Arribaré per primavera,
probablement.
M’esperaràs vestit de blau,
i jo portaré flors a les mans.
O potser tu, qui sap.
Els teus somnis aniran de bracet
amb els meus malsons
i l’endemà -quan arribi el demà-demà, vull dir-
les flors s’hauran marcit
sota els teus peus, o els meus.
No sé res.
Et trauràs el vestit verd, o el blau,
despullaràs el ram de qualsevol tendresa,
jugaràs amb un rínxol del cabell
i et grataràs el cap com a sinònim
de totes les coses.
I quan la pluja d’abril comenci a caure
i hagis descobert el motiu
de la teva existència,
serà llavors -només llavors-
que ho entendràs:
la lluita és possible avui,
desesperança.
8 comentaris:
El poema és bonic i fa pensar en una al·legoria primaveral. D'una primavera que sembla que es fa esperar. El color blau és el color dels prínceps de les faules? En fi... que aquesta primavera es fa pregar.
Ostres Núria aquest teu poema és preciós!
Si em dones el teu consentiment,m'agradaria penjar-ne un trosset al meu blog amb un enllaç cap al teu.És maquíssim...
ostres Lluís, potser has llegit el meu subconscient... què dimonis vull, despullar el príncep blau i apa, que arribi la primavera?? :))
maria, i tant!
gràcies pels comentaris, m'agrada que us agradi :)
Tendre i melancolic a la vegada.
Salut i sort
"Al vent"
www.miradesalvent.blogspot.com
M'agrada molt el poema Núria. Em suggereix una mirada al futur més inmediat amb esperança i vestit de colors... ;)
Jordi, gràcies, m'agrada passar pel teu blog tot i que mai no digui res :)
Joan, gràcies també a tu, crec que entre tots us heu acostat força al que volia transmetre -tendresa, malenconia, futur immediat, esperança, colors- i això em fa feliç :))
bona nit!!
Preciós! M'ha agradag molt :-)
Passaré mes per casa teva :-)
Salutacions!!
gràcies!! ens llegim, doncs
Publica un comentari a l'entrada