clubaires i els oients han participat activament- ha esdevingut, a més de tertúlia literària –altres personatges d’altres llibres seus, elogis al seu últim llibre Els racons de la memòria, el paper de les dones escriptores i de les dones lectores-, un reguitzell de comentaris lúcids, intel•ligents i esplèndids sobre política, sobre la societat actual, sobre l’ensenyament...

Gràcies, Isabel-Clara, per la teva lucidesa, per la teva espontaneïtat, franquesa i rotunditat a l’hora de parlar de literatura, de sexe, dels homes i les dones, dels oprimits i dels que no tenen res, del país i de la llibertat. Que per molts anys més en puguem gaudir.

21 de maig 2009

Desig (o no)

No sempre sabem trobar el desig precís...

Això diuen que era una dona molt pobra, molt pobra i molt sacrificada. Un dia es disposava a fer una sopa de quasi no res per a la seua família i, en passar el drap per la cassola, va aparéixer dins un gnom.

-Demana'm un desig i te'l concediré -digué el gnom.

Però aquella dona tan pobra no tenia ja cap desig. I com que era tan pobra, no contestà i va incorporar el gnom a la sopa.


Josep V. Marquès, Amors impossibles

18 de maig 2009

La dona que espera un fill


La dona que espera un fill té un nom, i unes mans grans, llargues i primes, que acaronen suaument la capsa, les agulles, els botons. Avui, aquesta dona es mira sorpresa els pits i la panxa, més avall del melic, i tanca els ulls lleugerament per imaginar-se la criatura, i li canta fluixet, gairebé xiuxiuejant, perquè no s’espanti, perquè no marxi. Només queda per fer un homenatge als nombres. I és que avui les xifres són molt importants: 12 anys, 250 mUI/ ml, 3 de juny, 9 mesos.

Mentre canta, la dona que ja sap que espera un fill remena un cosidor fet de fil d’or, i busca, secretament, botons de la mida d’una formiga, perquè els ha d’enfilar en una jaqueta molt petita, breu, gairebé minúscula. I ara tot serà petit, i breu, i minúscul, i els minuts seran llargs, i profunds, i feliços. I en respirar fons sent un dolor dins el pit que sembla ser una mena d’avís de l’enhorabona futura.

Cintes de gafets es mesclen i barallen amb fils de cotó i els clips cobreixen sense cap ordre els didals de diferents mides, perquè ara tot serà desordre, i mescla, i una barreja de les emocions perdudes durant anys. I trobades, finalment, com els botons o els didals daurats, dins un cosidor.

13 de maig 2009

l'home que es donaria a qui el volgués


encara impregnada de la visita del dissabte...

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me; com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, però que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.
JOSEP PALAU I FABRE


Afortunadament, em puc donar cada dia una miqueta als altres, no hi ha res millor...

09 de maig 2009

la dona que és vora la mar. Fundació Palau


Avui, a Caldes d’Estrac, els membres del club de lectura hem pogut gaudir d’un grapat de versos, recitats esplèndidament per l’Anna Maluquer, corresponsal poètica, com a ella mateixa li agrada definir-se; d’un itinerari literari per la vila i la vora del mar, i d’una visita breu però intensa a la Fundació Palau, on, a més de la col•lecció de pintura permanent del Josep Palau i Fabre (Picassos, Nonells i Palaus i Oller en barreja original amb Perajaumes i Yagües, entre d’altres), s'hi pot trobar l’exposició temporal d’escultures de bronze d’Apel•les Fenosa, l’espiritualitat de la matèria, fins al 21 de juny. Tot plegat un dia brillant, humit i refrescant per al cos i per a l’ànima. I doncs això, vora la mar.

Al cim d’un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l’astre rei cap al ponent declina,
me’n pujo a meditar.

Ab la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells, en eixes ribes,
que m’ha aterrat lo vent,
ab ses torres i cúpules altives
de vori, d’or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons:

vaixells que ab veles i aparell s’ensorren
en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
del sol al primer raig:

idees que m’acurcen l’existència
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que s’endú ab l’essència
l’emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
digueu-me: què voldran?

Ab les del mar o ab les del temps un dia
tinc de rodar al fons;

per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?
Per què escriure més versos en l’arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré ab estels?

