A través del vidre

Veure’t a través del vidre
i comprovar que encara hi ets.
Somniar-te –només alguns dies.
I, com si això no fos prou,
Recordar-te, somriure’t, desitjar-te
sempre; a través del vidre.

Sortir de l'armari

Avui em falta un mes just per fer els 40. No diré que no hi he pensat, en el fet de complir anys, i si toca un número tan rodó, doncs encara més. I no pas perquè pensi que són molts, o importants o definitius, sinó perquè d’alguna manera m’han servit per fer balanç i mirar enrere. Quantes coses han passat, de tots colors, i quantes em queden encara per fer, o per somniar, si més no... Les dones no hem de perdre la perspectiva del que som ni de qui som, tot el que tenim viatja amb nosaltres i, com molt bé diu el Ricard en aquest post, les marques del temps –les físiques i les que resten a l’ànima- conformen la nostra existència.

Viure en una societat com l’actual, on predomina la visió de la dona esquarterada, no és fàcil. Pits, culs i arrugues han de conviure amb tasques domèstiques i feines fora de casa, i l’ideal de la dona seductora que està sempre perfecta i a punt se’n va en orris quan arriba la nit i ens despullem de tot el que ens disfressa durant el dia. Potser per això val la pena tancar aquesta disfressa dins l’armari i sortir-ne amb la cara neta, el cos ben lliure i els sentiments a punt. Només així podrem esdevenir les dones que realment desitgem ser.

Tres voltes rebel

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel".


Avui fa 57 anys que va néixer la Maria Mercè Marçal.


El meu amor sense casa

El meu amor sense casa.
L’ombra del meu amor sense casa.
La bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
Les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu
amor sense casa.
El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa
l’ombra del meu amor sense casa.
Els meus ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles
que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor
sense casa.
El meu amor que s’emmiralla en els ulls que arrelen en el vent
que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa
l’ombra
del meu amor sense casa.

De secreta vida

Feia dies -o setmanes, o mesos, o potser fins i tot un any- que volia parlar del llibre del Ricard Garcia, De secreta vida. I ara, quan ja molta gent ha dit la seva, doncs em sembla que puc recordar la tertúlia que vam fer amb ell al club de lectura i com ens va agradar i vam gaudir d'aquest poeta que tinc tan a prop, per sort meva.

Què ha estat per a mi De secreta vida?


• Una mirada a allò que m’envolta, una mirada diferent, com si després d’haver llegit cadascun dels poemes hagués de tornar a tenir en compte les olors, els colors, els sorolls... tots els meus sentits, adormits, es posen en funcionament una altra vegada... “la vida exterior”, com diuen els que han comentat el llibre del Ricard, a la primera part, “Geografia”.

• Intimitat, paraules per al lector, xiuxiuejades a cap d’orella, descobrint-me secrets, dient els mots en veu baixa.

• El triomf de la prosa poètica, que m’encanta i em fascina...

• He vist com un escriptor que parla de muntanyes, vinyes, ocells, arbres, dies, minuts, mesos i anys ha fet que dies, minuts, mesos, anys, muntanyes, vinyes, ocells i arbres es moguin i ballin i visquin vides com la meva davant els meus ulls fixats en les lletres estàtiques.

• Tornar-me a trobar amb La Muntanya de l’Ànima (de Gao Xingjian) en versió penedesenca, o garcianenca per dir-ho d’una altra manera, una versió del que és una vida, plena de colors, olors i sons, com he dit abans, i que em parla a mi, que sóc jo però que també sóc tu (No saps on et porta el camí que camines, Llast, p. 24). Com m’ha agradat la tria del pronom! I quantes coses –i cossos- sóc jo, que desconeixia...

• I una altra mirada al que hi ha dins, dins del cos, dins de la nineta dels ulls, dins del moll de l’os, a tocar dels budells, una mirada a tot allò que ens alimenta, al cor que et menjaries de viu en viu, si no fos perquè tant de dolor se’t faria insuportable. I això ho dic perquè quan obres la vida, és difícil tornar-la a tancar sense que res hagi canviat, i, tot el que s’ha trencat en llegir aquesta segona part De secreta vida, ni un déu ni un home ni una dona no ho podran refer.

I aquesta és la força de la paraula.

Un petonet, com una aranya boja

Avui ha fet un dia d'hivern.
Sort que corren petonets bojos fins i tot pels carrers...


Somni per a l'hivern

A l’hivern, anirem en un petit vagó rosa
amb coixins blaus.
Estarem bé. Un niu de petons folls reposa
a cada racó flonjo.

Tancaràs els ulls, per no veure, per la finestra,
les ganyotes de les ombres nocturnes,
aspres monstruositats, de dimonis negres i llops negres.

Després sentiràs que t’esgarrapen la galta...
Un petonet, con una aranya boja
et correrà pel coll...

I tu em diràs: “busca!” inclinant el cap,
i perdrem el temps buscant aquella bestiola
-que viatja molt.

Arthur Rimbaud (traducció de Ll. Mª Todó)

9 poetes insòlits: Perejaume

Conegut sobretot com a artista visual, però amb un treball poètic i assagístic sòlid, comparteixo amb Perajaume el paisatge del Montnegre i les hores passades a Sant Pol (no érem junts, per cert)


Els noms ventriloquials

Parlem en nom dels llocs.
Parlem, amb el ferm sota paraula,
sense saber si els noms els són, els llocs,
o bé només els diuen. Sense saber
si són els llocs les terres natives d'aquells noms
o bé les són els seus parlants.
Cel enllà, amb el nom que els fa la veu,
els llocs semblen orejar-se.
Ells ens miren amb un sot a la boca
i nosaltres parlem del seu nom, en el seu nom,
sense saber mai si és això que volen dir-nos.


(20è Festival Internacional de Poesia de Barcelona 2004)

Pensament

Creus que he de començar
a viure intensament?