Què en feia, d'anys, que no em parava a observar la tasca laboriosa i feixuga de les formigues... però ara, amb la meva filla, hi passem moltes estones i ella, amb la seva curiositat inacabable, m'ha fet recordar aquells moments de la infantesa, asseguda a terra amb dos o tres dels meus germans... Aquests dies, a l'institut, tots ens hi semblem una mica, a les formigues...
Les formigues
trafegueres,
bellugoses
i feineres,
que caminen
en fileres,
arrepleguen
a l'estiu
les llavors escadusseres
que han pispat
de les garberes;
les traginen
per dreceres
i les guarden
dintre el niu
Àngels Garriga
4 comentaris:
un bon entreteniment de la infància
sí, l'observació dels insectes i altres bestioles era (i és) molt divertida
Jo de petit era molt cruel amb les formigues: els desfeia la casa, ruixava la filera de camàlics amb alcohol i hi calava foc. No sé pas què n'hauria dit un psicoanalista: segur que res de bo. Ara que sóc gran, però, m'he tornat molt respectuós amb la feina i la vida d'aquests obrers admirables.
Caram, Joan, m'has deixat ben impressionada, no havia vist res semblant de petita, només el meu germà menjant formigues però això era més cultural (veig que ara de gran li continua agradant la cuina, els plats i els països exòtics)
Publica un comentari a l'entrada