JACINT VERDAGUER

07 de maig 2009

La dona que va ser home en una altra vida

La dona que va ser home en una altra vida no sap exactament que és el que li passa, però ha començat a sospitar-ho arrel de l’últim cop que va fer l’amor amb el seu marit, ja fa més de dues setmanes. No és que tingui cap pensament concret ni cap idea estranya, ni tampoc no ha llegit res que parli de la reencarnació, dels móns paral•lels o del poder de la física quàntica. Simplement, té percepcions.

A vegades, per exemple, la dona es desperta amb la sensació que té entre les cuixes alguna cosa més que la seva mà agafada fortament a la banda interna del pijama, en actitud desafiant, violenta, estremidora. No té ganes de plorar, sinó de riure bruscament i de sacsejar aquell penis invisible que de cop i volta es torna esfereïdor i massa real per ser cert. No té por de res, llavors, ni tan sols té por d’Ell.

La dona que es pensa que va ser home, i que no sap quina serà la seva pròxima reencarnació, té una germana gran que li fa la vida impossible, una germana que molt bé podria haver estat una mena de gos guardià en la seva vida anterior, o potser el seu propi gos quan era un homenot gras i baixet, amb un bigoti fi i delicat i amb unes mans grolleres. Tot això ella s’ho imagina quan pensa en aquesta possibilitat, i no pas perquè hagi tingut cap somni premonitori ni cap visió inquietat, simplement sent que les seves mans no li pertanyen, que són massa petites per a totes les coses que necessita fer, abraçar, agafar o retorçar. Sovint, mentre va passejant pel carrer, es fixa en el clatell de la dona que camina davant seu i l’envaeix un sentiment plaent en imaginar-se la possibilitat d’acaronar amb els seus dits aquell coll, i encara més quan els estreny amb força fins a deixar-hi les empremtes marcades al voltant, talment com si es tractés d’un collaret fet de petjades liles.

Però aquests moments passen com si fos dins un somni, i quan acaben la dona torna a ser una dona feliç qualsevol, d’aquelles que estenen la roba al terrat i fan el dinar per als seus marits sense fixar-se en l’estona que porten a la cuina. I val més així, perquè Ell no consentirà que cap home s’interposi en les seves vides, cosa que la dona entén perfectament. Perquè aquest és un altre exemple, ella és capaç de posar-se en el lloc del seu home, d’entendre els seus sentiments, de copsar l’instant en què està a punt de perdre els nervis, quan plega el puny i la mira fixament, contingudament, tristament fins i tot. I llavors la dona recorda; vagament recorda aquella fúria que es belluga inquieta i veloç des del fons del cervell i recorre l’esquena, fins al clatell, fins a les mandíbules, quan les dents cruixen i les espatlles es tensionen i un rampell volador acciona el braç i el puny cau solitari i corprenedor en la galta de la dona que va ser home en una altra vida. I és això el que ella comprèn, no tant el fet en si mateix, sinó la sensació, l’emoció del moment, l’alleujament que segueix el cop, el descans final.

Ja fa més de dues setmanes que la dona va fer l’amor amb el seu marit. I no pas perquè ella ho vulgui, o no ho vulgui. Afortunadament, té clar que no és ningú per demanar o desitjar res. Ell sempre li ho recorda, això, que ella és un tros de merda i calla la boca perquè si la tornes a obrir ja te la tancaré jo d’una hòstia. Quan la dona sent aquestes paraules el mira amb els ulls bens oberts i fins i tot la boca oberta, però paralitzada. Les paraules es queden a la gola i no volen sortir, malgrat que volten i volten dins el seu cervell, paraules com ara ets un cabronàs de merda i jo sí que et trencaré les dents amb un cop de puny. I quan la dona sent tot això en el fons del seu cap s’adona que no és la seva veu la que està sentint, sinó una de forta, greu i segura, la veu d’un home fort, greu i segur d’ell mateix, d’un home com Ell?

03 de maig 2009

La dona que es guareix amb haikús

Ha trobat aquell llibre de casualitat, mentre passeja distretament per la llibreriapapereriaunamicadetot Abacus Cooperativa, la del carrer Àusias March. Hi ha arribat amb l’autobús, gairebé sense voler, més aviat com una equivocació, en baixar un parell de parades abans del seu destí. Quan s’ha adonat, els seus passos ja l’han conduït fins a la porta de la botiga i, un cop allà, empesa per les gotes que tot just comencen a caure del cel, decideix entrar a fer-hi una ullada.

