Molt bé, mama!

Com passa algunes nits, la meva filla ve a dormir amb nosaltres. Prop de les tres de la matinada em llevo per anar al lavabo i de sobte ella també apareix allà, palplantada al marc de la porta, amb la pipa en una mà i el conillet amb el que dorm a l’altra. “Què fas, mama?”, “un pipi”, li responc mig adormida. “A veure”, em diu tota decidida. S’acosta i observa amb els ulls ben oberts, “molt bé, mama!”, em felicita tot picant de mans i somrient de satisfacció. “Anem a dormir?”, li dic. “No”, em contesta, “ara vull bibi”. Fem cap a la cuina i li preparo un biberó de llet amb cereals, mentre ella hi passeja el conillet i li va ensenyant tot el que hi ha. Tornem al llit, ben decidides a dormir –o com a mínim això em penso. “Ara tinc pipi, mama”, em diu al cap d’uns moments d’haver tancat el llum. Ens llevem i tornem al lavabo, aquest cop sóc jo que li dic tota contenta “molt bé, cuca! Ara sí que tornem al llit, oi?”. Però no pot dormir, estossega i es remou entre els llençols una bona estona fins que li proposo que prengui un xarop per a la tos. “Sí, mama. És dolent?” em pregunta. És dolentíssim, però jo li contesto que no, que és ben bo. Se’l pren tota decidida i fa “mm, sí és bo, sí”... tot és qüestió de suggestió... Quart intent, aquesta vegada té picors a les cames. Torno a obrir el llum i és cert, estan plenes dels granets típics de la pell atòpica. M’aixeco per anar a buscar una crema que la calmi una miqueta. Mentre li poso, abraça el conillet i comença a tancar els ulls, en pocs moments es queda dormida. I ara que ja no té gana, ni pipi, ni tos, ni picors i que respira com un àngel, s’estira i ocupa mig llit i tot el meu coixí. Però no passa res, com que estic ben desvetllada, m’aixeco –entre una cosa i l’altra són més de dos quarts de cinc- i em prenc el primer cafè del dia –o de la nit?.