04 d’octubre 2009

Insomnes que fugen

Et desvetlles una nit,
passeges, acotes el cap i escoltes.
No hi ha res, només silenci,
i tot passa com a la cançó.
Respires suau;
et preguntes qui ets, i com hi has arribat.
I quan.
I per què.

Seus una estona al costat del llitet.
I et respons.
Després, penses en altres coses.
M’agrada qui és.
I somnies, per què no?
I tot passa, una altra vegada, com a la cançó.

6 comentaris:

Patrícia Montañés ha dit...

Probablement, és el pitjor moment de la nit, aquell en el que et desvelles. Però probablement és el més màgic, quan estàs en aquell estat, entre la son i la desvetllada!

Núria Talavera ha dit...

sí, és veritat, són uns moments només meus, puc pensar i estar tranquil·la... realment m'agrada cada vegada més la nit.

Òscar Roig i Carrera ha dit...

A quina cançó?

Núria Talavera ha dit...

Cada insomne té la seva cançó, Òscar; la meva va canviant segons els ànims i el cd que escolto durant aquells dies. A la cançó del poema passen coses que em fan sentir bé i em transporten al passat -últimament estic nostàlgica :-)

maria ha dit...

Que maca Núria.M'agrada molt.I tot passa...m'agrada molt de veritat.
^-^

Núria Talavera ha dit...

moltes gràcies Maria, crec que em llegeixes amb molt bons ulls. T'agraeixo les visites, a mi també m'agrada visitar el teu blog, és ple de paraules amigues.

Una abraçada