Sempre és agradable moure’s entre el material de papereria que hi ha exposat: quaderns de totes formes i colors, d’anelles, de grapes, de ratlles, de quadres, amb fulls blancs, de colors, reciclats, din A 3 o din A 4; bolígrafs normals, de punta fina, de punta gruixuda, de la marca Pilot-Ball i Pilot GP, vermells, negres, blaus, verds, en paquets de dos o de tres, individuals, amb recanvi o sense; cartolines grans, petites, de colors diversos i de mides diferents; papers de seda, vegetal i xarol; Tippexs i Post-its de molts colors. I això és només una petitíssima mostra de tot el que s’hi pot trobar.

Generalment, la dona que es guareix amb haikús es passa moltes estones contemplant tots aquells objectes, triant un retolador vermell o buscant una llibreta adequada per anotar el que sigui. És tan tranquil•litzador començar un quadern de fulls blancs, escriure-hi lletres rodonetes i perfectes amb un bolígraf negre de punta fina, irrompre ordenadament en aquella monòtona harmonia monocrom i marcar les paraules amb seguretat, rectes, decidides, contundents... Avui, però, fa una ullada breu i de seguida baixa les escales que condueixen a la planta baixa. Fa massa dies que res no és segur ni ordenat.

Passejar entre llibres, en canvi, continua sent relaxant. O com a mínim, això és el que sent en aquells moments i, després de constatar que fora ha començat a caure una pluja fina i persistent que l’allunya del seu propòsit inicial de caminar pel port, gairebé amb una sensació d’alleujament ha pensat quedar-se una estoneta, si més no fins que el temps decideixi què vol fer amb ella exactament.

Exemplars de l’últim Harry Potter destaquen a la taula on s’exposa tota mena de literatura juvenil. La dona que es guareix amb haikús deixa enrere aquest prestatge i el de poesia i es dirigeix a la taula de la narrativa de ficció. Moltes obres es fan nosa les unes a les altres en un batibull de paraules inintel•ligibles; títols coneguts es barregen amb d’altres totalment desconcertants. Potser hi ha anat massa aviat, potser el seu cervell encara no està preparat per enfrontar-se novament a la paraula escrita.

Una veu familiar l’ha sobtat i es vol decidir ràpidament entre les dues obres que sosté a les mans. Es gira amb precipitació i fa unes passes furtives; no vol pas trobar-se amb ningú conegut ni donar cap explicació de res que no sigui extremadament necessari. I és llavors, en ensopegar amb el prestatge de poesia, que li ha saltat literalment als peus el llibre de haikús. Com que no el pot recollir a temps, perquè encara té les mans plenes de paraula, l’exemplar cau a terra amb una tranquil•litat esfereïdora. De seguida, reordena mans i llibres i és lliure per poder agafar, obrir i observar el que conté aquell exemplar de color fúcsia amb lletres negres i signes xinesos a la portada.

Sí, gràcies a qui l’hagi enviat, perquè és exactament el que necessita. Poemes breus de tres versos, amb una forma mètrica determinada però no intocable, pel que sembla a primera vista, que contenen descripcions delicioses, brevíssimes, d’alguna escena relacionada amb la natura o les estacions de l’any. Simplement el que està succeint en aquell moment, en aquell lloc. Tal com és el seu sentiment, en aquell lloc, en aquell moment, fugisser, immediat, com les seves passes, com la seva tristor.

Ha sortit de la llibreria amb una empenta diferent, i somriu en veure que un sol tímid ha fet aparèixer l’Arc de Sant Martí entre les gotes de pluja que encara s’escapen dels balcons antics i plens de flors d’aquell carrer, on abunden les botigues de roba amb rètols de “venda al major”. El temps l’acompanya i això ha de ser bo per força. També ella sent dins seu un petit arc de colors que il•lumina un tros minúscul de la seva ànima.

26 d’abril 2009

L’home que s’escolta a si mateix

Avui l’han vist i l’han sentit, a l’home que s’escolta a si mateix. Potser fa riure una mica, és cert, perquè mentre parla i fa veure que contesta la pregunta d’una alumna, infla el pit i somriu lleugerament pensant, tal vegada, en la seva veu harmoniosa i profunda, mentre l’alumna l’observa amb ulls oberts i, el neguit de ser davant seu, la fa moure’s d’una banda a l’altra, recolzant el pes del seu cos ara en aquest peu ara en aquest altre, incòmoda tal vegada per la poca atenció que en realitat rep d’aquest personatge.

