Tornes una i mil vegades,
busques les pedres més esmolades,
les més punyents.
Les vermelles.
T’enfiles al carro dels retrets,
dels dies mai oblidats,
de les febleses sense nom.
Les febleses dels altres.
¿De quina manera l’herba busca el color?
No saps que el cel és blau intens,
que la primavera juga a fet i amagar amb nosaltres.
La primavera és un monstre disfressat de sorpresa.
I quan arribi el teu temps,
el temps de caure i deixar caure la vida,
abriga les teves desesperances
i lliga’t les sabates als peus.
Feblesa vermella, primavera lligada. Incandescència.
7 comentaris:
Quin poema més bell Núria...
Vull baixar del carro dels retrets.^^
Bona manera de començar el dia, amb un poema de propòsits.
Salutacions.
Gràcies a totes.
Maria, bon propòsit :))
Olga, m'agrada que l'hagis vist com un poema de propòsits, és una visió diferent que m'ha fet pensar :)
bon cap de setmana
M`agrada molt l´última estrofa. Besets
Molt bell, ostres com t'ho fas?
Gràcies per tant bones vitamines.
Endavant
Venir-te a veure m'agrada. Ets com un oasi enmig del desert, fresc i tranquil on a més puc gaudir de bons poemes. Que més es pot demanar?
Gràcies.
Bon cap de setmana.
;)
Estonetes, Jordi, assumpta, moltíssimes gràcies per les vostres paraules, la millor manera de començar un dilluns :)
Jordi, a vegades els somnio (de veritat:)
ostres assumpta, t'agraeixo molt el que em dius, em fa sentir molt bé, estic contenta i sorpresa.
petons i bona setmana!
Publica un comentari a l'entrada