Dins la pluja

Caminem sense pausa dins la pluja.
Els arbres de la selva són alts, densos i perpetus.
Sota un sostre de palla s’amaga una nina
amb ulls rodons i bells, i un fusell a les mans.
Només em pregunto quantes hores camina per arribar a l’escola.

any nou, dubtes nous

El desig transforma la realitat?
o bé percebem la realitat a través del desig?

nit de reis (d'orient)

Pájaros de barro

Els sentiments com ocells de fang que volen volar...

Primer d'any

Simplement preciós... bon any 2010:


He sortit aviat a voltar pels carrers
de la matinada, he mirat els horts
de la nit freda
que finalment ha deixat entrellucar el nou dia.
He pensat que faríem
alguna cosa junts:
inventarem un núvol
de foc? Desviarem un riu?
Abaixarem muntanyes? Aturarem el mar?
Les mudes flors d’un altre
jardí, potser,
se’m tornaran paraules.
Aquest és el primer
dia de l’any:
et donaré dos llibres
que t’he comprat.
En un cafè
t’hi posaré minuciosament
endreces.

Beurem després alguna copa junts.


Joan Vinyoli

carta oberta al meu guionista

Com que aquest podria ser el meu últim post de l’any 2009, volia aprofitar per adreçar-me al/la guionista que escriu la meva vida últimament –perquè n’estic segura que ha anat canviant, ho noto en els diàlegs- i demanar-li, sisplau, que deixi de fer-me la guitza, que ja està bé! Necessito que intervinguin personatges secundaris nous i que els temes es renovin, una mica d’aventura no estaria malament. També m’agradaria un canvi d’escenari, localitzacions diferents crec que en diuen, i ,sobretot, prou llibertat per tornar a agafar les regnes de la meva vida. Tot això, per al 2010.

El primer estel

Començo a albirar el camí, de la mà d’aquests versos de Vinyoli. La meva sort -segur- la busco jo, i sí, és cert que, malgrat la nit que m'envolta, n’estic plena, de pressentiment i de futur lluent. Bon dia, vida:


EL PRIMER ESTEL

Al fons de tot es dreça una muntanya
prometedora, el dia ja finit.
És bo no tenir sempre el que volem
i bastir una cabana d’esperances:
així, per l’entrellum, el primer estel
fulgura net, silenciós incita,
sense fer mal, a un goig que no turmenta
que sigui breu; sabem que en esvanir-se
serà tot lluminària el firmament.
No em puc, doncs, plànyer de la meva sort;
aquí m’estic ple de pressentiment
d’una vida auroral sempre futura
que és ara sols nit clara sense vent.

Joan Vinyoli