L’home que s’escolta més a si mateix que a ningú altre porta el cabell negre, tenyit, a l’alçada de les espatlles gairebé, i és alt, i ferm, i en un altre temps era atractiu i jove, però, ai las, això era en un altre temps, perquè ara ja és gran, i sorrut, i molt vulnerable. Potser per això, quan es posa davant dels alumnes mou el cap, i deixa caure les parpelles fins a l’alçada del melic, i fa sortir del seu coll una veu greu i melodiosa, que fa posar els pèls de punta al bidell que l’escolta des de fora de l’aula, i mou les mans davant seu com si lluités amb tot de molins de vent, i així, disfressat de Quixot, entoma les classes cada hora de cada dia de cada setmana de cada curs des de fa una pila d’anys.

23 d’abril 2009

la dona que recull roses


la dona que recull roses no sóc jo, només és l'ombra d'un pensament fugisser que un dia vaig tenir. I aquesta és la rosa que la meva filla ha fet per a nosaltres, avui no ens cal res més.

18 d’abril 2009

Isabel-Clara Simó al Club de lectura


La dona que està lligada a la paraula

El dijous 28 de maig al club de lectura de la biblioteca de Sant Sadurní tindrem el luxe de comptar amb la presència de la Isabel-Clara Simó per comentar amb ella el seu llibre La Salvatge, obra guanyadora del premi Sant Jordi de novel·la l'any 1993. Hi esteu tots convidats; serà, com sempre, a dos quarts de vuit del vespre.

I aprofito, també, per recomanar-vos com a excel·lent regal de Sant Jordi el que ja m'ha arribat a mi: Els racons de la memòria, de la mateixa Isabel-Clara. Malgrat el que podríem deduir del títol, no es tracta ben bé d'un llibre de memòries, ni d'una autobiografia, cosa que ja s'ocupa de deixar molt clara la mateixa autora a la introducció: m'ha semblat que la meva vida seria una tabarra insuportable per a qualsevol lector. El que fa és retre un homenatge a les persones que ha conegut al llarg de la seva vida, no a totes, aclareix, però sí a les que més petjada m'han deixat.

Un llibre que m'està apassionant a mesura que m'endinso en tots els personatges que la Isabel-Clara va retratant amb la lucidesa, enginy i destresa que penso que caracteritzen la seva obra. Potser que en torni a parlar després de la seva visita, oi?

16 d’abril 2009

la dona que parla del matrimoni


l’Anne Waldman és la dona que parla del matrimoni, una veu poètica molt potent dels Estats Units, i jo tot just la vaig descobrir el 2004, al Festival Internacional de Poesia de Barcelona. M’agrada pensar que tot això i més podria ser cert:

Estèreo

El matrimoni matrimoni és com dius tot tot en estèreo estèreo (...). La nit és un apartament. Vol dir matrimoni. (...) Quan estiguis casat casa hi haurà regals bonics per a la cuina cuina de vegades dos de cada cosa. Tot és nou de trinca trinca. Tasses de cafè exprès, una safata finesa, un rellotge, una estora, peces d’Art. (...)Necessites necessites correuelectrònic correuelectrònic separat separat. (...) Quan estiguis casat casat tindràs relacions sexuals sexuals sense retard retard. (...) Ho sentiràs tot dues vegades, per les teves orelles i per les orelles de l’altre. (...) Pots obrir comptes conjunts quan estàs casat. El matrimoni no és garantia contra la depressió. Un rebuig no és garantia contra res. El matrimoni no és garantia contra la resolució. La revolució és una paraula paraula difícil. Aquí, em sents? El matrimoni és més dolç més dolç del que penses. Pensa.

De Marriage: A sentence(2000)

(a la fotografia, un dels matrimonis que més han desvetllat la meva curiositat, la Frida Kahlo i el Diego Rivera)

14 d’abril 2009

la dona que m'envia aire per respirar


Exactament això, perquè, com molt bé citava el Ricard no fa gaire, els amics intercanvien els seus pensaments, les seves voluntats i afectes, i, en aquest cas, la dona que tot sovint m'envia aire -i moltes coses més- per respirar és una bona amiga. I doncs, em sembla el més bonic poder-ho compartir avui -14 d'abril, aniversari de la instauració de la Segona República- amb tothom qui tingui l'amabilitat de passejar-se per aquí:

Encara em recordo d’aquell aire fresc, un aire, cada vegada que me’n recordo, que no l’he pogut sentir mai més. Mai més. Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir, i tots els que després van venir mai més no van ser com l’aire d’aquell dia que va fer un tall en la meva vida, perquè va ser amb abril i flors tancades que els meus maldecaps petits es van començar a tornar maldecaps grossos.

