13 d’abril 2011

quan em mori


la teva roba m’adreça un somriure trist:
tu no volies marxar.
Dins els armaris,
voletegen papallones de records,
princeses i fades recorren el menjador,
nines adormides seuen al sofà,
trencaclosques sense vida
envaeixen la cuina,
plena, també, de pots i capsetes
i collarets i papers de colors
i disfresses...

Quan em mori,
què passarà amb les meves joguines?
em vas preguntar.
Vaig fer un gest imprecís,
amb la mà,
allà on vagis, seran amb tu.

8 comentaris:

Rafael Meyerhofer i Ribas ha dit...

la màgia viu en les criatures i els permet donar ànima a les joguines i fer preguntes com aquesta.

Un petó

Anna ha dit...

Que bonic i que trist!!
Encara que no t'escrigui comentaris et segueixo bastant...

Potser et vindré a veure el 6 de maig :)

Petonets,

Anna G.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Com a dit l'Anna, bonic i trist. La resposta crec que la més encertada perquè tingui sempre bells somnis...
Petons,
M. Roser

lolita lagarto ha dit...

preciós i delicat... tristesa, la inevitable..

Luna ha dit...

Siempre he pensado, que los juguetes tienen magia. Conservo algunos y sé que como tus versos dicen , irán conmigo siempre.

Un gusto conocerte. Saludos y lindo domingo.

Núria Talavera ha dit...

les criatures i les joguines tenen màgia, és cert, i no sempre tristor i bellesa han de ser conceptes oposats, gràcies pels vostres comentaris :) i bones vacances

Neus ha dit...

Quin poema més bonic Núria! per fi he descobert el que passava, el pc no deixava qeu s'obrira la finestra de comentari!
B7s!!:D

Núria Talavera ha dit...

gràcies Neus :) i escolta, moltes felicitats pel teu poema al llibre de la Joana, és preciós, ja has publicat per primera vegada, fantàstic!

petonets i bona setmana de vacances