Escric el teu nom només per escriure’l,
perquè no te’l puc dir
en la mesura en què vull,
a cau d’orella,
fluixet,
arrossegant-te les lletres,
mossegant-te la pell.
Que no vingui ningú
i em xiuxiuegi el teu nom
com si en fos propietari,
que no el pronunciïn en va.
Profanar-lo, en la mesura justa,
dir-lo, cridar-lo, escampar-lo...
Quan siguis amb mi,
emmudiran les veus,
i, perdut, el buscaràs
entre els plecs
dels meus sentits.
Fluixet,
com més t’agrada a tu.
3 comentaris:
Que bonito!!!
asi de flojito es como se siente todo lo que tienes cerca, todo lo que quieres , asi es como se escucha el amor...
besos
Abans d'ahir parlava amb en Santi dels recitals de l'any que ve, i ara que et torno a llegir m'adono que com més et llegeixo més convençut n'estic. Petons!
Felipe, gràcies, tens raó, l'amor és així...
Ricard, gràcies a tu també, si tu ho penses, jo també n'estic més convençuda...
Publica un comentari a l'entrada