La plaça del Diamant, cap. 14

13 d’abril 2009

jo cant sa lluna i s'estrella


Avui només tinc el cos per escoltar això, wa yeah!

04 d’abril 2009

la dona que es passeja per les Tierras Altas

Hi ha una dona que es passeja per les Tierras Altas en un escarabat vermell lluent per fora, després d’haver deixat enrere Tuxla i el Cañón del Sumidero. La carretera que enfila cap a San Cristóbal de las Casas és molt sinuosa però està en força bon estat.

Ha triat aquest mitjà de transport perquè la furgoneta que conduïa aquell a qui deien “El mono” es va espatllar. O més ben dit, “El mono” es va quedar amb la palanca del canvi de marxes a les mans i quan la dona li preguntà quan trigaria a reparar-la, l’home contestà ahorita mismo está, la qual cosa no volia dir res, res en absolut; i ella tenia pressa, molta pressa. De manera que es va dirigir a l’estació camionera, però el primer camió que sortia cap a San Cristóbal –un bus de segona classe, atrotinat, amb algun impacte de bala i de pedres als vidres- també semblava portar retard, malgrat l’avís que es podia llegir al boleto del passatger: favor de presentarse en el punto de salida con un mínimo de 15 minutos antes de la hora de salida indicada en el boleto. Aquesta mena d’indicacions constituïen un misteri per a la dona que es passeja per les Tierras Altas. Per què calia aquesta antelació si tots, absolutament tots, els camions que havia agafat fins llavors sortien tard?

Així doncs, l’única opció que quedava era el transport privat en cotxe, i ara no se’n penedeix gens perquè pot conduir amb la finestra oberta i respirar fons mentre passa per la carretera que la porta fins a San Cristóbal i quan la detenen als controls militars pot aixecar el seu braç europeu i somriure amablement als adolescents que aixequen les metralletes a l’alçada dels seus atributs masculins per deixar clar que poden disparar quan vulguin fer-ho perquè ells són molt homes -encara que joves- i en veure la dona també jove i maca deixen a terra el cordill que sostenen per aturar els pocs vehicles que circulen per aquelles contrades, sense saber que aquella dona potser el que més desitja és engegar-los un tret o millor encara, enviar-los a l’escola i acabar amb aquella bogeria.

Quan arriba, sense treure la maleta del cotxe, apressa el pas i entra a la Catedral, on en aquell moment se celebra l’homenatge al Samuel Ruiz, bisbe i teòleg de l’alliberament, mediador de la causa zapatista davant el govern, el padrecito.

Després de la cerimònia, la dona que es passeja per les Tierras Altas s’ha instal•lat a l’Hotel Santa Clara i ara sopa en un local que hi ha a prop. Un dels nens petits que ronden per les taules s’asseu amb ella, li ensenya un dibuix i s’acaba amb fam de vergonya les restes que han quedat al plat. I la dona s’agafa les mans per sota la taula i pensa, pensa en el poc temps que falta per tornar a trobar el subcomandante i caure en la seva tendresa.

03 d’abril 2009

la dona que reinventa Adrià


Quan vaig rellegir les Memòries d'Adrià, relatades per Yourcenar, per preparar la sessió del club de lectura, vaig anotar algunes reflexions sobre l’obra i n’he elaborat un resum que m’agradaria compartir amb qui tingui la curiositat de fer-hi un cop d’ull.

El llibre em va suggerir diversos temes per al diàleg: què és la Història –amb majúscula, entesa com la construcció de la imatge d’una totalitat del que passa, per sobre dels fets o dels moments puntuals; el gènere de les memòries; les notes de l’autora i les fonts; el personatge de ficció i el personatge històric, i, per últim, el discurs.

Al meu entendre, fer Història és construir amb llenguatge. La Història és una narració que aporta sentit als fets, una construcció de versions o perspectives, un conjunt d’estructures narratives, en definitiva. Per poder escriure-la, l’ésser humà va aprendre en algun moment a mirar i a sentir històricament, va madurar per arribar a comprendre la pròpia existència com una existència històrica. Per tot això, penso que cal tenir en compte en llegir aquest llibre que hi ha tres moments: el de l’emperador Adrià, el de l’autora, que interpreta i relata la història des del seu segle, i el del propi lector/a que també interpreta i per tant, re-crea l’obra tantes vegades com lectors possibles.

