22 de juny 2009

Per què el blog es diu nebuloses?


Per contestar la pregunta, he de fer una reposició de l'estiu, és a dir, he de tornar a publicar el primer escrit que vaig enviar en començar el blog. Em pensava que això del blog només seria un exercici pràctic per proposar-lo als alumnes, però s'ha convertit en... no sé ben bé, un ull que tot ho vol veure? ja m'ho direu:

L'home que regala pedres

L'home que regala pedres no sóc jo, sinó un amic. Jo, per dir-ho d'alguna manera, sóc la mare secreta de la noia que somnia peixets de colors, bombolles d'aigua i bastonets de pa. I així podríem continuar fins arribar als moments més definitius de la meva existència, però no és aquest el moment.

La primera vegada que ho va fer, em va sorprendre que fos una pedra ploranera i, malgrat això, ambiciosa. Coronada amb un barretet d'un metall moldeable, la seva ànima es delia per copsar l'instant. En girar-la, vaig trobar un ull plorant un altre ull, i la pedra es va créixer per uns moments. L'home que regala pedres em va prevenir contra ella, contingudament, com és ell. Les pedres amb ànima melangiosa -em digué- com és ara aquesta, sempre volen ser més que els seus propietaris, no facis veure mai davant seu que et captiva.

El cert és que vaig esdevenir presonera durant molts anys d'aquella pedra sorneguera, que m'observava des del seu lloc a l'estudi, fent veure que no sentia, ni veia, ni olorava res del que es cuinava allà. Fins que un dia blau, i violent, de primavera -el recordo bé- em va arribar la segona pedra, delicada, senzilla, bellíssima.

Vaig col•locar la pedra amb ànima pura al costat de la primera, sense adonar-me del que feia. Només puc dir, en defensa meva, que mai no m'hauria imaginat del que pot ser capaç una pedra. Aquell ull viu, aquella nebulosa de contorns imprecisos, porfidiosa i extremadament llesta, va ser incapaç de resistir la temptació de corrompre-la. I altra vegada, al llarg de més i més anys, vaig haver de carregar amb les orgies entusiastes de dues pedres convertides, després d'un seguit de crisis espirituals, en dues veritables harpies.

Després vingueren moltes més. La generositat de l'home que regala pedres no té límit, i és per això que el seu cos pot albergar el màxim de sentiments possibles i que, sense saber-ho, ens delecta gairebé cada dia amb la contemplació de les nostres pròpies virtuts. He de dir, però, que no he tornat a trobar cap altre esperit inquiet com el d'aquelles primeres peces i penso, cada dia més, que no va estar una casualitat, sinó més aviat una causalitat i que, gràcies al meu amic estimat, vaig poder assistir a un encontre que, probablement, ja estava predestinat.

I els vostres blogs, per què es diuen com es diuen?

10 comentaris:

Núria Talavera ha dit...

vaja, acabo de veure que hi ha un blog, el de la Gaia, que va escriure ja fa uns quants dies la mateixa idea sobre els noms dels blogs... prometo que no m'he copiat, senyoreta :-)

ca(u)sualitats de la vida...

F.Puigcarbó ha dit...

El meu es deia inicialment MIRADOR EXEMPLAR NÚMERO 4, el motiu és que Mirador era una revista que editaven acabada la guerra al baix Llobregat i de la que només s'en varen llençar al carrer tres exemplars, d'ací el número 4. Però era molt complexe i vaig tirar pel més facil, el meu nóm......

Núria Talavera ha dit...

doncs trobo que era un nom amb molt significat, Francesc, però és veritat que potser una mica llarg. Benvingut i gràcies pel comentari.

maria ha dit...

L'home que regala pedres...quin relat més bonic! M'agrada molt^-^

Bé, Somnis de plastilina pretenia ser una visió d'optimisme on tots els nostres desitjos d'una manera o d'una altra(moldejats com la plastilina)puguin ser aconseguits.
Però em sembla que només em surten reflexions optimistes^-^...

Núria Talavera ha dit...

gràcies Maria. Doncs trobo que les reflexions optimistes són molt necessàries, està molt bé!

Núria Talavera ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
USD ha dit...

algun dia ho explicaré, els propers mesos. De moment és un misteri, així com la meva identitat, que també aniré desvetllant.

Núria Talavera ha dit...

USD, encara pensaré que ens coneixem... quin misteri

SM ha dit...

Molt bo el relat! El meu es diu bloGuejat perquè crec més en els blogs que en els blocs, i en bloguejar més que no en bloquejar...

Núria Talavera ha dit...

Ostres, Salvador, m'agrada el nom i sobretot el perquè. Gràcies per la visita al meu bloG, ens anirem veient, sóc una seguidora curiosa de la genètica, forma part de la meva vida d'una manera especial(no pas perquè jo ho hagi demanat):-)