com una onada lasciva
que rellisca pel teu cos nu
fins a cobrir-lo,
així, el vespre es fa càrrec
del dia i, feinejant amb la llum,
omple la carcassa dels carrers
amb la foscor de la nit.
Per això, predestinada a estimar-te,
embolcallats per la lluna,
deixo que m’abracis
en qualsevol portal.
2 comentaris:
Òndia, Núria, molt bo! Escriu i escriu, no t'aturis pas.
Moltes gràcies Ricard :)
una abraçada
Publica un comentari a l'entrada