Pel que fa al gènere de les memòries, encara queda a la meva, de memòria, la conferència que el professor Aranguren ens va fer l’any 1990 a la facultat: els diaris, les memòries, les autobiografies... tot és literatura de ficció, perquè hom, quan escriu, ha d’inventar la seva pròpia vida i quan un mateix projecta la seva autobiografia endavant ha d’inventar. Tornar la vista enrere és re-construir el que va passar i això modifica més o menys deliberadament els records, la memòria es va modificant perquè en els records intervé el cor. Tot té a veure amb narrar, i narrar és fer ficció. En aquest cas, doncs, tenim, unes memòries fictícies, en forma d’epístola –una carta a Marc Aureli- escrites en primera persona per una autora francesa a partir de moltes fonts històriques i d’ingredients literaris, sobre un personatge real però molt llunyà en el temps -no tant, potser, en la cultura. Per tant, potser ens podem preguntar si el personatge que ha creat Yourcenar és realment l’Adrià històric o bé un personatge de ficció, malgrat totes les fonts i tota l’erudició que es fa palesa en la creació del llibre.

En tercer lloc, cal destacar els dos annexos que inclou la novel•la: un d’ells és el quadern de notes de l’autora que recull la laboriosa elaboració de l’obra, començada l’any 1924 i que s’acabà publicant el 1951. D’aquestes notes m’agrada molt la idea que contenen sobre el que és l’obra: la llarga reflexió que es fa Adrià (per a ell mateix, ja que, malgrat que és una epístola, hi ha molt poques referències a Marc Aureli) sobre la vida en el moment en què es troba com a home malalt, gran, envellit, que espera la mort. I és, també, el retrat d’una veu: “Si decidí escribir estas Memorias en primera persona, fue para evitar en lo posible cualquier intermediario, inclusive yo misma. Adriano podía hablar de su vida con más firmeza y más sutileza que yo”.

L’altre annex parla de les fonts i les indicacions d’alguns aspectes de l’obra que segons l’autora han estat modificats respecte de la realitat. Les dues fonts principals que esmenta són l’historiador grec Dion Casio i el cronista llatí Esparciano. Però a banda de llibres, Yourcenar cita també diccionaris, correspondència administrativa, fragments de discursos, cartes personals, imatges de monuments i inscripcions, iconografia, monedes, obres d’art, ...

Amb quin objectiu inclou aquests dos annexos l’autora? De què ens vol persuadir o convèncer? Penso que vol atorgar a l’obra un aspecte de document verídic i profundament documentat, no vull dir que no ho sigui però és com una “posada en escena”, per aconseguir del lector la seva aprovació.

Quant al personatge, l’emperador Adrià és retratat com un home culte, que transmet serenitat i saviesa, amant de les arts, hel•lenista, ambigu, rancorós, i també un home d’estat. Va lluitar per estendre la pau a l’imperi –molt més difícil que continuar la guerra i l’expansió. La seva vida va transcórrer entre l’acció i el pensament. Era, també, amant dels cultes misteriosos i de les arts endevinaires. Influït potser per aquestes doctrines es prepara per a la mort i s’hi acosta “amb els ulls oberts”. El personatge literari ens ofereix una visió del món, una filosofia de vida, que es recull en la gran quantitat de cites que podem trobar al llarg de l’obra sobre molts temes. La fi de la seva vida coincideix amb l’inici de la decadència de l’Imperi Romà. El seu successor Antoní Pius no va ser gens innovador ni es va plantejar modificar cap aspecte de la política d’Adrià. A més, no va preparar el seu successor per a les tasques de govern: Marc Aureli no tenia cap pràctica en la política ni en el govern de l’Imperi.

I per últim, m’agradaria comentar que, al meu entendre, en aquest llarg discurs de Yourcenar-Adrià podem distingir algunes de les parts del discurs clàssic, és a dir: la presentació o exordi, que correspondria al primer capítol i que respon a dues finalitats, d’una banda seduir l’auditori (captatio benevolentiae) establint alguna complicitat comuna i, d’una altra, enunciar les parts del discurs (partitio). A continuació la narració, que consta pròpiament de l’enunciació dels fets i la descripció de les coses, circumstàncies i comportaments, i que ocuparia el gruix de l’obra, i per últim l’epíleg, últim capítol, amb dues parts: la posita in rebus o resum del discurs, conclusió, i la posita in affectibus, la recerca del sentiment i de la implicació afectiva del lector/oïdor.

