Poeta indonesi que combina poesia i teatre, sempre ha escrit a favor dels pobres i de les víctimes socials, contra l'abús de poder i la corrupció. Ha protestat no com a activista polític, sinó com a ésser humà i poeta, és per això que molts l'anomenen "el profeta indonesi de la humanitat". I tot això és el que m'atrau d'aquest escriptor, tan lluny i tan a prop.
Les persones pobres
Les persones pobres dels carrers,
que viuen a les clavegueres,
que han perdut les seves batalles
que estan capficades pels seus somnis.
[...]
No digueu que som un país ric;
hi ha massa persones pobres a les ciutats i els pobles.
No digueu que sou rics
si els vostre veïns mengen gats.
Els nostres símbols nacionals haurien de ser els esclops i el calicó.
Ningú no hauria de mudar-se com un holandès,
amb corbata i tot, per trobar-se amb el president.
I no hauria de permetre's a l'exèrcit estossinar els estudiants.
(20è Festival Internacional de Poesia de Barcelona 2004)
4 comentaris:
Unes realitats ben poètiques.
Me l'apunto.
No ens els acabarem mai, Maria, aquests poetes! ;-)
No els acabis...n'aprenc molt de tu^-^
gràcies maca, jo també aprenc de tots vosaltres
Publica un comentari a l'entrada