02 de març 2011

per sempre


lligada a tu per sempre,
les pedres somriuen
i cauen les paraules.
Només un rellotge de sol
m’assenyalarà
–tal vegada demà-
l’hora del comiat.

4 comentaris:

Ignasi ha dit...

Paradoxa?

Trista la història, trists els personatges i ben trista la Islandia reflectida a "La dona de verd"... em va agradar molt!

Vinc de llegir l'entrada de Teresa Costa-Gramunt i m'he dit, qui era de Sant Sadurní?

http://elveldharmonia.blogspot.com/2011/03/can-raimundet.html

Rafael Meyerhofer i Ribas ha dit...

El fet d'estar lligat per sempre sembla molt de temps si no és que un ho vol, somriuen les pedres, fins i tot elles, eternes com són, s'esmicolen i canvien de forma durant la seva existència, com nosaltres que sense saber-ho canviem tres cops totes les cel.lules del nostre organisme, som sempre els mateixos doncs?...les paraules cauen...en un parany?, en el ridícul?, en el menyspreu potser?...jo prefereixò pensar que les paraules pengen lliurement.
El vell rellotge de sol, sempre allà, a l'era... però ja saps, entremaliat com és, no sempre marca les hores...no et refiïs d'ell quan el dia és rúfol, no li donarà la gana de marcar-les i per la nit...tampoc ho farà, ara, quan un és feliç necessita de rellotges a la nit?
Quan el dia torni, no miris el rellotge, mira el sol, la seva claror il.luminarà la teva clara mirada i potser l'hora d'un "Bon dia".

Gregori Samsa ha dit...

Quan cauen les paraules, sembla ja tot dit. Però, tal vegada, ni alguna que ens hem oblidat de recollir.

Núria Talavera ha dit...

wau, sense paraules ;) gràcies