Per tant, ¿podríem dir que les Memòries d’Adrià tenen aquest triple objectiu: agradar (exordi), convèncer (narració), commoure (epíleg)? Què en penseu?

SOLUCIÓ del 100è JOC LITERARI


Crec que molts de vosaltres vau reconèixer el fragment que vaig proposar per al joc literari… Sí, es tracta de l’inici de Les Memòries d’Adrià, de la Marguerite Yourcenar, i penso que la traducció que en va fer el Julio Cortázar és un valor afegit a aquest text tan extraordinari, és per això que la vaig triar.

Les memòries de l’emperador Adrià no són un recull d’aventures, ni un compendi d’història, ni tampoc, en la meva opinió, un retrat objectiu d’un personatge històric. No és un entreteniment, sinó un desafiament per a l’intel•lecte. I es mereix un post propi per parlar sobre l’obra i sobre l’home. Però això serà un altre dia.

Que tingueu molt bons somnis

01 d’abril 2009

la dona que coneix la boira

Avui la boira ho envaeix tot. Les finestres de l’estudi presenten un paisatge insòlit per a aquell que no estigui acostumat a veure aquella broma amagant cases i camps, i dibuixant formes estranyes que poden semblar arbres, ocells gegants -o molins de vent-, illes llunyanes al fons d’un mar embravit d’onades blanques i escumoses com núvols emparrant-se per les teulades. És present molts dies de tardor i d’hivern i, per a la dona que coneix la boira, esdevé una companyia que la conforta i la consola, perquè fa que tot sigui possible. Si animals, plantes i paisatges inexistents prenen vida, ¿per què no poden succeir també altres coses gairebé irrealitzables?

30 de març 2009

LLENGÜES


Quan es moren, les llengües van al cel, llegit ara mateix a Ucronies. Després de llegir-ho, no he pogut deixar de pensar en el poema d'Atxaga:


EL ERIZO

El erizo despierta al fin en su nido de hojas secas,
y acuden a su memoria todas las palabras de su lengua,
que, contando los verbos, son poco más o menos veintisiete.

Luego piensa: El invierno ha terminado,
Soy un erizo, Dos águilas vuelan sobre mí;
Rana, Caracol, Araña, Gusano, Insecto,
¿En qué parte de la montaña os escondéis?
Ahí está el río, Es mi territorio, Tengo hambre.

Y vuelve a pensar: Es mi territorio, Tengo hambre,
Rana, Caracol, Araña, Gusano, Insecto,
¿En qué parte de la montaña os escondéis?

Sin embargo, permanece quieto, como una hoja seca más,
porque aún es mediodía, y una antigua ley
le prohibe las águilas, el sol y los cielos azules.

Pero anochece, desaparecen las águilas, y el erizo,
Rana, Caracol, Araña, Gusano, Insecto,
Desecha el río y sube por la falda de la montaña,
tan seguro de sus púas como pudo estarlo
un guerrero de su escudo, en Esparta o en Corinto;

Y de pronto atraviesa el límite, la línea
que separa la tierra y la hierba de la nueva carretera,
de un solo paso entra en su tiempo y el mío;
Y como su diccionario universal
no ha sido corregido ni aumentado
en estos últimos siete mil años,
no reconoce las luces de nuestro automóvil,
y ni siquiera se da cuenta de que va a morir.

Bernardo Atxaga

28 de març 2009

HANAMI

Trobo que és una idea bonica, aquesta de celebrar el Hanami - la festa japonesa del cirerer en flor- i força interessant, a més, perquè cal estar preparats culturalment... o no recordeu la invasió subtil del Pere Calders?

ki yori ki ni
kayoeru kaze no
haru asaki

ARÓ

Lleu és la primavera
només un vent que va
d'arbre en arbre


hana saku ya
yoku no ukiyo no
katasumi ni

ISSA

Floreix el cirerer.
D'aquest món egoista
en un racó.

oki-oki ni
mono omou haru no
yukue kana

BUSON

Cada mati
on va pensativa
la primavera?

