A Ocosingo no hi ha temps,
el Temps se l’ha endut el vent del sud.
A Ocosingo vam esmorzar tortilla amb ous remenats,
i una brossa de palla s’escolava al got de l’aigua.
M’agrada recordar els dies que vam passar allà,
els camins de terra i la pols de les cadires
d’aquella terrassa del Bar, l’únic que hi ha a Ocosingo.
5 comentaris:
No hi he estat mai. Farà cosa d'1 any aprox (no crec que arribi). vaig veure un reportatge que em va impactar.
El segon dia de tenir bloc, vaig parlar d'una pintora de la qual en tinc diverses làmines a casa.
No sé si allí hi té ressó.
Et deixo l'enllaç, per si el vols mirar.
http://assumptapijuan.blogspot.com/2008/08/ms-en-el-caf-del-poble-shi-exposa.html
Bones sensacions. M'agrada aquest lloc, però torno a no saber on cau.
Núria, m'ha agradat molt el teu poema, sobretot després de situar-lo al mapa amb una enciclopèdia.
Gràcies pels vostres comentaris. Ocosingo em va agradar molt, el vam trobar de camí cap a Chiapas. Assumpta, ja miraré el que em proposes,quan tingui una mica més de temps. Ara escric en un portàtil que hi ha sobre una calaixera modernista a casa de la meva sogra, arreplegant la wifi d'una gent propera...coses de l'estiu...
Benvinguda, Teresa,gràcies per la visita.
Publica un comentari a l'entrada