una vegada vaig ser Ofèlia

Aquest és el regal que m'han portat els reis:

OFELIA
[...]
Cielo, Amor, Libertad... ¡Qué sueños, pobre loca!
Tú te fundías en él como la nieve al fuego:
tus visiones enormes estrangulaban tu palabra
-y el Infinito terrible turbó tu azul mirada.

LAS PRIMERAS COMUNIONES
¿Quién será, de vosotros, el que diga esa sarta de inmundos,
lastimeros y lánguidos sermones, quizás llenos de odio,
oh, locos repulsivos cuya tarea divina aún deforma los mundos?
¿Cuándo, por fin, la lepra comerá el dulce cuerpo?

Poesía completa, A. Rimbaud, trad. de Gabriel Celaya

Pel que fa a la resta de regals, són d'impossible publicació però ha estat, també, un gran plaer rebre'ls.

urgències

la meva urgència

és més alta

que els horaris dels carrers,

i la teva veu,

càlida i trencada,

arrossega les lletres

d’un t’estimo a la platja.

Estem envoltats d’humanitat.

A dins la meva boca,

torno a tenir

un pessic dels teus llavis,

i, entre les meves cuixes,

ara és la teva urgència

dolça i tendra

la que esclata en silenci.

Deixa’m el teu cos, amor,

que m’hi pugui enfonsar,

i que m’hi pugui perdre.

I els teus ulls clars,

tros de mar en el teu rostre,

que ens hi puguem reflectir

tal com som,

amarats de desig.

dir

les paraules que pronuncio
no es poden perdre
dins els silencis que compartim...
perquè els silencis compartits
són plens de mots verticals

ponts

Puc caminar dins un matí blau,
sota la pluja, al teu costat.
Puc resseguir una vella paret
amb la punta dels meus dits
i, engolits tu i jo per un pas subterrani
de blanc de mar,
podem abraçar-nos
alhora que vivim
móns paral·lels.

pols, o l’odi contingut

Passejo ben a prop del camí
que porta cap als teus orígens
i descobreixo, en cada rostre, el teu.

¿Qui ets, monstre,
amagat sota la meva por,
la por coberta per un munt de pols bruta,
d’orins bruts,
d’excrements d’odi,
la por d’aquells que observen
la finestra mig oberta
del poc que queda de mi?

sobre la veritat

marxar per sempre

Bru, i dur, i ple,
en aquest cos mig amagat de tot
hi ha el teu desamor.
I a voltes l’estimes -o a vegades-,
de sobte sense cura;
a mitges,
a les palpentes.
A contracor.
A l’engròs.
A estones.

Hi tornes perquè sí,
o perquè no.
El busques, silenciós,
en aquesta nit callada, tendra i explícita.
Com tu.

Quan arriba el dia
no saps dir que no.
Llavors t’adones:
un sac ple de paraules inhòspites
dins un cap buit, en un cos sense budells.
Només així descobreixes la lluita
pel teu cos, per l’ànima dels qui deixes enrere.

I en el moment més planer, més perfecte,
més res o més tot,
caus, i t’aixeques, i et negues a tu mateixa
amb la mirada,
i t’arrenques aquella matriu fastigosa,
i tornes a ser tu.
Buida, esdentegada, mísera –si ho vols dir així-,
arrossegues la vida
pels carrers més amagats de la ciutat.
Malgrat tot, ets tu. Sempre, tu.