Haikús extrets de Jaikus inmortales, Ediciones Hiperión

27 de març 2009

l'home que comença de nou

Una idea em ronda pel cervell fa setmanes. Però, com totes les que em travessen la massa gris a diari, deixo que vagaregi pels llocs més recòndits, que s’instal•li poc a poc dins el meu cap i que, finalment, es converteixi en una obsessió quotidiana, fins al moment que ha de prendre forma real i s’ha de materialitzar en alguna acció concreta, en un pensament particular o en una iniciativa específica, com ara comprar-me un pinzell nou, decidir si realment em cau simpàtic el nou veí o bé desfer la bufanda de mitja que vaig teixir l’any passat, perquè em va quedar massa ampla i enguany la vull llarga i estreta per embolicar-me-la al coll en dues o tres voltes. Si no ho faig, em tornaré boig.

Malgrat tot, he de reconèixer que res no és comparable a Ell.

Ell hi és i no hi és. Més aviat no hi és, fa temps que no, realment. Els àpats o les fotografies dels viatges omplen les nostres converses quotidianes. Quan va començar aquest camí sense retorn? Cada vegada que miro enrera buscant l’origen de la pèrdua, la pèrdua de les nostres paraules compartides, trobo cents d’anècdotes, imatges sostingudes per fotografies antigues, records i emocions on s’entremesclen les baralles, els matins de primavera i algunes nits de solitud, però cap rastre de les paraules. Potser mai no han estat amb nosaltres; a vegades començo a dubtar-ne, a admetre que només van ser una mena de miratge dins la meva percepció distorsionada –he de creure- de la realitat.

Finalment em nego –com sempre- a deixar-me guanyar per l’oblit o el desànim. Capbussar-me una vegada i una altra en el passat ha esdevingut la meva gimnàstica de cada dia, a la recerca del tresor perdut, tal vegada oblidat, sí, però mai inexistent, no real o somniat. I per mirar de trobar el que no hi és, per intentar discernir entre la realitat i la ficció, per tornar a començar de nou, busco la solució als meus problemes, en una temptativa una mica desesperada, ingènua i agosarada, a la recerca dels mots pronunciats una vegada.

24 de març 2009

l'home que escriu per viure


Escric per viure.
O bé al revés, tal volta:
Visc per escriure.
Miquel Martí i Pol

L'home que escriu per viure és el Martí i Pol; la primavera sempre m'hi fa pensar, potser perquè va néixer al març, i ell sempre em fa pensar en el fet de llegir...

el secret està en el plaer
El verb llegir no suporta l’imperatiu. Aversió que comparteix amb d’altres: amb el verb “estimar”, amb el verb “somniar”... Clar que sempre es pot provar. Endavant: “Estima’m!” “Somnia!” “Llegeix!”....Resultat? cap ni un....

els drets del lector/a
Dret a no llegir. Dret a saltar-nos els fulls. Dret a no acabar un llibre. Dret a rellegir. Dret a llegir qualsevol cosa. Dret a llegir en qualsevol lloc. Dret a fullejar. Dret a llegir en veu alta. Dret a callar-nos.

quan ja no tenim temps per llegir i viure...
A partir del moment que un es planteja la qüestió del temps per a llegir, això significa que no en té ganes. Perquè, ben mirat, ningú no té mai temps per llegir. Ni els nens, ni els adolescents, ni els grans. La vida és un obstacle perpetu per a la lectura. Llegir? Ja m’agradaria, però la feina, els nens, la casa, ja no tinc temps... quina enveja em fas de tenir temps per llegir! I per què aquesta dona que treballa, que va al mercat, que educa els nens, que condueix el seu cotxe, que estima tres homes, que va al dentista, que canvia de casa la setmana entrant, troba temps per llegir, mentre que el cast solter que viu de renda no? El temps per llegir sempre és un temps robat, com el temps per escriure, o el temps per estimar. Mai no he tingut temps per llegir però res, mai, no ha pogut impedir-me acabar una novel•la que m’agradava. La lectura no depèn de l’organització del temps social, és, com l’amor, una forma de ser.

Fragments extrets de Com una novel•la, Daniel Pennac

trobar-se amb un mateix...
El lector o la lectora és la persona que llegeix quan vol, el que vol, que ho deixa quan vol i que dóna explicacions d’allò que ha llegit a qui li sembla i quan li sembla. A més, tota aquesta activitat la viu d’una manera plaent... En la majoria de casos, l’acte lector comporta trobar-se amb un mateix.

Fragment extret de M’agrada llegir. Com fer els teus fills lectors, Joan Portell