Tant de bo se m'empassés la sorra i m'arrossegués el vent... així em netejaria de tot el que em cau al damunt...
Com és possible tant d'odi?
Per què aquella gent que jo estimava han demostrat no estimar-me tant com deien?
Quan s’acabaran els rumors, les mitges mentides, les versions incompletes, les amenaces subtils?
I finalment... on ha d’anar una dona per no patir cap mena de violència?
Reflexió sobre la lectura Una dona de verd
3 comentaris:
Recordes el teu post del dia 20 de juny ?. Sortiràs de la tormenta , tot i que sense les respostes a totes les teves preguntes, i no seràs la mateixa. Però seguiràs el teu camí amb la teva filla i envoltada de qui t'estima sense cap condició. No paris de buscar la sortida de la tormenta!!
Ànims i una abraçada !!!
hola anònim (o no tant si saps que tinc una filla ;) gràcies pels ànims.
El post està relacionat amb una lectura que estic fent: "La dona de verd", que tracta de la violència de gènere, i d'aquí el text. També vaig "aprofitar" la inspiració del text del Ricard (on va l'enllaç)... ja ho veus, ens blocaires ens alimentem contínuament de tot el que llegim ;)
bon cap de setmana
No ofende quien quiere sino quien puede Nuri
Publica un comentari a l'entrada