La voz dormida

A vegades és ben cert que l’univers conspira amb nosaltres –i no contra nosaltres- per alguna raó desconeguda. I això ve a tomb perquè, en pocs dies, persones i fets relacionats amb la política m’han vingut a trobar –per dir-ho d’alguna manera. El cas és que el meu cervell ha anat d’aquí cap a allà, i s’ha omplert de paraules, d’idees i de llibres. Un d’ells ha estat el del Manuel Vázquez Montalbán: Marcos: El señor de los espejos, un document excepcional sobre la trobada que va mantenir l’autor amb el meu admirat i estimat subcomandante Marcos a la selva Lacandona. Aquest, però, es mereix una entrada pròpia –algun dia. Perquè avui en aquest post vull parlar d’una altra de les obres que m’han rondat: La voz dormida, una novel•la de l’escriptora i poetessa Dulce Chacón.

La voz dormida té com a protagonistes dones republicanes empresonades a Las Ventas en acabar la guerra civil espanyola, i totes les històries que apareixen al llibre estan basades en fets reals. Es tracta, per tant, d’un document excepcional de les veus silenciades, un document sobre la repressió i la política del terror que el règim franquista va imposar després de la guerra.

La novel•la es divideix en tres parts, amb capítols curts i intensos. Cadascuna d’elles es tanca amb un document oficial: la primera, el part oficial de la fi de la guerra; la segona, amb el part de la condemna de la Tensi, un dels personatges més tendres del llibre; i la tercera, amb les instruccions de la llibertat condicional de Paulino. Chacón utilitza un estil directe, entenedor, molt poètic, amb metàfores potents i frases curtes que reprodueixen encertadament alguns moments de tensió, de malaltia... no li cal descriure gaire perquè són paraules carregades d’emoció.

He trobat absolutament corprenedor el punt de vista femení que utilitza l'autora, i com destaca el protagonisme de les dones en la lluita clandestina. Parteix d’històries (en minúscula) per explicar la Història (en majúscules) però, sobretot, atorga veu als vençuts i a les vençudes, i això és el que potser més m’ha agradat perquè, com molt bé diu la mateixa autora “el olvido es una enfermedad. La persona que no tiene recuerdos no se tiene a sí misma. La desmemoria es un problema muy grande para un país”.

I encara n’hi ha més... Perquè Chacon m’ha fet reflexionar no només sobre la dona republicana que va perdre la guerra, sinó sobre totes les dones que van perdre els drets civils guanyats durant la República, per acabar relegades a l’àmbit domèstic (la Sección Femenina ensenyava la dona a ser mestressa de casa, descans del guerrer i àngel de la llar). I, malauradament, crec que aquesta pèrdua l’arrosseguem fins ara, que hem de demostrar constantment la nostra vàlua en el camp professional.

No puc acabar sense destacar alguns dels valors que reflecteix la novel•la, com ara la solidaritat, la dignitat o el fet d’anteposar els interessos col•lectius als individuals.

Per tot això, i pel que ens devem com a ciutadans i ciutadanes i com a persones, no podem oblidar. I sí, amic, t’ho torno a dir: “venceréis, pero no convenceréis”.